Govern de gestors o govern de polítics

Potser a contracorrent, jo encara crec en la política. Fa uns dies un cantant famós de les Espanyes es va despatxar al programa “El Club” de TV3 blasmant de la política com a innecessària en els temps actuals. Deia ell, i ho sento sovint, que el què cal no són polítics sinó gestors. Es tractaria d’enterrar les ideologies per a assolir una major eficàcia de l’actuació governativa, d’implantar criteris empresarials de gestió i rendiment per a la millor satisfacció de l’interès general.

Sona bé, però no m’ho crec. Ni crec que sigui possible. A mi em sembla que l’enterrament de les ideologies no seria tal, sinó l’enterrament de totes les ideologies menys una, i això no és el mateix. La gestió política, la que, de fet, ja no seria política, tindria matisos, variacions de detall i formes més o menys diferents d’entendre l’estratègia empresarial necessària per a obtenir els objectius econòmics i socials prèviament fixats, però, no ens enganyem, no seria altra cosa que l’aplicació d’una ideologia determinada, evidentment gens d’esquerres, però gosaria dir que tampoc de dretes, al menys d’algunes formes de dreta.

M’interessa deixar això clar, perquè crec que, en el fons, el rebuig de “la política” sovint no és altra cosa que el rebuig “d’una política”. És com parlar de política sense esmentar-la.

No em proposo defensar una determinada política. No estic prou motivat com per a comprometre’m –ideològicament, s’entén- amb una opció concreta, malgrat que un té les seves preferències més o menys fonamentades, que no venen al cas. El què passa és que considero que gestió i política han de conviure forçosament. La gestió és necessària. Els problemes dels ciutadans són en gran part immediats i exigeixen una acció dels poders públics a curt termini. D’igual forma, els problemes globals exigeixen, sovint, una visió eminentment pràctica, necessària per a assolir el progrés del país, que, a la fi, constitueix (o ha de constituir) l’objectiu del govern d’una comunitat.

Però com puc deixar de banda la ideologia, si tinc un sentit de la justícia, de la moral, clarament definit i diferent d’altres, per a desgràcia seva o meva? Per esmentar únicament dues de les moltes opcions ideològiques, polítiques, econòmiques o morals, puc aspirar a un repartiment de la riquesa i del coneixement més justos, i pensar que el camí per aconseguir-ho passa per una política d’esquerres, o creure que sols serà possible mitjançant el liberalisme econòmic i la potenciació del mercat. L’elecció de qualsevol d’aquestes o altres opcions implica un transfons necessàriament ideològic, i la seva confrontació amb altres pensaments no és altra cosa que política, necessària si valorem les nostres idees. No sols de dreta o esquerra va la cosa. Aquesta és una separació actualment bastant superada, tan que algunes formacions polítiques són difícilment definibles en aquestes termes.

A l’hora l’elegir als governants cercaré una formació política que satisfaci les meves aspiracions, la que més s’apropi a la meva forma d’entendre les necessitats del ciutadà, i estic segur que la meva tria no coincidirà amb la que faci el meu veí, perquè aquest, amb tot el seu dret, tindrà idees diferents de les meves sobre l’economia, la cultura, l’abortament, la justícia, la religió, l’ensenyament, o sobre el què sigui, que són moltes les coses en les que podem diferir.

Si d’elegir un gestor es tractés, perquè fer eleccions? Més aviat hauríem de convocar unes oposicions. És clar que, qui triaria el temari? Jo, o el meu veí que pensa diferent que jo?

D’altra banda, em temo que un govern “apolític” acabaria essent un govern totalitari. No volem eficàcia? Doncs no preguntem a ningú que hem de fer. L’empresari no sotmet la seva gestió a la consideració dels seus treballadors. Segurament que els teòrics de la “no política” no ho farien si gestionessin alguna empresa, perquè fer-ho implicaria posar en perill el resultat de la seva gestió, implícitament bona i insubstituïble. El mateix passaria en el govern del país.

De fet, em pregunto si la mort de les ideologies comportaria més eficàcia. Portem prou temps sobre aquest planeta tormentat com per a saber que la corrupció i el despotisme conviuen còmodament dins la dictadura. Hi ha governs dictatorials eficaços, en termes de benestar dels seus ciutadans? Jo no en conec cap. En el que sí que ho són, en podem estar segurs, és en assegurar el seu propi benestar.

És clar que esmentar la corrupció aquests dies donarà peu a més d’un per a assenyalar que aquesta sobreviu igualment en les democràcies. No ho nego. Sols cal llegir els diaris. Però hauríem de tenir clar que, si surt al diari, és perquè ha estat possible denunciar-ho i perquè, d’alguna manera, la societat està adoptants els mecanismes necessaris per al seu càstig i supressió. Això no seria possible en una dictadura.

A aquestes alçades queda clar que identifico plenament dictadura i “govern de gestors”. No em sembla que pugui ser d’altra manera, i en això si que em considero compromès. Vull polítics que gestionin l’interès públic a l’empara de la ideologia per la qual han estat elegits, i l’oportunitat de canviar-los si em deceben.