L’Antony Flew ha estat el teòric de l’ateisme més important del segle XX, i també el que ha experimentat la conversió més espectacular, passant de l’ateisme al deisme. El 1975 va publicar un llibre titulat Thinking About Thinking, mentre feia de professor de filosofia a la Universitat de Reading. En aquest llibre va introduir la famosa frase “cap escocès verdader”, coneguda com la fal·làcia de “l’escocès de veritat”. La seva argumentació és com segueix:
Col·loquialment una fal·làcia és sinònim de mentida, encara que en termes de lògica formal no té perquè ser així. El que fem amb una fal·làcia és arribar a una conclusió incorrecta des d’una perspectiva lògica, que pot ser correcte o no. És a dir, que a través d’una fal·làcia també es pot arribar a una realitat.
Però essent una fal·làcia que, a més, es pot desmuntar fàcilment, el seu ús i abús estan àmpliament estesos, i són emprats especialment per polítics de tota mena i orientació. Que a més siguin mentida o no, és una altra qüestió. Hi ha espais de l’espectre polític tant disputats que un s’arriba a preguntar si, en el fons, existeixen realment.
És el cas del catalanisme polític, que tants pretendents té i tant disputat està. Des del PSC fins al flamant Reagrupament, passant per CIU i per ERC, sembla que catalanistes ho som tots, uns més que altres, o uns ho som i els altres no. El PSC, amb el seu president al capdavant, es defineix com a catalanista, i també espanyol i federalista (que no espanyolista). CIU retreu al PSC la seva obediència al PSOE i es defineix com a força catalanista de centre. ERC plasma el seu catalanisme en l’aspiració a la independència de Catalunya a partir de l’exercici de l’autogovern. I Reagrupament, com a escissió d’ERC, considera que el partit mare s’ha deixat corrompre per les mels del poder i vol tirar pel dret (pacíficament, és clar).
Sembla que la cosa està en veure qui és més catalanista o en qui ho és de veritat, i per això cal marcar distàncies amb les forces que també es diuen catalanistes. I en suposar, és clar, que tots creuen saber el que de veritat volem i sentim els catalans. Qui estima Catalunya i és catalanista reclamarà l’autodeterminació del poble català. Això deuen pensar els que tant entusiàsticament s’han posat a organitzar les inacabables consultes sobre la independència (les pròximes, el dia 25), creient que és el que de veritat volem els catalans. Que passarà amb qui no voti o voti que no? No els passarà res, naturalment, però se’ls considera veritables catalanistes? Espero que, al menys, continuïn essent catalans de veritat. Per la seva banda, ERC, i CIU amb menys convicció, s’han vist arrossegades a la comprensió i el suport d’aquestes consultes, no fos cas que passessin per botiflers.
Al final, el que va començar com un exercici de propaganda de l’opció política defensada per un dels sectors autoanomenats catalanistes, ha estat publicitat com a festa de la democràcia (un veritable demòcrata ha d’admetre aquesta consulta) i com l’exercici d’un dret sobirà del poble català (que, tanmateix, sols ha estat reclamat per l’opció política esmentada). Resulta que ara sabrem, per fi, qui és demòcrata de debò i catalanista de veritat!
L’únic que no s’ha hagut de desmarcar de ningú ni casar-se tampoc, per a definir-se com a catalanista, ha estat el PSC. Potser perquè en Montilla s’ha llegit més bé la dita de l’escocès de veritat i s’ha adonat que, en realitat, no és altra cosa que una fal·làcia. Perquè catalans de veritat, de debò que ho som tots, i catalanistes la majoria.
- Cap escocès posa sucre al seu cereal.
- Però al meu oncle Angus, que és escocès, li agrada el sucre en el seu cereal.
- Ja, però cap escocès verdader posaria sucre en el seu cereal.
Col·loquialment una fal·làcia és sinònim de mentida, encara que en termes de lògica formal no té perquè ser així. El que fem amb una fal·làcia és arribar a una conclusió incorrecta des d’una perspectiva lògica, que pot ser correcte o no. És a dir, que a través d’una fal·làcia també es pot arribar a una realitat.
Però essent una fal·làcia que, a més, es pot desmuntar fàcilment, el seu ús i abús estan àmpliament estesos, i són emprats especialment per polítics de tota mena i orientació. Que a més siguin mentida o no, és una altra qüestió. Hi ha espais de l’espectre polític tant disputats que un s’arriba a preguntar si, en el fons, existeixen realment.
És el cas del catalanisme polític, que tants pretendents té i tant disputat està. Des del PSC fins al flamant Reagrupament, passant per CIU i per ERC, sembla que catalanistes ho som tots, uns més que altres, o uns ho som i els altres no. El PSC, amb el seu president al capdavant, es defineix com a catalanista, i també espanyol i federalista (que no espanyolista). CIU retreu al PSC la seva obediència al PSOE i es defineix com a força catalanista de centre. ERC plasma el seu catalanisme en l’aspiració a la independència de Catalunya a partir de l’exercici de l’autogovern. I Reagrupament, com a escissió d’ERC, considera que el partit mare s’ha deixat corrompre per les mels del poder i vol tirar pel dret (pacíficament, és clar).
Sembla que la cosa està en veure qui és més catalanista o en qui ho és de veritat, i per això cal marcar distàncies amb les forces que també es diuen catalanistes. I en suposar, és clar, que tots creuen saber el que de veritat volem i sentim els catalans. Qui estima Catalunya i és catalanista reclamarà l’autodeterminació del poble català. Això deuen pensar els que tant entusiàsticament s’han posat a organitzar les inacabables consultes sobre la independència (les pròximes, el dia 25), creient que és el que de veritat volem els catalans. Que passarà amb qui no voti o voti que no? No els passarà res, naturalment, però se’ls considera veritables catalanistes? Espero que, al menys, continuïn essent catalans de veritat. Per la seva banda, ERC, i CIU amb menys convicció, s’han vist arrossegades a la comprensió i el suport d’aquestes consultes, no fos cas que passessin per botiflers.
Al final, el que va començar com un exercici de propaganda de l’opció política defensada per un dels sectors autoanomenats catalanistes, ha estat publicitat com a festa de la democràcia (un veritable demòcrata ha d’admetre aquesta consulta) i com l’exercici d’un dret sobirà del poble català (que, tanmateix, sols ha estat reclamat per l’opció política esmentada). Resulta que ara sabrem, per fi, qui és demòcrata de debò i catalanista de veritat!
L’únic que no s’ha hagut de desmarcar de ningú ni casar-se tampoc, per a definir-se com a catalanista, ha estat el PSC. Potser perquè en Montilla s’ha llegit més bé la dita de l’escocès de veritat i s’ha adonat que, en realitat, no és altra cosa que una fal·làcia. Perquè catalans de veritat, de debò que ho som tots, i catalanistes la majoria.
0 comentaris :: La fal·làcia de l'escocès de veritat i el catalanista de debò
Publica un comentari a l'entrada