Una bleda al palau de Kaixalfort

El palau d’en Kaixalfort era tot ell fet d’ossos. Els bastiments, de llargues tíbies i fins peronés; els llums del sostre, amb pàmpols fets de gràcils costelles; els seients, conformats amb els ossos blancs de molts malucs; el passamà de llargues escalinates, rematat amb cranis pelats i lluents. I les cortines de pell adobada, fina i afaitada. Omòplats, estèrnums, maxil·lars, tars i metatars, tota l’ossamenta de mil cossos descarnats conformava les parets i el mobiliari de la casa d’en Kaixalfort, rei dels caníbals i senyor de la vida i la mort en el seu petit reialme.

O això és el que el Sr. Minguell recordava de les seves lectures de joventut, del Pere Virolet d’en Folch i Torres i les seves aventures africanes. El terror que en Pere Virolet degué sentir en el palau de Kaixalfort degué ser molt semblant al que ell mateix sentia al despatx del Sr. Carandini. I és que l’angoixa el dominava des del mateix moment que havia trucat a la porta. Des d’abans i tot, quan es deturà un instant a l’altra banda del carrer, mirant la casa vella del prestamista, amb les finestres tapades per espesses cortines, les parets fosques i embrutides, i un aire d’amenaça a la porta entreoberta. Just en el moment en que el Sr. Minguell es preguntà, per un instant, si no fora millor fer mitja volta i tornar un altre dia, ...o mai.

Una entrada fosca, unes escales dretes i estretes, el replà il·luminat per la llum tènue d’una claraboia al terrat, i una porta vella, l’espiell dels d’abans, rodó i gran, dels que quan et miren li veus la cara a l’espieta, i una mà penjada amb una bola a mode de picaporta. Tot plegat d’una pel·lícula de por, o d’una casa de les velles, de quan era un marrec i llegia Folch i Torres. Una vegada més, amb el picaporta a la mà i abans de deixar-lo anar, tingué per un moment l’impuls de marxar corrent, i una vegada més fou prou covard per a no marxar, o prou valent per a quedar-se.

“Seu”, li va dir el mateix individu que li havia obert la porta, després de fer-li una repassada per l’espiell, i que l’havia fet passar a una estança pobrament il·luminada, tot assenyalant-li una tamboret davant una taula vella de despatx plena de papers. Un home malcarat, eixut, mal afaitat i amb el cap rapat, que va desaparèixer tot seguit pel darrera de la taula, un racó fosc on s’albiraven prestatges amb llibres i un rectangle negre, potser una porta. El Sr. Minguell va pensar que segurament aquell home seria qui li trencaria les cames, potser qui el mataria, o mataria la seva dona i els seus fills; qui calaria foc a la seva casa o, si tenia sort, qui es limitaria a rebentar-li les rodes del cotxe. Ell sol havia entrat a la gola del llop. Potser hauria estat més assenyat fugir, però on aniria, què faria, com protegiria la seva vida i, sobretot, com protegiria la dels seus fills i la seva dona? Més valia donar la cara i afrontar les conseqüències. Amb sort, sols rebria ell.

I és llavors quan l’Octavi Minguell va pensar amb en Pere Virolet i en Kaixalfort. Seria la por, que li feia aquesta jugada? Un heroi de joventut que se n’havia sortit, l’astúcia i la bondat d’en Pere Virolet contra la barbàrie i la maldat del rei caníbal. En aquell palau, a la casa d’un antropòfag, el vailet d’en Folch i Torres havia convençut a un ser terrible per a que no se’l cruspís. Potser ell faria el mateix. La seva dona li deia sovint que sap ser persuasiu quan vol, que pot convèncer un client fent-li la gara-gara i vendre-li la moto com si res. Qui sap? Potser era qüestió d’apel·lar a la humanitat i al cor del Sr. Carandini, que segur que en tindria, en algun lloc.

Allà assegut, sol davant una taula de despatx plena de papers polsinosos, en una estança fosca, unes cortines velles que tapaven la poca claror d’una tarda que agonitzava, en una cadira sense respatller ni lloc per a posar les mans, que li suaven i li feien nosa, l’Octavi Minguell, viatjant, pare de família, cinquanta anys, un cotxe vell i atrotinat i un pis que perdria en qualsevol moment, quan el banc acabés la paciència, cercava amb neguit les paraules justes per a explicar al Sr. Carandini perquè no podia tornar-li els diners que li havia deixat feia uns mesos i, sobretot, perquè no creia que els hi pogués tornar mai.

