Un llibre per estimar

De peu davant la caixa, esperant el llibre encarregat i el moment de pagar i marxar, alguna cosa m’ha mogut a adreçar la mirada als prestatges del meu darrera. Ha estat un instant i l’he vist gairebé de reüll, però dret a l’alçada dels meus ulls i amb la coberta de cara a mi, el títol ben visible i també el nom de l’autor, he vist el llibre fatal. Fatal perquè un cop albirat, cap força humana podrà evitar que el compri.

Em passa amb els llibres el que als ludòpates amb les màquines escurabutxaques. Diuen els entesos que aquella musiqueta que de tant en tant sona al bar, i que fa que adrecem la mirada inconscient envers la màquina, pretén en realitat, i ho aconsegueix, activar en el que n’és addicte les ganes de jugar. El sistema deu funcionar, igual que en el fumador s’activen les ganes de fumar amb l’aroma d’un bon pur o amb la d’una cigarreta de la seva marca preferida.

Perquè en certa manera sóc addicte als llibres, sé que a la llibreria hi he d’entrar sense pensar, directe a la caixa, preguntar i si ho tenen comprar, i marxar tot seguit sense mirar ni remenar el que hi ha. Si ho faig així, compro un llibre i en surto ben parat. Si no, en compro cinc, o vuit, o tretze, i la cartera se’n ressent de tanta literatura. I a més, no tinc temps de llegir-los tots, que aquesta és una altra. Jo sóc dels que compren més llibres dels que puc llegir, i dubto que, per molt que corri, mai m’arribi a posar al dia.

Per què aquell llibre i no els altres m’ha captivat amb una mirada, és un misteri. I a més, deixeu-me que us ho digui, no coneixia ni el títol, Trilogia de Deptford, ni l’autor, Robertson Davies. És tan misteriós com l’enamorament, com el gust i com la bellesa. No hi ha causa objectiva ni explicació comprensible que ho justifiqui, sols detalls aparentment intranscendents: un gruix que fa suposar que té més de 500 pàgines, un títol que ja apunta a una certa extensió (Trilogia..., tres llibres en realitat amb un sol fil argumental), un autor que ja és mort (això ho he sabut després)...., i no és un bestseller. A qualsevol li semblarien detalls poc atractius d’aquest llibre, i en canvi a mi és de la mena d’obres que em fascinen, i no sé per què ni m’importa.

He sabut, quan l’he vist, que seria el meu llibre de Sant Jordi, no l’únic, segurament, però sí el primer que cauria a les meves mans, i això em provoca un cert neguit. Primer, perquè he fet un gran sacrifici no comprant-lo en aquell mateix instant. Com a addicte que sóc, m’ha costat vèncer la temptació. Segon, perquè ara mateix n’estic llegint un altre que no hauré acabat per Sant Jordi, la qual cosa significa que, a més, hauré d’esperar dies o potser setmanes abans de llegir en Robertson Davies, i si quelcom no puc fer sense que em resulti dolorós, és deixar un llibre a mitges, per pesat que sigui.

Ara que, el que si que puc fer, i ho he fet, és cercar a internet tota la informació disponible sobre l’autor i el llibre, una història que transcorre en un poble anomenat Depford, tant petit “que ni tant sols tenia la dignitat que atorguen uns afores”, i que comença amb un fet intranscendent, coses de canalla, per a descriure el recorregut vital dels seus protagonistes anys després i com allò que no fou més que un joc d’infància va esdevenir l’inici de tot plegat.

Ben bé és amor a primera vista. He quedat amb ell per Sant Jordi. El miraré, el tocaré, el llegiré i espero assaborir-lo força temps, no en va és una llarga història.