1873 (I). L'entrada dels carlins a Igualada. Versió 1.0

Tot cercant alguna lectura interessant pels prestatges de la meva pobre biblioteca, em ve a les mans un llibret publicat l’any 1966 per l’Ajuntament d’Igualada. Es titula “Historia de Igualada en 30 minutos”, i n’és autor el Sr. Antoni Carner i Borràs, home de lletres local que durant molts anys ostentà el títol, no sé si oficial o honorífic, de cronista de la ciutat. Es tracta d’un llibret que de forma esquemàtica, i agrupant els fets com si de notícies d’actualitat es tractessin, per dates concretes, pretén resumir de forma divulgativa la història d’Igualada des de l’any 1001 fins al final de la segona república.

Probablement el títol li ve del temps que, aproximadament, hom deu tardar en llegir-lo tot. Clar que, per la seva estructura, no es tracta d’una obra que calgui llegir des del començament fins al final, sinó d’un llibret per a fullejar amb certa curiositat. I és que, al menys en el meu cas, funciona com un esquer per al lector que, encuriosit pels fets que amb prou feines podrà entreveure en una obra tant petita, intentarà cercar en altres fons el necessari complement per a obtenir un coneixement més ampli de la història local.

Tot fullejant-lo, doncs, em fixo en la narració dels fets ocorreguts el dia 18 de juliol de 1873, amb motiu de l’assalt carlista a la ciutat d’Igualada. És un episodi poc conegut, i sento curiositat per a conèixer-ne els detalls. En transcric literalment la narració:

18 de julio de 1873

Después de 36 horas de enconada resistencia, las fuerzas carlistas mandadas por don Alfonso Carlos, a quien acompaña su esposa doña Maria de las Nieves (popularmente “doña Blanca”) se adueñan de la Villa. El asalto fue efectuado por 2.200 hombres, entre ellos el batallón de Zuavos pontificios, cuyo comandante, don Ignacio Wils, muró dando el pecho a las balas, en una barricada tendida en la embocadura de la Rambla de San Isidro. Según “El eco del Noya” los asaltantes sufrieron 400 bajas. Los defensores tuvieron 30 muertos, todos ellos paisanos, pues el batallón de Navarra, de guarnición en la Villa, permaneció al margen de la lucha por orden superior, como represalia por la insubordinación de la columna del general Velarde, fomentada por los paisanos. El hecho tuvo lugar el 4 de junio de este año, originándose la sedición frente al “Casino de Igualada” donde estaban los jefes y oficiales, al grito de “¡Que bailen!”.

No és molta la informació que proporciona, però sí que ens indica un nombre de baixes d’ambdós bàndols, i fa esment de la mort d’un personatge en circumstàncies que podem entreveure com heroiques o, si més no, que denoten un cert grau de valentia (“murió dando el pecho a las balas”). Ens informa, a més, que la Vila fou abandonada a la seva sort per la guarnició de la ciutat, com a represàlia per una insubordinació prèvia.

D’aquesta explicació tan minsa en brollen un mar d’interrogants, d’aspectes d’aquesta història que caldria aclarir, però no és aquest l’objecte d’aquest escrit. Ens val, si més no, per a una primera aproximació als fets i, especialment, com a primer punt de vista. Perquè, precisament, com sempre passa en tots els aspectes de l’existència humana, el coneixement i la interpretació dels fets no són mai iguals per a totes les fonts i, a la fi, la veritat té moltes cares.

Així, sense ànim d’assolir cap rigor científic ni històric, sinó tant sols mogut per la curiositat, m’ha semblat interessant conèixer la versió d’aquests fets que ofereixen les fonts carlistes, la dels lliberals governants a l’època i, a ser possible, alguna versió menys interessada. De tot plegat espero donar-ne compte en les properes entrades d’aquest bloc.