Pèrdues

Hi ha objectes que semblen creats per a ser perduts. Les claus, per exemple, fins i tot les ulleres, que som capaços de perdre sense adonar-nos que les portem posades. Però no sols els objectes. La paciència es perd sovint i mai es guanya. Curiosament, és quelcom que amb el temps, generalment, va minvant, i sempre hi ha un moment en que algú o quelcom ens la fa perdre. En canvi, mai passa allò de “ara sí que m’has fet guanyar la paciència!”. Hi ha pèrdues més doloroses, com la de familiars i amics, i algunes pèrdues que són alhora el guany d’altres, com quan un partit perd les eleccions.

Algunes pèrdues ja us dic jo que són inevitables. Són les que tenen a veure amb la paperassa, i d’això hi entenc una mica. Jo en dic “pèrdues burocràtiques”, que podríem descriure com l’acció d’introduir inadvertidament un o varis documents dins una carpeta o expedient que no és la pròpia. En el 90 % dels casos comporta la pèrdua definitiva d’allò que ha estat mal arxivat o guardat en el lloc indegut. Em pixava de riure (perdoneu l’expressió) quan els de Polònia proposaven que els magistrats del Tribunal Constitucional havien perdut l’Estatut, però pensant-ho fredament, això és el més probable. Segons la web del màxim òrgan constitucional, l’any 2008 van ingressar 10.410 assumptes, entre recursos i qüestions d’inconstitucionalitat, recursos d’empara i conflictes positius de competència. I això que l’any sols té 365 dies! Pel que fa a les dades del 2009, sembla que encara estan contant.

Amb tant paper no és estrany que un recurs d’inconstitucionalitat vagi a parar a la carpeta d’un recurs d’empara, o a l’inrevés. Qui sap si, per exemple, el zelador que feia les fotocòpies de l’Estatut de Catalunya no el va guardar després a la carpeta del recurs d’empara 10063-2006, promogut per la Sociedad General de Autores y Editores contra la resolució de l’Audiència Provincial de Màlaga que va denegar la nul·litat d’actuacions del recurs d’apel·lació d’un judici verbal sobre compravenda d’un CDRom verge. Mira que podria ser, que tots dos expedients són molt enrevessats!

Hi ha altres explicacions de perquè no surt la sentència de l’Estatut, però no m’agraden tant, perquè són pròpies de gent dolenta i, en aquest país, “to er mundo e güeno”. En canvi, la de que s’ha perdut és força normal.

Com també és normal que, sense anar més lluny, a l’Ajuntament d’Igualada s’hagin perdut 10.750 firmes contra l’ampliació de les àrees senyalitzades com a zones blaves. És natural. Tot el que entra a l’Ajuntament s’ha de signar, i al final de l’any, amb tanta signatura, no és estrany que es barregin i al que demanava una consulta popular li donin una placa de gual. Coses de la vida. Com en el cas de l’Estatut, també aquí les altres explicacions possibles són més desagradables, o sigui que quedem-nos amb la “pèrdua burocràtica”.

-“Ostres!, què n’he fet d’aquelles signatures que tenia sobre la taula? Maria, les has vist?”
-“Sí, Jordi, que les tenies amb les factures del pàrquing.”
.............................
-“Señoría, que dice el Presidente que si no aparece el estatuto de Cataluña, habrá que escribirlo otra vez”
-“Coño, buena idea! Venga, Romerales, coge la máquina de escribir que voy a dictarte, y de paso lo dejamos en cuatro folios, que no tenemos todo el día.”