Hi ha hagut en aquest món professions que semblaven desaparegudes del mapa, pel culpa o gràcies al progrés imparable de la societat, i que semblen revifar en els darrers temps del bracet de ventades més o menys polítiques. Espero que se’m perdoni l’expressió, però no hi ha eufemismes creïbles per a citar-ho. Jo no ho he viscut, però hi havia fa molts anys el que s’anomenava “el carro de la merda”. Era una professió com una altra. Avui en diríem gestió de residus, llavors no era altra cosa que recollir el contingut dels pous morts de les cases de la ciutat i traslladar-lo en dipòsits dalt d’un carro, al lloc d’abocament convingut. Era una feina honorable, malgrat que poc atractiva. Algú l’havia de fer. De fet, era un servei públic i com a tal era reconegut. Potser per això, quan arribava Nadal, els del “carro de la merda”, igual que els serenos, els escombriaires o els carters, passaven per les cases a felicitar les festes i rebre “l’aguinaldo”, un petit donatiu de les famílies agraïdes.
El progrés, la xarxa de clavegueram i les depuradores han canviat tot això, però la professió de recollir la merda i gestionar-la, tot i que ha canviat de mans, no s’ha extingit. Fa menys pudor, tot s’ha de dir, però és igual de fastigosa i ha perdut tota la honorabilitat que abans se li suposava. Deu ser, segurament, que les regles del joc han canviat.
Per entendre’ns, la feina consisteix en acudir on s’amuntega la porqueria, com els voltors acudeixen on es podreixen els cadàvers, recollir la que hi ha i la que no hi ha, i escampar-la arreu sense mirar-s’hi gens en què i ni en qui empastifa. Això exigeix més traça de la que sembla. Una feina tan bruta sempre t’acaba esquitxant. Però, com passa en tot, hi ha molt bons professionals en aquest ofici. No és que la professió tingui secrets magistrals que calgui protegir. A la vista de tothom estan els procediments emprats. Sols cal llegir els diaris, els escrits i els digitals. El que passa és que els que s’hi dediquen en saben molt.
És clar que, tot i no ser un secret, si algú en vol aprendre l’ofici caldrà que s’hi fixi bé. Una de les condicions per a dedicar-se a aquest ofici és tenir un domini absolut del llenguatge, un domini d’aquells que et permeti dir i no dir sense que sembli que dius o no dius, relacionar tot el que no és relacionable i, si cal, inventar el que falti. A més d’aquesta tècnica, és força convenient que no se’t pugui suposar cap interès material en l’assumpte, i per això el millor és que ningú sàpiga a què et dediques ni de què vius. L’ideal seria no tenir ni ofici ni benefici, però això potser és demanar massa. Si al professional se li treu el protagonisme i la notorietat, perd l’interès i se li acaba la feina. I, sobre tot, el resultat ha de ser sempre allò que algú que estigués obligat a dir la veritat no podria dir mai.
Queda clar que hi ha virtuosos d’aquesta feina, veritables artistes, que saben fer números, inventar xifres i dates i convertir en sospitós tot allò que es proposen que ho sigui. Sense menystenir el mèrit que comporta tal capacitat de manipulació, s’ha de dir que internet els ho posa molt fàcil. Rastrejar noms pel Google és tan ràpid i senzill que permet col·locar la merda en els dipòsits (in)controlats que el professional tingui per convenient sense cap dilació. Si, a sobre, el tal professional està força motivat, per exemple per ser víctima d’alguna obsessió compulsiva o d’alguna frustració passada, segur que la feina surt més rodona.
I tampoc és per treure mèrits, però la feina d’escampar la merda, la que no fa pudor però esquitxa tothom, sempre és ben remunerada públicament pels aduladors habituals, els bons deixebles, o aprenents de manipuladors o, potser, els bons sectaris? Ben mirat, deu ser així com es fa ara allò de recollir “l’aguinaldo”. Abans el carro recollia la merda, ara te la porta a casa.
Tant se val. Bona feina! Quan tot estigui emmerdat farem un país nou, perquè en aquest ja no s’hi podrà viure. Llàstima que, llavors, el “carro de la merda” s’haurà quedat sense feina.
El progrés, la xarxa de clavegueram i les depuradores han canviat tot això, però la professió de recollir la merda i gestionar-la, tot i que ha canviat de mans, no s’ha extingit. Fa menys pudor, tot s’ha de dir, però és igual de fastigosa i ha perdut tota la honorabilitat que abans se li suposava. Deu ser, segurament, que les regles del joc han canviat.
Per entendre’ns, la feina consisteix en acudir on s’amuntega la porqueria, com els voltors acudeixen on es podreixen els cadàvers, recollir la que hi ha i la que no hi ha, i escampar-la arreu sense mirar-s’hi gens en què i ni en qui empastifa. Això exigeix més traça de la que sembla. Una feina tan bruta sempre t’acaba esquitxant. Però, com passa en tot, hi ha molt bons professionals en aquest ofici. No és que la professió tingui secrets magistrals que calgui protegir. A la vista de tothom estan els procediments emprats. Sols cal llegir els diaris, els escrits i els digitals. El que passa és que els que s’hi dediquen en saben molt.
És clar que, tot i no ser un secret, si algú en vol aprendre l’ofici caldrà que s’hi fixi bé. Una de les condicions per a dedicar-se a aquest ofici és tenir un domini absolut del llenguatge, un domini d’aquells que et permeti dir i no dir sense que sembli que dius o no dius, relacionar tot el que no és relacionable i, si cal, inventar el que falti. A més d’aquesta tècnica, és força convenient que no se’t pugui suposar cap interès material en l’assumpte, i per això el millor és que ningú sàpiga a què et dediques ni de què vius. L’ideal seria no tenir ni ofici ni benefici, però això potser és demanar massa. Si al professional se li treu el protagonisme i la notorietat, perd l’interès i se li acaba la feina. I, sobre tot, el resultat ha de ser sempre allò que algú que estigués obligat a dir la veritat no podria dir mai.
Queda clar que hi ha virtuosos d’aquesta feina, veritables artistes, que saben fer números, inventar xifres i dates i convertir en sospitós tot allò que es proposen que ho sigui. Sense menystenir el mèrit que comporta tal capacitat de manipulació, s’ha de dir que internet els ho posa molt fàcil. Rastrejar noms pel Google és tan ràpid i senzill que permet col·locar la merda en els dipòsits (in)controlats que el professional tingui per convenient sense cap dilació. Si, a sobre, el tal professional està força motivat, per exemple per ser víctima d’alguna obsessió compulsiva o d’alguna frustració passada, segur que la feina surt més rodona.
I tampoc és per treure mèrits, però la feina d’escampar la merda, la que no fa pudor però esquitxa tothom, sempre és ben remunerada públicament pels aduladors habituals, els bons deixebles, o aprenents de manipuladors o, potser, els bons sectaris? Ben mirat, deu ser així com es fa ara allò de recollir “l’aguinaldo”. Abans el carro recollia la merda, ara te la porta a casa.
Tant se val. Bona feina! Quan tot estigui emmerdat farem un país nou, perquè en aquest ja no s’hi podrà viure. Llàstima que, llavors, el “carro de la merda” s’haurà quedat sense feina.
0 comentaris :: El carro de la merda, amb perdó
Publica un comentari a l'entrada