Zones blaves. Regular l'aparcament o fotre al personal?

Hi ha coses que un govern no farà mai bé en un assumpte de la màxima preocupació per al ciutadà: planificar i establir normes de circulació i d’aparcament. Quan dic que no ho farà mai bé, vull dir que mai aconseguirà fer-ho a gust dels destinataris de la norma. Perquè ja se sap que el fer-ho bé o no és qüestió summament relativa i, a la fi, el que importa és aconseguir un objectiu.

És el cas de l’establiment d’un límit variable de velocitat a les rodalies i entrades de Barcelona, i el de l’ampliació de zones blaves d’aparcament a la ciutat d’Igualada. Alguna empremta desconeguda devem tenir en els gens, que ens impulsa, cada vegada que els poders públics gosen regular quelcom que afecti a la nostra forma de conduir i, sobre tot, d’aparcar, a saltar com un resort per a denunciar la incompetència de l’administració o, el que és pitjor, alguna malèvola maniobra dels polítics de torn per a augmentar la recaptació en multes.

No ens plantejarem mai si reduir la nostra velocitat farà que conduïm amb més seguretat per a nosaltres i per als altres conductors i vianants. No ens plantejarem mai si el fet de pagar per aparcar farà que usem menys el cotxe i més les cames per a les distàncies curtes, o si farà que no ens passem l’estona donant voltes amb el cotxe cercant un aparcament que, ho sabem prou bé, no trobarem. No ens plantejarem mai si és absurd treure el cotxe del garatge per a deixar-lo aparcat més a prop de casa que del lloc de destinació. Ni ens plantejarem mai si conduir a menys velocitat o, simplement, conduir menys, farà que estalviem en combustible una bona picossada.

No, no ens plantejarem això perquè el què importa és que qualsevol norma que l’Ajuntament, la Generalitat o l’Estat es treguin de la mànega per a dir-nos a quina velocitat podem anar o si podem o no aparcar, és per naturalesa malvada, inútil i perversa, i ha estat dictada únicament i exclusiva per a fotre al personal. És una veritat absoluta que no necessita contrast i, per tant, ben econòmica des del punt de vista del pensament. Perquè no cal que ens esforcem en cercar-ne el sentit, n’hi ha prou en saber que la norma és dolenta. Un acte de fe que arrela en la pròpia condició humana.

I jo, que alguna tara genètica dec tenir, confesso que prefereixo que tots plegats circulem més lentament per la carretera per a sentir-me més segur. I confesso també, pobre pecador, que si no tinc cap més remei que agafar el cotxe per anar al centre, prefereixo pagar i aparcar, a tenir de tornar a casa amb la cua entre cames i, si puc, prefereixo anar a peu, que és més sà i econòmic. Però, ja ho sé, jo no sóc normal.