Tractes amb els difunts

A les pàgines de La Vanguardia s’anuncia cada dia un cementiri “ple de vida”. És un anunci amb la foto d’un ocellet cantant alegrement des de les branques d’un pi, o amb un esquirol menjant una nou com fan tots els esquirols que volten pels cementiris. És, de fet, l’anunci d’un lloc de repòs encantador, sinó fos perquè ho és per sempre. L’anunci em fascina, perquè sempre he sentit una atracció especial per les paradoxes, i quina paradoxa pot ser més bella que viure després de mort. A casa meva, o ets una cosa o n’ets una altra, o ets viu o ets mort. Viure després de mort vol dir no ser mort. En fi, que la cosa dóna molt per a fer volar la imaginació.

I com que la imaginació hi ha qui la fa volar per a somiar amb altres móns, i hi ha qui l’aprofita per a fer uns calerons, la celebració del dia de difunts era un bon moment per a plantejar el no va més de les xarxes socials, la vida on line més enllà de la mort. Sembla que Facebook està preparant la sortida d’un “cementiri virtual”, el lloc on descansaran els perfils dels usuaris difunts i des d’on els usuaris vivents tindran l’oportunitat de parlar-ne i de parlar-hi. Parlar-hi, sí, perquè res impedeix adreçar-se als difunts des de qualsevol mitjà; altra cosa és que et responguin. Als que som de la mena dels escèptics això ens sembla difícil, però com que en aquest món hi ha gent per tot, a Internet existeixen ja vàries plataformes que s’encarreguen de difondre els missatges del mort després del seu traspàs. La cosa consisteix en escriure una espècie de testament virtual, en el que s’hi exposin una sèrie de missatges que, una vegada mort, hauran d’arribar a les persones indicades en el document, en les dates i/o amb la periodicitat que s’especifiqui. La persona designada pel difunt (una espècie de marmessor) serà l’encarregada de notificar el traspàs de l’interessat, moment en el qual començarà a rodar la maquinària dels missatges. Així, per exemple, una vídua podrà rebre cada any, per l’aniversari de noces, una felicitació del seu difunt marit, i els fills podran escoltar, fins i tot de viva veu, els consells del seu pare difunt mentre travessen el difícil camí de l’adolescència. Tot plegat, macabre o romàntic, segons com s’ho miri cadascú.

També serà el moment de posar al dia l’obscura ciència de l’espiritisme (he dit ciència?). Avui en dia a la feina no ets res sinó tens, al menys, un ordinador i una pàgina web, i si l’espiritisme vol sobreviure s’haurà d’adaptar a les noves tecnologies, o el Facebook se li menjarà el terreny. Una vegada les xarxes socials s’estenguin a l’altre barri, què faran els/les mèdiums i tots els visionaris que viuen de fer de missatgers entre el més enllà i el més aquí? S’imposa una aproximació urgent de la parapsicologia a la tecnologia, en benefici d’ambdues. Si les xarxes socials les arriben a administrar els espiritistes, el nombre d’usuaris, vius i morts, pujarà espectacularment. Tant se valdrà que els amics virtual es morin un dia. Si ara te les entens amb un perfil d’usuari, llavors te les entendràs amb un ectoplasma, virtual, és clar.

Si tot això fos possible, potser arribaríem a col·lapsar la xarxa, perquè de morts n’hi ha més que de vius, i sempre serà així. I això em fa pensar en una cosa que em va venir al cap una vegada, parlant amb una persona que havia assistit a una sessió espiritista. No m’hauria passat pel cap sinó fos perquè, com ja he dit, sóc de mena escèptic, però em sembla que cal pensar en tot. El meu amic va assistir a una sessió en la que una mèdium, tot navegant pel més enllà (sense rumb, com sovint fem els internautes), es va topar ni més ni menys que amb en Pau Casals. No sé ben bé què es van dir mèdium i músic, potser “hola, què tal, quin temps fa pel teu barri?”, o “encantat de conèixer-lo”, però en el primer que vaig pensar és en quina casualitat d’anar-se a topar amb un esperit tan il·lustre com aquell. És com marcar un número a l’atzar al telèfon, i que et contesti directament l’Obama, per esmentar algú conegut. Per això crec que un ordinador li aniria bé a l’espiritisme, encara que sols sigui per a fer càlculs de probabilitat. En fi, reflexions d’un descregut.

