1873 (II). L'entrada dels carlins a Igualada. Versió 2.0

He decidit apropar-me a una versió de l’entrada dels carlins a Igualada gens objectiva. Cal conèixer, si més no, dues versions contraposades, i en aquesta ocasió he cercat la del bàndol carlista, per bé que no és contemporània dels fets.

Es tracta de la “Historia del Carlismo”, de Roman Oyarzun (1882-1968), un historiador declaradament carlista. La primera edició d’aquesta obra sembla que data de 1939, i és precisament la que tinc a les mans. Un llibre vell, d’un paper bast i grogós, que el meu pare va rescatar fa força anys d’entre un munt d’andròmines amuntegades al magatzem d’un drapaire. Us diré que, segons assenyala l’última pàgina, l’obra es va imprimir “el mes de junio del año de Cristo de mil novecientos treinta y nueve, año de la victoria de España i del nacional-sindicalismo” i fou editada per Ediciones Fe. Curiosament, malgrat el títol, l’autor i el contingut, no apareix l’emblema del carlisme per enlloc, i en canvi sí que figura, tan al llom com a l’interior, el símbol de la Falange. Coses de l’època.

Anant al què importa, transcric l’episodi de l’assalt a Igualada:

“A continuación se apoderaron las mismas fuerzas carlistas de Bagá y pocos días después atacaron y conquistaron la importante plaza de Igualada, la que se hallaba guarnecida por el batallón de Navarra y unos 250 voluntarios y defendida por murallas y reductos. Las fuerzas reunidas de D. Alfonso, Savalls, Auguet, Miret, etc., que sumaban unos 2.500 hombres atacaron con gran decisión y valentía durante 36 horas, al cabo de las cuales se les entregó la plaza. Se distinguió notablemente en esta acción el batallón de zuavos creado por D. Alfonso de Borbón y Doña María de las Nieves de Braganza, en recuerdo de los zuavos pontificios en cuyas filas luchó bravamente el infante, así como también Savalls. Era comandante del batallón el holandés Wils que halló muerte heroica en aquel combate. Al tomar una barricada mandó Wils desplegar la bandera del batallón que llevaba la imagen del Sagrado Corazón de Jesús y marchar con ella al asalto. Al caer muerto el abanderado, Wils recoge la bandera, y animando a sus soldados avanza con ella, pero cae también para no levantarse, no sin haber arrojado la enseña dentro de la barricada desde la que hacían un fuego horroroso los republicanos; los zuavos se lanzan a recuperarla para vengar la muerte de su jefe, arrójanse sobre los parapetos con insuperable heroísmo, recuperan el glorioso trofeo y quedan dueños del campo.

Al retirarse de Igualada las fuerzas triunfadoras, después de recoger preciado botín en dicha población, les tiroteó a distancia el Xich de las Barraquetas, famoso por sus crímenes y monstruosidades, pero sin atreverse a atacarlas en serio. Este, como todos los bandidos que militan en un partido (y no hemos de negar que en todos los partidos existen a veces bandidos), era valiente ante los indefensos o los incapaces de batirse con él, pero en cuanto veía fuerzas que le pudieran plantar cara, esquivaba el bulto.”

Els fets que ens explica no difereixen massa del que apuntava l’Antoni Carner. El nombre d’assaltants és semblant, coincideixen en el nombre d’hores que durà la lluita i en altres dades, com l’episodi de la mort del comandant Wils, que Oyarzun revesteix d’un heroisme de manual.

Oyarzun no esmenta l’abstenció del batalló de Navarra en la lluita, que l’Antoni Carner atribueix a una venjança sobre la població per haver fomentat, un temps abans, la insubordinació d’una columna militar. Tampoc esmenta Oyarzun el nombre de baixes en cap dels dos bàndols, dada que sí sembla importar a Carner, potser perquè, a fi de comptes, si d’explicar la història de la ciutat es tracta, no pot deixar-se de banda el sacrifici en vides humanes que forçosament havia de comportar la seva conquesta.

També és interessant l’enfrontament amb el Xich de les Barraquetes durant la retirada, al qual Oyarzun tracta de malfactor i de covard. Aquest personatge es deia Joan Martí i Torres, i fou un líder republicà i revolucionari que participà activament en la revolució de setembre de 1868, coneguda per La Gloriosa i que comportà el destronament de la reina Isabel II i l’inici del sexenni democràtic. Més tard, ja restaurada la monarquia borbònica, fou diputat a Corts en dues ocasions per la minoria republicana. Morí el 1909.

Malgrat l’antipatia d’Oyarzun per aquest personatge, cal suposar que, més que un malfactor, no fou altra cosa que l’enemic. I segur que el seu enfrontament amb els carlins és explicat d’una altra manera pel bàndol lliberal. Perquè podem estar segurs que la presa d’Igualada per les tropes carlistes fou explicada pel bàndol contrari amb igual grau d’apassionament però des d’un punt de vista radicalment diferent, com intentaré mostrar en el proper post.