Memòria col·lectiva i memòria històrica

M’he preguntat a vegades com, essent el pensament tan immediat i tan fugisser, és possible retenir-lo en forma de records. I retenir-lo significa emmagatzemar-lo, donar-li volum, entitat i valor. Volum, perquè malgrat el seu caràcter immaterial, representa al 99% del que som com a persones; la nostra experiència i, principalment, l’aprenentatge, no és altra cosa que la contínua confrontació de l’immediat i el record. Entitat, perquè, ja que el seu pes específic dins el conjunt de la nostra personalitat és tan elevat, li adjudiquem prou singularitat com per a ser examinat individualment, estudiar-lo, tractar-lo i, si escau, fins i tot manipular-lo. I valor, en quan constitueix el patrimoni més important de la nostra existència; és allò més difícil de sostreure’ns, el més íntim, val a dir que la nostra pròpia essència.

L’anomenem memòria, allò que més greu ens sap perdre. És tan personal, que el seu deteriorament aboca tràgicament a la despersonalització, a la desfeta de la nostra pròpia singularitat. Els familiars de malalts d’Alzheimer saben de què parlo.

Tan essencial, tan personal com és, pot tenir la memòria caràcter col·lectiu? És clar que sí, amb els seus propis mecanismes de formació, semblants als de la memòria individual, i, malauradament, igualment conreable, subjecte a l’actuació interessada, conscient o inconscient, del propi jo, o del propi grup, o de part d’aquest.

Diuen que el nombre de neurones d’un cervell humà adult supera els 100.000 milions, amb un total de més de 100 bilions de connexions. Explicat d’una forma totalment acientífica –tampoc sabria fer-ho d’altra manera- la memòria es formaria pel reforç de certs circuits neuronals a partir de la persistència dels estímuls nerviosos a través dels mateixos. És a dir, metafòricament, un camí que es forma sol de tan passar-hi. Així es forma la memòria individual. La memòria col·lectiva no seria altra cosa que l’agregació del conjunt de memòries dels individus del grup.

Si bé és cert que la memòria adquireix, com hem dit, entitat pròpia, individualitzable i objectivable, no és menys cert que la seva formació i el seu manteniment esdevenen subjectes a l’actuació més o menys interessada, més o menys conscient, de la resta de la nostra personalitat, de l’1% restant, petit però poderós, o a nivell col·lectiu, de la resta del grup o del propi grup sencer.

A nivell individual l’elecció del camí, podríem dir que l’elecció del record, és difícilment elegible. Com diríem vulgarment, les circumstàncies de la vida ens porten per on volen. Alguns esdeveniments queden fixats a l’inconscient de forma indeleble, d’altres són oblidats de forma immediata, o no superen un curt termini de temps. La majoria som capaços de recordar el dia en que varen néixer els nostres fills, el dia en que ens varem casar, què fèiem el 23-F de 1981 o l’11-S. Però quasi ningú es recorda del què feia la tarda del 15 de maig de 2003. Ni tant sols, si no és amb un calendari a la mà, sabem de quin dia de la setmana estem parlant. Hi ha, per tant, una selecció dels records que pot ser més o menys interessada. Ens agrada recordar el naixement dels nostres fills o el nostre casament, i hi ha un cert morbo en recordar què fèiem el 23-F o l’11-S, però el demès, què ens importa? Probablement la tarda d’aquell 15 de maig féssim la migdiada, o el què sigui que fem normalment, però no en podem estar segurs ni en tenim ganes. I altres records preferim, senzillament, oblidar-los. L’autosupressió de records desgradables ha estat abastament descrita i sovint és objecte d’atenció psiquiàtrica.

Tot això som capaços de fer nosaltres mateixos amb la nostra pròpia memòria, conscient o inconscientment. I la memòria col·lectiva? Doncs també, sols que aquí hi ha més actors i els mecanismes de formació i selecció de la memòria tenen un caràcter menys íntim, una finalitat més definida i, sobretot, més intencionada.

Pot un poble suprimir conscientment de la memòria col·lectiva un record enutjós o desagradable per al grup social, per a la comunitat? Segurament que sí. De fet, en algunes comunitats hom prefereix no parlar de determinats temes que impliquen desprestigi pel conjunt dels individus o d’una part important d’aquests, o que implicarien humiliació pel grup social al qual es vol pertànyer. En aquests casos, sense directrius concretes, es donarà un silenci de facto, no imposat directament per cap grup dirigent però íntimament assumit per una majoria.

