Política quàntica

L’Erwin Schrödinger, un físic austríac que va rebre el Premi Nobel de Física l’any 1933 pels seus descobriments en el camp de la física quàntica, va proposar als anys 30 del segle passat l’experiment imaginari del gat que porta el seu nom. La proposta de Schrödinger consisteix en una capsa que conté un gat, un recipient amb un gas verinós i un àtom radioactiu que, pel que sembla, té un 50% de probabilitats de desintegrar-se en un temps determinat i emetre una partícula alfa o no. Si aquest àtom es desintegra, la partícula alfa activarà un mecanisme que farà que s’alliberi el gas verinós i el gat mori de forma fulminant. Això és tant com dir que el gat té un 50% de probabilitats de morir en l’experiment o de seguir viu quan s’obri la capsa. A més, l’àtom radioactiu es troba sotmès a les lleis de la mecànica quàntica, la qual cosa fa que tot el sistema (gat, gas verinós i partícula radioactiva) depenguin a la vegada d’aquestes lleis.

Diuen Schrödinger i la física quàntica que mentre no s’interactuï sobre seu, l’àtom és a la vegada en un estat i en un altre, emet i no emet la partícula alfa, i que gat és mort i viu al mateix temps. Però quan obrim la capsa per a comprovar què ha passat, estem interactuant sobre el sistema i, aleshores, el gat o és viu o és mort. La conclusió d’aquest experiment és que els diferents estats en que es pot trobar una partícula o un objecte es superposen, i sols quan hi actuem fent una mesura el sistema es decanta per un dels seus estats possibles. No sé com fer-me amb un àtom radioactiu ni com emetre partícules alfa, i a més m’estimo el meu gat, o sigui que donaré per bo l’experiment sense provar-lo.

Com que sóc de lletres, se m’escapen les raons físiques de tot plegat, però sí que puc dir que aquest experiment, al meu entendre, explica moltes coses, en especial com pot ser que, en ocasions, defensem una cosa i el seu contrari, o que una resposta pugui ser una o l’altra segons com es formula una mateixa pregunta. Per exemple, a mi no m’agrada el futbol, però si em prohibissin de veure’l me’n moriria de ganes. No sé si això vol dir que m’agrada i que no m’agrada tot alhora, però és clar que si algú actua sobre meu, reacciono en un sentit o altre. Posant-nos filosòfics, podríem considerar que el temps o l’espai no existeixen mentre no els mesurem, com afirmaven alguns metafísics. D’una forma més planera, podem dir que fulano és alt i baix a la vegada, perquè no li hem pres les mides, però quan el mesurem serà una cosa o l’altra. I no sols això. Si el comparem amb algú més alt, direm que és baix, i si el comparem amb algú més baix, el trobarem prou alt.

I si féssim una enquesta? Posem pel cas que volem saber si els catalans volem o no ser independents. Mentre no ho preguntem a ningú, podem pensar que ho volem ser i que no ho volem ser, podem considerar que volem les dues coses alhora, ja que no és concebible que no volem cap de les dues opcions possibles. I mentre ens mantinguem sense fer la pregunta transcendental, partidaris i detractors de la independència podran dir amb el cap ben alt que els catalans volen i no volen ser independents. Feta la consulta, en canvi, el resultat serà un o l’altra, com el gat de Schrödinger quan s’obre la capsa.

I ho podríem complicar. Imaginem que volem conèixer el parer dels ciutadans sobre l’augment d’impostos aprovat pel govern Zapatero. Deixant de banda la superposició d’estats prèvia a la consulta, aquesta es podria formular en dues preguntes diferents però que signifiquen el mateix:

a) Està vostè d’acord amb que l’estat eixugui el seu dèficit augmentant la pressió fiscal sobre les famílies i els treballadors?
b) Està vostè d’acord amb que l’estat cerqui l’equilibri dels seus comptes modificant equilibradament els tipus impositius de determinades figures tributàries?

Hi ha més formes de formular aquestes preguntes, però amb dues ja ens val. Els resultats amb una pregunta o altra podrien variar notablement, sinó s’introduïen accions externes compensatòries, per exemple campanyes en un sentit o altre més o menys intenses. O sigui que, en aquest cas, no es tractaria ja que la mesura provoqués un estat o un altre, sinó que, a més, segons com es practiqués aquesta mesura l’estat final seria un o altre.

Un altre exemple. Imaginem que a un polític de Convergència se li demana per la independència. Està a favor de la independència o de l’estatut aprovat en referèndum? Suposem que li formulem aquesta pregunta al president de CDC. Ja que l’estatut el van pactar, finalment, l’Artur Mas i el President Zapatero, hem de suposar que, si més no, el polític català es troba en un dels dos estats possibles. Però tinguem en compte també que l’Artur Mas ha declarat que en un hipotètic referèndum per la independència votaria que sí, o sigui que es troba també, simultàniament, en l’altra estat possible de la qüestió plantejada. Els estats quàntics de l’Artur Mas són, a la vegada, per la independència i per l’autonomia. Com els del PSC, per exemple, són el nacionalisme i el PSOE, o els d’ERC són el govern i l’oposició

M’adono que, de fet, en política aquesta dualitat és habitual, i no seré jo, que sempre he defensat el pragmatisme, qui ho critiqui. Se’n diu mantenir l’equilibri. Depèn de qui m’ho pregunta i com m’ho pregunta, responc d’una manera o d’una altra. I depèn de quina sigui la voluntat dels demès la meva serà una o l’altra. En el cas dels ciutadans de peu, d’aquesta afirmació se’n diria conformisme, però en política no és altra cosa que nedar i guardar la roba o, essent benèvols, seguir la voluntat del poble. I la voluntat del poble, ja se sap, és voluble com el gat de Schrödinger, que no saps mai quan és viu i quan és mort.