Primàries

Per principi, fent abstracció de les circumstàncies particulars de cada partit, de cada convocatòria electoral i de cada candidat, la convocatòria de primàries per a la designació de candidats dins de cada força política em sembla desitjable. Al cap i a la fi, em sembla innegable que aquest procediment afegeix un plus de democràcia en tot el procés electoral. No es tracta de qüestionar la tradicional designació de candidats pels òrgans de direcció dels partits, sinó d’introduir millores democràtiques en la forma com el ciutadà designa als seus representants. És a dir, per centrar-nos en el cas de Barcelona, CIU o el PP (a ERC s’està parlant també de primàries), no són forces polítiques menys democràtiques perquè designin als seus candidats des de l’actual cúpula dels partits, sense intervenció directa de la militància, però el candidat que surt d’unes primàries, si es fan bé (i jo no sé com és això de “fer-ho bé”), podrà dir amb més seguretat que representa al partit, és a dir, als militants, i potser també als simpatitzants, si se’ls dóna veu en el procés. Els altres, ja se sap, sempre podran dir que el seu partit està més unit que mai i que per això no els calen primàries. I potser tindran raó, però també està més unit que mai el Partit Comunista de Corea del Nord, i no crec que ningú el vulgui reconèixer com a model propi.

Per això no hi veig altre sentit en les crítiques que els diversos partits fan cada vegada que el PSOE o el PSC emprenen unes primàries (i, si no m’equivoco, són els únics que de moment ho han fet), que el tòpic de la unitat del partit. Els partits tindran els problemes d’unitat que sigui, uns més i altres menys, però unes primàries, per principi, són un sistema més democràtic que una designació a dit. Altra cosa és que unes primàries sols es facin quan surt algun “rebel”. No hauria de ser així, i això és el que sembla que passi a Barcelona, o el que va passar a la comunitat de Madrid. Al final resulta que les primàries són una excepció, provocada per l’ambició política dels candidats, més que per la diferència de sensibilitats o de projecte. Unes primàries que, més que ser d’un candidat contra un altre, semblen d’un candidat contra l’aparell. O no, però sempre quedarà la sospita.

Ben mirat, tindran raó els que demanen una reforma profunda dels mecanismes de representació política, una reforma que, a Catalunya, hauria de passar per l’aprovació d’una llei electoral pròpia, d’una vegada i per totes. Una reforma que, si es fes bé (i ho torno a dir, no sé com és això de “fer-ho bé”) aproparia la política al ciutadà, just al revés de la tendència actual. Les primàries són sols una petita part, que cada partit hauria d’organitzar a la seva manera, i que segurament no seria possible en totes les convocatòries electorals ni en tots els llocs. Però hi ha altres aspectes tan o més importants. Per exemple, les llistes obertes, que no tenen perquè ser-ho del tot. També la modificació de les circumscripcions electorals. No té sentit, més enllà de la conveniència dels partits, que els vots d’algun territori estiguin tan sobrevalorats respecte d’altres. I qüestions purament formals, com la durada de la campanya electoral, que en la realitat no té res a veure amb la literalitat de la llei, o la mateixa existència d’una jornada de reflexió sense sentit (potser hauria de ser una jornada de descans)

La llei electoral d’aquest país no és ja una assignatura pendent, és un suspens definitiu, perquè no hi ha la voluntat política d’aprovar-la. CIU va estar vint-i-tres anys al poder, molts d’ells amb majoria absoluta, i no va moure un dit perquè Catalunya tingués la seva llei electoral. Tampoc en les dues legislatures del tripartit s’ha fet un sol pas en aquest sentit, tret d’alguna declaració d’intencions força vaga. Senyal inequívoca que a la classe política catalana li està bé l’organització electoral dissenyada per a tot l’estat des de Madrid. No he vist que d’aquest tema ningú en faci bandera.

Sembla, doncs, que sols ens queixem els ciutadans, i no tant, perquè ningú ens escolta. Però mentre, política i ciutadania s’allunyen cada vegada més l’una de l’altra.