Pensant en tot això, m’adono que el punt feble d’aquestes coses és la credibilitat, que ve condicionada pel fet que, al final, sempre hi ha un intermediari pel mig. Seria més fàcil creure en aquestes coses si tots hi poguéssim participar activament, i per a parlar amb els nostres difunts no ens calgués un o una mèdium que fes d’intèrpret. Al cap i a la fi, és una qüestió de confiança, més aviat de fe. Es tracta d’escoltar una persona que diu que parla amb els morts, i que et diu coses que presumptament el mort li ha encarregat que et digués (ostres, això últim és ben bé el que he dit de les plataformes digitals). T’ho pots creure o no. Si t’ho creus, estàs fent el mateix que els que creuen que una santa veu la verge i parla per ella. Els demès no ho veiem ni ho sentim. Els crèduls s’ho creuran, els escèptics com jo ho dubtarem, els incrèduls ho negaran rotundament.

Realment necessitaríem alguna prova, i ara com ara no hi és. I no serà perquè no s’hi hagin esmerçat esforços. Hi hagué un temps en que l’espiritisme era un fenomen popular en el que hi creien i participaven força intel·lectuals i persones de les que, en general, es presumia una certa cultura. Això passava especialment a la segona meitat del segle XIX i també en ple segle XX, sobretot després de la primera guerra mundial, que s’emportà a l’altre barri una quantitat considerable de joves. Després d’aquell conflicte, molta gent frisava per a saber alguna cosa dels seus fills i germans, desapareguts als camps de batalla, i els o les mèdiums treballaven a preu fet per a donar-los alguna notícia del més enllà que els confirmés que els seus éssers estimats eren morts però “estaven bé” (una altra paradoxa).

Un intel·lectual força conegut i amb una forta reputació d’home pràctic i intel·ligent, que creia i defensava ferventment l’espiritisme, era Sir Arthur Conan Doyle, el periodista i escriptor que va crear Sherlock Holmes, a més d’una vasta producció literària. Conan Doyle era un home tossut i de fortes conviccions, i mai va abandonar la idea de la vida en el més enllà i el contacte amb els esperits, una convicció que s’accentuà després que el seu fill morís al camp de batalla. Per això, al llarg de la seva vida va acudir a tota una colla de mèdiums, a les quals atorgava tota la credibilitat del món, li diguessin el que diguessin. Que un home com ell, lletrat i reconegut intel·lectualment, defensés l’espiritisme era un reclam poderós per a tots els que estaven disposats a creure-hi.

Hi ha una novel·la molt interessant, Arthur i George, de Julian Barnes, que descriu abastament aquesta obsessió de Conan Doyle. L’espiritisme no és el nucli central de la novel·la, que de fet explica la relació i les vides paral·leles de l’escriptor i de George Edalji, un advocat anglès d’origen indi que és acusat injustament d’uns fets il·lícits i que Conan Doyle defensarà obstinadament fins demostrar la seva innocència. Tanmateix, un passatge molt interessant de la novel·la descriu els fets reals que van tenir lloc el 13 de juliol de 1930 a l’Albert Hall de Londres, on es varen reunir milers de persones per a acomiadar l’escriptor, mort feia poc. L’acte l’havia organitzat l’esposa del difunt i hi participava una famosa mèdium, l’Estelle Roberts, una espiritista de reconegut prestigi.

Sembla que durant una bona estona la senyora Roberts va estar fent tota una demostració dels seus poders, connectant amb difunts que tenien alguna relació amb gent del públic, però l’esperit de l’escriptor no acabava d’aparèixer per enlloc. Com en tots els espectacles de màgia, sempre hi havia alguna sorpresa per al públic, i els espectadors es meravellaven que la mèdium esmentés algun conegut seu. Finalment, quan la gent ja es començava a cansar i alguns s’aixecaven per a marxar, la senyora Roberts va connectar a la fi amb en Conan Doyle, el qual, per boca de la mèdium, es va limitar a manifestar que havia tingut un “trànsit” tranquil. Una mica decebedor, tot plegat, encara que els ja convençuts, com sempre, en van tenir prou amb la paraula de la mèdium, i els demès es van quedar igual. Llavors, com ara, seguia essent una qüestió de fe.