Estava pensant en tot això, quan del rectangle fosc de l’altra banda de l’escriptori en va aparèixer la figura difosa del Sr. Carandini. Era un home gran. Feia temps que havia passat la seixantena. Calb com una bola de billar, tret d’uns petit matolls de pèl gris sobre les orelles, baix i amb una panxa prominent, es movia amb lentitud i respirava fatigosament. Unes ulleres de muntura gris passades de moda, amb uns vidres de gran augment, una americana desgastada i una camisa amb llànties, donaven al Sr. Carandini un aspecte desastrat i d’abandó i el feien més vell del que era realment.

Havia entrat al despatx respirant amb força, agafat al bastiment del portal, que deixà un sol instant per a agafar acte seguit el braç d’una cadira i asseure’s lentament a l’altra banda de l’escriptori, molt lentament, fins que finalment s’hi deixà anar de cop, amb un sobresalt per al pobre Minguell, que per uns moments va témer que la cadira, l’escriptori i el Sr. Carandini s’esfondressin tots plegats.

El vell prestamista no era un home afable, però era educat. De ben segur coneixia amb certesa el motiu de la visita d’en Minguell, però no per això li havia de mostrar descortesia ni deixar de complir amb les formalitats de rigor.

- Bona tarda, benvolgut Minguell. Què el porta per casa meva?

- Bona tarda, Sr. Carandini. Miri, sóc aquí per a parlar... és a dir, si té un moment, m’agradaria parlar del deute que tinc amb vostè i... bé, que m’agradaria parlar de les condicions i.... en fi, que m’agradaria parlar-ne.

- Parlar, parlar, parlar..... Parlar està bé, Minguell. Parlant la gent s’entén, i vostè i jo ens van entendre parlant ara fa... quan fa, Minguell? Sis mesos? Com passa el temps!

El Sr. Carandini es va treure les ulleres, les mirà amb els ulls clucs, va treure tot seguit un mocador de la butxaca i començà a netejar el vidres, sense dir res. Mentre, es va fer un silenci incòmode, bastant incòmode, al menys, per al pobre Minguell, que no tenia clar si havia de parlar o esperar que li diguessin quelcom. Finalment es va decidir.

- Miri, de fet el que li volia explicar és que, ara mateix, tinc serioses dificultats per a complir amb els terminis del préstec que va tenir la bondat de fer-me. La veritat és que he tingut un seguit de despeses imprevistes que m’han impedit d’estalviar, i darrerament, amb tot això de la crisi, em surten poques vendes. Ja li vaig explicar, Sr. Carandini, que jo vaig a comissió, però és que fa poc que la meva dona s’ha quedat sense feina, el banc m’esprem per l’hipoteca i jo no tinc comandes. Sr. Carandini, el que m’agradaria, si vostè tingués la bondat....

- Ai, ai, ai, Minguell..... Aquesta crisi ens està fent mal a tots plegats. El comprenc, bon amic. Les coses no són fàcils per ningú en aquests temps que corren. Jo mateix, ja ho veu, he de malviure amb una pensió ben miserable. Si no fos pel poc que en trec de deixar alguns diners a la bona gent com vostè, no sé com m’ho faria. Ho sé, Minguell, ho sé, cregui que me’n faig càrrec.

“Això va bé”, pensà en Minguell. “Si més no, em donarà un ajornament”. En Minguell va pensar que, ben mirat, en sortiria sà i estalvi. Potser en Kaixalfort no era tant dolent.

- Així, doncs, si li sembla bé voldria proposar-li d’allargar el termini per...

- Sap, Minguell? Quan em va demanar els diners em vaig adonar de seguida que vostè és una persona de confiança...

El Sr. Carandini va començar a parlar sense ni tan sols mirar-lo. S’havia tornat a posar les ulleres i tocava alguns papers de la taula. Semblava que busqués quelcom i ni tan sols havia parat atenció al que li deia en Minguell, fins al punt que el va interrompre sense cap consideració.

- Sí, sé que vostè és una persona de confiança. Es nota, sempre ho noto quan puc confiar en algú. Vostè i jo ens vam donar la mà, ara fa sis mesos. Com passa el temps! Però ja ho he dit, oi? Sí, ens vam donar la mà, i per a mi això ho és tot. Quan dones la mà a algú, és que hi confies. On ho tinc?... Ah, sí, miri, aquí, veu? Aquest és el contracte que varem signar vostè i jo, quan ens vam donar les mans i varem confiar l’un en l’altre. N’hi ha que fan aquesta feina però no volen papers, no signen contractes, sols es donen la mà. No cregui, Minguell, que jo confiï menys en la gent pel fet que ho posi tot sobre el paper. M’agrada tenir les coses en ordre. Així puc dir, “veieu? Tal dia, ara fa sis mesos, vaig fer un tracte amb el Sr. Minguell, que és una persona de paraula en la que puc confiar. Ell ho sap i jo ho sé, però per a que li quedi clar a tothom, vam signar un contracte.” Cèsar, vine un moment, per favor! En Cèsar és el meu ajudant, un bon xicot, m’ajuda molt.

