El TC, un òrgan polític

Assenyala l’article 1.1 de la Llei orgànica del Tribunal Constitucional que, com a intèrpret suprem de la Constitució, aquest òrgan és independent dels demès òrgans constitucionals i està sotmès tant sols a la Constitució i a la pròpia Llei reguladora. Ja és quelcom. Al menys sobre el paper, aquest òrgan és independent, en el sentit que no depèn de cap altre òrgan constitucional, cosa molt diferent a la independència ideològica.

Quan estudiava dret deia el meu catedràtic que el Tribunal Constitucional és un òrgan jurisdiccional pel seu procediment d’actuació i d’adopció de decisions i per la seva independència d’altres òrgans constitucionals, però que aquesta naturalesa no contradiu la politicitat de les seves competències, ja que participa en la funció de direcció política i exerceix una acció reguladora del sistema polític. Li correspon interpretar i aplicar el dret constitucional, i aquest és de naturalesa política, ja que la Constitució estableix els principis fonamentals de l’Estat, regula la seva estructura i crea el marc normatiu fonamental de l’acció política estatal. O sigui que els assumptes que arriben al Tribunal són assumptes polítics que requereixen solucions jurídiques; i lògicament les seves decisions, tot i basades en criteris jurídics, tenen significació i efectes polítics. Tot això ho deia el meu catedràtic, i no puc menys que estar-hi d’acord.

El que passa és que aquesta doble naturalesa del Tribunal Constitucional, jurisdiccional i política, requereix d’un equilibri constant, ja que més política implica menys jurisdiccionalitat i a l’inrevés. No dubto de la necessitat d’aquest òrgan per a evitar que la política es desmarqui de la Llei. No és estrany que existeixi en tots els països democràtics, sota noms diversos i amb algunes peculiaritats locals. Potser la diferència entre alguns països es troba especialment en el caràcter més o menys polític de l’òrgan.

Hi ha signes evidents que l’equilibri del que parlàvem s’ha trencat estrepitosament en el nostre país des de fa varis anys. Les causes poden ser moltes, però la més lògica es troba en una deficient regulació constitucional d’aquest òrgan, i anant més enllà, en l’acció política que deliberadament o no, ha propiciat la seva transformació en un òrgan plenament polític.

Els signes són evidents. El propi etiquetatge entre magistrats “conservadors” i “progressistes”, la contínua diferenciació entre els magistrats proposats pel PP i els proposats pel PSOE, fins al punt que un ja no sap si parla de diputats o de magistrats, deixen clara la conversió d’aquest òrgan en una tercera cambra legislativa. Si la Constitució que la majoria dels espanyols va adoptar en el seu dia ho preveiés així, res hi podríem dir, però no és el cas.

El problema és fàcil de plantejar i impossible de resoldre. Podem esperar que el TC tracti amb criteris jurídics les qüestions polítiques, com hauria de ser? La resposta és no. La balança s’ha inclinat espectacularment cap a la vessant política i, per tant, que una disposició, una llei orgànica o qualsevol resolució sigui constitucional ha deixat de ser avaluable objectivament i depèn únicament de la ideologia política de ses senyories i de l’equilibri de forces en el sí de l’alt tribunal.

En definitiva, i centrant-nos ja en el cas de l’estatut de Catalunya, la sentència que el TC emeti en el seu moment serà política sens dubte i, per tant, no ens permetrà saber fins a quin punt és constitucional l’estatut. És a dir, que l’opinió dels magistrats tindrà el mateix valor (que no el mateix pes) que la de qualsevol dels partits polítics que estan a favor o en contra de l’Estatut.

Per tot això no calia tanta música. Políticament ja hem tingut prou pronunciaments. Han parlat els partits, ha parlat el Parlament de Catalunya, ha parlat el Parlament espanyol i ha parlat el poble català en referèndum. A què ve, dons, un altre pronunciament polític, que a més emana d’un òrgan que, amb tots els respectes, no té representativitat democràtica? I no em refereixo a la legitimitat, que sí que té.

És constitucional l’Estatut? No em pertoca a mi dir-ho ni sabria com respondre, però hi ha qüestions que, al meu entendre, escapen del propi control constitucional. És el cas dels símbols nacionals i, especialment, de la definició de Catalunya com a nació. En primer lloc, perquè entenc que símbols i nació no es contraposen forçosament als símbols espanyols o a la nació espanyola. Però, a més, perquè entenc que això de ser o no una nació és com ser catòlic o protestant. N’hi ha prou en sentir-se com a tal. Com pot dir-me algú que no sóc català, si m’hi sento? Com pot dir algú que el sentiment nacional és erroni, que ens equivoquem, que en realitat no hem de tenir consciència de nació, si la tenim? Si la Constitució no regula les consciències, no pot ser que els sentiments dels catalans siguin inconstitucionals.

I si resulta que la sentència del TC, sigui la que sigui, no serveix perquè no emana de l’autèntica finalitat originària del Tribunal Constitucional, l’hem d’acatar? A contracor, he de dir que sí, que no tenim altre remei, sinó volem trencar la baralla i abandonar el joc. I sostinc que abandonar el joc és molt pitjor que jugar i perdre injustament. No vol dir això que haguem d’acceptar la sentència. Acatem-la, sí, perquè no hi ha altre remei, però acceptar-la és molt diferent. Si se sap que no la donem per bona, es sabrà també que no donem per tancada la qüestió. I el problema català seguirà existint, pesi a qui pesi.