I si una part més o menys important del grup assumeix el projecte de conformar, a partir d’uns interessos determinats, la memòria col·lectiva del conjunt? No es tracta ja d’un exercici d’autocensura, d’automanipulació de la pròpia memòria, sinó de l’acció directa d’un/s individu/s sobre l’agregat de memòries individuals de la resta per a conformar una memòria adaptada a unes determinades finalitats.

Les motivacions no són gaire variades. Acostuma a passar després d’un període de temps en que una successió de fets han commocionat fortament la societat, generalment un conflicte social més o menys violent, amb un cost important en sofriment per ambdós bàndols. Com en tots els conflictes, hi sol haver un guanyador a càrrec del qual correrà la forta repressió posterior, igualment cara en termes de sofriment humà. I convé al repressor, per a la seva seguretat i la de tot l’entramat en que sustenta el seu poder, induir en el cos social aquells records de la memòria col·lectiva que únicament desmereixen l’actitud del perdedor, de les víctimes, a fi de comptes, i promoure activament la supressió del record col·lectiu en tot allò que implica la pròpia iniquitat.

Estic parlant, per si algú encara no se n’ha adonat, de la guerra civil i del franquisme. Com que ja tinc una edat, he pogut contrastar la versió que d’aquella època vaig rebre a l’escola, de petit, i la que posteriorment –els temps canvien, afortunadament- he pogut descobrir per mi mateix. D’una guerra de “rojos que mataven capellans i cremaven esglésies” i de “nacionals salvadors de la pàtria, la fe i la religió, que portaren una llarga pau a Espanya”, hem passat a un conflicte civil originat per la revolta d’un sector de la societat contra l’ordre democràtic establert, que originà un gran nombre de morts i de sofriment en ambdós bàndols, i que fou seguit d’una llarga dictadura i una forta repressió del bàndol guanyador sobre el perdedor.

Al llarg de tota la dictadura i un bon temps després, ens ha estat imposada una única versió dels fets, l’homenatge i enaltiment de les víctimes del bàndol guanyador i l’oblit organitzat i sistemàtic de les víctimes dels perdedors. Certament, ningú amb dos dits de front podria, a aquestes alçades, negar les barbaritats que, en virtut d’una revolució malentesa, es van dur a terme contra les persones més o menys sospitoses de pertànyer a la dreta. No ho podem negar i, a més, ens ha estat repetit maxaconament durant mig segle. Han estat enterrats solemnement en esglésies i panteons i han rebut homenatges de tot tipus. De fet, molts d’ells han rebut la màxima distinció que des de l’església se’ls podria donar elevant-los als altars i proclamant-los màrtirs i sants amb tots els honors.

No em sembla oportú, ni convenient, ni necessari, discutir els mèrits d’aquesta part significativa de les víctimes del conflicte per a rebre tals honors. El què no és de rebut és l’ocultació intencionada i sistemàtica de les altres víctimes, les que van perdre la guerra, hi estiguessin o no involucrades. Aquestes víctimes, tant innocents com les altres, porten enterrades en boscos i cunetes, o en fosses comuns vora la tàpia del cementiri, més de mig segle. No han rebut, durant aquest temps, cap mena de consideració oficial. Fins i tot s’ha arribat a l’obscenitat de portar-ne algunes al Valle de los Caidos per a fer bulto, obligades a romandre en la tomba faraònica del dictador.

I finalment, sembla que la memòria col·lectiva, conreada sense descans durant tan temps per aquells als quals interessa l’oblit dels seus actes, ha sofert una convulsió que l’ha apropat a un altre tipus de memòria, la memòria història, ancorada fermament en la realitat. La veritat és tossuda i, a la llarga, imbatible. La seva confrontació amb una memòria col·lectiva més o menys manipulada és inevitable, i n’ha de sortir guanyadora.

Però així com la memòria individual pot ser autoregulada, inconscientment censurada i selectiva, la manipulació de la memòria col·lectiva exigeix de l’acció directa i intencionada d’una part dels altres individus, i no pot ser mai honorable perquè no pot obeir a altres interessos que als d’un grup. No em puc creure, per tant, que aquells que han sostingut la dictadura i honorat abastament les seves pròpies víctimes, siguin sincers quan pretenen que mantinguem els morts a la cuneta en ares d’una pretesa pau social que, quasi setanta anys després, ningú pot creure seriosament en perill.

A hores d’ara la memòria històrica ha adquirit ja el caràcter de memòria col·lectiva, si més no per aquells que són en pau amb sí mateixos. Per als demès, esdevé el retret de la seva actitud farisaica, el paradigma de la hipocresia.