1873 (i IV). L’entrada dels carlins a Igualada. Versió 4.0

Una darrera versió dels fets de 1.873, la de l’igualadí Joan Serra i Constansó, escriptor, escultor i polític nascut el 1864 i mort el 1924. Fou un dels principals animadors de l’Ateneu Igualadí de la Classe obrera, fundador del Centre Catalanista d’Igualada, i membre del consistori igualadí durant una temporada.

Quan els carlins van entrar a Igualada el 17 i 18 de juliol de 1873, Joan Serra Constansó tenia vuit anys. Dels seus records d’aquells fets en deixà constància a la seva obra “Mig segle de vida igualadina”, en el primer volum, que narra els seus records d’infantesa des de 1865 fins a 1880. Malauradament, no s’imprimí mai un segon volum. El 1978 l’Ateneu Igualadí reedità aquest llibre fent un merescut homenatge al seu autor.

Realment, resulta molt interessant la lectura d’aquest llibre, ja que ens ofereix una mirada a la vida igualadina d’aquells anys des d’un testimoni directe de la mateixa, sense deformacions partidistes. És la mirada d’un nen que mira encuriosit tot el que passa al seu voltant, potser, com és normal en la infantesa, sense copsar la importància del que està passant.

En transcrit alguns fragments del capítol referent a l’entrada dels carlins a la ciutat.

“El Samsó va dir a la Mare que Igualada estava assetjada per més de cinc mil carlins; que don Alfons i donya Blanca era a can Fàbregues esperant l’hora d’entrar; que menaven les forces en Savalls i en Miret; que el coronel del batalló de Navarra s’havia tancat al cuartel i no donava cap ordre, creient-se tothom que estava venut; que el capità caixer s’havia encarregat de dirigir la defensa, i que des de cal Galceran un grup de caçadors, entre els quals hi havia el Vador Cisteller, havien mort alguns carlins que treien el nas per Camp del Vió.”

........

“Al dia següent, divendres, un carro cobert de matalassos va atansar-se al portal d’Òdena. Uns homes van llençar petroli a les portes i al cap de cinc minuts cremaven. La partida del Nas Ratat va trobar lleugera resistència i va entrar. Els paisans i els soldats que espontàniament, sense instruccions de ningú, defensaven aquella banda del passeig abandonares els punts, i els carlins entraren també pels carrers de l’Amnistia, Sant Josep i Sant Magí. La partida del Nas Ratat va possessionar-se del carrer del Clos, saquejant a cal Saboner, a cal Xuma i la Caraca. Els que varen entrar pel carrer de l’Amnistia varen cremar la fàbrica de Cal Galceran i l’Ateneu.

Els carlins ja eren dins d’Igualada, però els mancava encara la tasca més difícil. Durant la nit, els defensors havien aixecat més de quaranta barricades que impedien als invasors passar de la carretera. A l’església de Santa Maria s’hi havien atrinxerat una pila d’homes. Alguns cercaren refugi a la torre del Pi.”

La rendició dels homes que s’havien fet forts a Santa Maria fou explicada en l’entrada anterior d’aquest blog, segons la versió de la premsa republicana.

...........

“Afortunadament una olla de mongetes cuites va exercir de providència. Entre els primers carlins que varen entrar al carrer del Clos hi anaven dos trabucaires d’en Miret. Varen asseure’s al pedrís de casa i veient a la mare al peu del cancell li preguntaren si tenia quelcom de menjar, que venien morts de gana. La mare, ben amatent, va baixar-los un bon plat de mongetes a cada un i una grossa llesca de pa. Aquells dos carlins, menjant tranquil·lament asseguts al pedrís de casa, van constituir com una mena de guàrdia d’honor que ens lliurava de tot perill.”

.............

“Temptat per la tafaneria i aprofitant una distracció de la mare, em vaig escórrer cap a una habitació del davant mirant a la Rambla pels vidres d’un balcó. Molts homes, alguns d’ells nusos de mig cos en amunt, avançaven lentament resguadant-se en els portals i disparant contra la barricada. N’hi havia que sortien sobtadament de darrera un arbre i passaven ràpidament a resguardar-se darrera el tronc de l’arbre de més avant. El tiroteig no parava un moment. Els que atacaven cridaven: “Arriba! Un carlí, ferit davant de cal sastre Carreres llençava dolorosos ais! El so constant de la campana donava més horror a aquella esgarrifosa simfonia.

De repent, set o vuit d’aquells que anaven mig nusos, avançaren corrent cap a la font de la Rambla i, pujant alguns fins dalt, dispararen contra els pocs soldats i paisans que quedaven darrera la barricada. Fugiren els defensors cap a la dels Padres i llavors, adelantant-se un comandant de zuavos pontificis, pujà a la barricada de la Rambla enarborant una bandera carlista. Una certera bala, sortida de cal Sàrries, li travessà el pit i caigué mort quedant-li la bandera al damunt com una mortalla.”

Aquest és l’episodi de la mort del comandant dels zuavos pontificis Ignacio Wils del que donava compte l’Antoni Carner i que en Roman Oyarzun fa gran elogi en la seva Historia del Carlismo.

...........

“El dissabte al matí varen formar totes les forces carlistes a les rambles de Sant Isidre i de Sant Pere Màrtir i van marxar Soledat avall emportant-se com a penyora de la grossa quantitat que exigien a la vila d’Igualada uns quants paisans presoners, entre ells a l’Alcalde senyor Contí conegut pel Tarannara i altres significades personalitats. Demés s’endugueren com a presoners de guerra alguns oficials i soldats amb el coronel del batalló de Navarra, que, com si obeís ordres superiors, res havia fet per salvar la població encomanda a la seva defensa. Els presos foren duts a la Mare de Déu de l’Hort, pels voltants de Berga. A les poques hores de camí el coronel del batalló de Navarra no pogué seguir a peu i fou afusellat.

La resistència d’Igualada havia durant trenta-sis hores i havia costat la vida a una pila de soldats i a vint-i-vuit paisans, morts dinou d’ells en la lluita, tres duent matalassos a les barricades i sis afusellats pels carlins.”

I potser ja n’hi ha prou de carlins. Realment la història es pot explicar de moltes formes, inclús el present se’ns mostra des de punts de vista oposats, en funció de qui sigui, on es trobi i què pretengui el testimoni. Però el que no varia mai és que, en la base, el sofriment és present en totes les guerres i en tots els bàndols.