Del brau del Bruc en farem brou

Això dels símbols és ben curiós. Acostumen a néixer de forma absolutament impremeditada. Senzillament un element gràfic, o material, o simplement una idea esdevé, paulatinament i imperceptible, la representació de quelcom que sovint no té res a veure amb l’objecte o la idea inicialment representada.

Dic això perquè em costa d’entendre que l’emblema d’una marca comercial de conyac pugui esdevenir en símbol d’una comunitat, ja sigui un poble, una nació o un estat. En qualsevol cas, em seria més fàcil d’entendre si d’altres símbols parléssim. Per exemple, la majoria de motius que conformen els escuts nacionals tenen una representació simbòlica que acostuma a entroncar amb fets claus de la història del país o amb trets característics de la seva societat, o fins i tot de la seva geografia. Per això no és estrany que, sense anar gaire lluny, a l’escut de les Espanyes hi aparegui una torre fortificada al·lusiva al regne de Castella, o una magrana en referència al regne de Granada, o unes cadenes que representen no sé quin fet històric de l’antic regne de Navarra. Fins i tot els colors de les banderes tenen la seva pròpia simbologia, més o menys arrelada en els sentiments històrics del país, com és el cas de la senyera, i segurament que alguna representativitat deuen tenir també els colors de la bandera d’Espanya.

El què, ho he de dir, em sembla esperpèntic, és que un símbol comercial s’adopti com a símbol “nacional”. Potser estic equivocat i ha de ser així. Bé, si una part més o menys important de la població s’hi identifica, doncs hauré d’admetre que, efectivament, es tracta d’un símbol “nacional”, el seu, és clar.

Però ja que anem per aquest camí, i atès que donem per bona i legítima la representació d’una comunitat social mitjançant un símbol comercial, ens hauríem de plantejar la conveniència, posats a fer, d’adoptar uns criteris íntegrament empresarials a l’hora de decidir sobre els nostres símbols. Es tractaria de fer passar el brau del Bruc pel broc del mercat. Per exemple, caldria mesurar el grau d’acollida del toro d’Osborne entre la població, com a símbol, i si és suficient per a adoptar-lo amb caràcter oficial com a emblema de l’espanyolitat, o cal adoptar-ne un altre amb més “share”. Si aquest estudi s’hagués fet fa uns anys, probablement ara a les carreteres no hi hauria cap brau, sinó l’efígie de la “Lola d’Espanya”, més festiva i amb més “salero”. I si aquests estudis es fessin periòdicament, l’aniríem canviant cada cert temps per una paella, unes castanyoles, el barret de la infanta o la peineta de la Pantoja. Anant més enllà, a mi em sembla que podrien ser prou representatius del país (de quin país?) la fitxa policial de Julian Muñoz, el monyo de l’Esperanza Aguirre o l’escopeta de l’exministre Bermejo.

És clar que si això passés amb els símbols espanyols, alguna cosa hauríem de fer amb l’ase catalana. Perquè no hem d’oblidar que el seu origen no és altre que una reacció contra el brau espanyol. I si ara canviem el brau espanyol per la Pantoja, potser hauríem de pensar en la Montserrat Caballé per a decorar el darrera dels nostres cotxes, no fos cas que la “tonadillera” guanyés quota de mercat a costa de l’ase. I si ens hi posen una paella, doncs nosaltres carquinyolis, què carai!

Com que tots aquests canvis podrien marejar al personal, jo proposo deixar-ho com està, i mantenir el brau del Bruc al seu lloc, però adaptant-lo a les circumstàncies de cada moment. Per exemple, sols a títol orientatiu, jo li posaria una lligacama, una cigarreta i unes pestanyes ben llargues, i no desentonaria gens amb el què hi ha en altres carreteres. O el transformaria en vaca (això ja s’ha fet) per a promocionar la llet del país, o li posaria un bigoti tipus Aznar que, això sí, reforçaria fortament la seva “espanyolitat”.

Però treure’l, perquè? Mentre hi sigui, podrem pensar, al passar per l’autovia, allò de “Mira, l’Espanya canyí, estan bojos aquests romans!”. Sinó, com sabrem que som diferents?