Per cert, que ja feia un temps que el gran mag Henry Houdini havia intentat desmuntar el tinglado espiritista afirmant que, precisament, tot plegat era una qüestió d’il·lusionisme. En un començament Houdini era més propens a creure en la causa espiritista, però poc a poc se’n va anar apartant, fins a convertir-se en un detractor ferotge. El 1913 havia mort la seva mare, i durant un temps el mag va creure que podria comunicar-s’hi d’alguna manera. Per això, va recórrer a tots els mèdiums que va trobar, però cap li va saber donar una resposta convincent, potser perquè cap sabia quina era la resposta que Houdini esperava.

El gran il·lusionista va quedar molt decebut de tot plegat, fins al punt que es va convertir en l’assot de mèdiums i visionaris, als que acusava d’emprar mètodes d’il·lusionisme i prestidigitació per a simular el contacte amb els esperits. Durant un temps Houdini i Conan Doyle van compartir una forta amistat, que va generar una abundant correspondència, en la que el tema de l’espiritisme sovint hi era present, des de posicions força oposades. Es van conèixer quan el mag va viatjar a Anglaterra, on s’hi va estar uns sis mesos. Durant aquella època intentava comunicar-se amb la seva mare, i va ser quan va desenvolupar la seva creixent incredulitat cap el fenomen dels esperits. D’altra banda, era tal la seva destresa en els trucs d’escapisme que utilitzava als escenaris, que Conan Doyle va començar a creure que Houdini era un mag de veritat, i que no es tractava de tals trucs sinó de fenòmens paranormals. Sembla que ni el mateix Houdini el va poder convèncer del contrari.

Al final, Houdini, després de retornar al seu país, va arribar a oferir una recompensa de 5.000 dòlars per a qualsevol mèdium que practiqués algun fenomen que ell no fos capaç de reproduir mitjançant els seus trucs. No es té constància que li hagués calgut pagar aquesta recompensa en cap moment, però fins i tot la prestigiosa revista Scientific American, que encara es publica avui en dia i que a Espanya es ven amb el nom de Investigación y Ciencia, va prendre cartes en l’assumpte, passant a analitzar tota mena de fenòmens paranormals, que sempre acabaven en el desemmascarament d’algun farsant.

Es diu també que l’Houdini i la seva muller van pactar un truc post mortem per a comprovar l’existència dels esperits. Es tractava d’utilitzar un codi que qui morís primer del dos transmetria al supervivent des del més enllà a través dels mèdiums que s’hi prestessin. La transmissió d’aquest missatge s’hauria de fer en un termini no superior a deu anys des de la mort del primer dels dos. Sembla que cap mèdium va aconseguir-ho.

Tot plegat no fa sinó confirmar la idea que l’espiritisme ve a ser com una religió, quelcom que pots creure o no, i que ningú provarà mai, en vida, és clar. Fa molts anys vaig comprar en una llibreria de vell del carrer del Pi, a Barcelona, per 25 pessetes de l’època, un llibre titulat La religión espiritista. Després de tants anys, trenta pel cap baix, encara no l’he llegit sencer, però em crida l’atenció, d’una banda, que es va publicar l’any 1924, en ple fervor espiritista, i que el seu autor és un tal T. Mainage, professor de l’Institut Catòlic de París i sacerdot. L’autor no nega els esperits, però considera l’espiritisme com una manifestació diabòlica. És a dir, que malgrat que considera les converses amb els difunts com obra del dimoni, ho circumscriu en l’àmbit de la religió. I és que sembla que en això de l’espiritisme, com en tants fenòmens paranormals, també hi ha força capellans implicats. A fi de comptes, si se les poden haver amb els dimonis a l’hora de practicar exorcismes, també es poden entendre amb les ànimes en pena.

I ja que es tracta d’una religió i sóc escèptic de naixement, se’m permetrà que, tot plegat, em sembli molt poc probable. El que si faré, més que res per estar segur de amb qui parlo, és assegurar-me que els meus amics virtuals del Facebook siguin d’aquest món i no de l’altre.