Darrera del Sr. Carandini, de la foscor, va aparèixer l’home que li havia obert la porta. No va fer cap soroll. Simplement, va entrar al despatx i es va col·locar, palplantat, al costat de la taula, mirant fixament, inexpressiu, al bo d’en Minguell.

- Com li he dit, en Cèsar és un bon xicot. Li deia al Sr. Minguell, Cèsar, com n’és d’important la confiança quan dos homes fan un tracte, especialment si el segellen amb una bona encaixada de mans. Sí, Minguell, n’hi ha que se’n riuen de mi quan els dic això, però estic segur que vostè comprèn el veritable significat d’una bona encaixada de mans, el compromís que comporta. Vostè, Minguell, que té importants responsabilitats familiars, deu saber com n’és d’important mantenir el timó amb mà ferma. Sap? les mans diuen molt de les persones, més del que es pensa. Li ensenyaré. Faci’m el favor de posar la mà sobre la taula, si li plau. La mà, sí, aquí mateix. Posi-la, per favor.

En Minguell notà una forta opressió al pit. La mà? Quina mà? Les mans li tremolaven. Un gran neguit s’apoderà del seu esperit. Por... tota la por del món es va apoderar d’ell en aquell instant. La mà! Va mirar al Cèsar, que no li treia la vista del damunt i seguia totalment inexpressiu; després va mirar al Sr. Carandini, que també se’l mirava, seriós, assenyalant-li el lloc exacte de la vella taula de caoba on volia que poses la seva mà tremolosa. Va allargar poc a poc el braç i va posar amb cura la mà dreta sobre l’escriptori. Va ser posar-la i tot seguit li passà pel cap una idea estranya. Potser hi hauria d’haver posat l’altra mà, l’esquerra, que en cas de necessitat no li faria tanta falta. Però quina bestiesa! Si la por no el tingués clavat a la cadira, s’hauria aixecat d’una revolada i hauria fugit d’aquell antre.

- Molt bé, Minguell. Miri el que li vull ensenyar. Vostè té una mà forta, i a la vegada sensible. Prou forta per a dur el timó de la família i prou sensible per a treballar amb precisió. Fermesa i habilitat, vet aquí el que hi veig a la seva mà. Mira, Cèsar, toca aquesta mà, comprova el que et dic sempre.

En Cèsar s’inclinà en davant i va posar la seva mà freda, forta i enorme sobre la d’en Minguell, sense deixar de mirar-lo fixament. La mà d’en Minguell va quedar totalment immobilitzada sobre la taula per la grapa d’aquell home enorme i malcarat. Encara que ho hagués provat, no la podria treure ni amb tota la força del món.

- Ho notes, Cèsar? Veus el que et dic sempre? Les mans d’un home són importants. Sense aquesta mà, el nostre benvolgut Minguell no podria portar el timó. La necessita per tot. Per menjar, per agafar les coses, per conduir. Com faria de viatjant si no pogués conduir? La necessita per aguantar-se.... ja, ja, ja! Oh!, perdoni Sr. Minguell, he estat a punt de dir una grolleria. Però estic segur que m’entén, benvolgut Minguell. Si per a fer un tracte un home utilitza allò que més necessita, allò que li fa falta per a sobreviure, allò que els seus fills i la seva dona necessiten d’ell per a tirar endavant, aleshores és que aquest home està plenament segur i té tota la voluntat del món de complir els seus compromisos. És la prova que la seva paraula és sagrada. Si no fos així, perdria aquest tresor i ho perdria tot. Sé que m’entén, amic meu, sé que puc confiar en vostè. M’ha donat la mà.

Després d’això, en Carandini va callar. Un silenci pesat com el plom es va abatre sobre el vell despatx. Talment, com si el temps s’hagués aturat. Una habitació fosca, tres persones silencioses, immòbils. El prestamista i el seu ajudant mirant fixament en Minguell, i aquest amb la mà atrapada sota la força invencible de la por.

Uns segons més tard, en Carandini va parlar.

- Té set, amic meu?

No va esperar la resposta.

- Cèsar, dóna-li un cervesa al nostre amic.

L’ajudant va deixar de cop i volta la mà d’en Minguell, es va tombar, i va treure d’un moble del racó una cervesa petita, un “quinto” que obrí i va posar al davant d’en Minguell amb brusquedat, sense vas. En Minguell tenia encara la mà sobre la taula, que poc a poc enretirà, fins a treure-la del tot i deixar-la sobre la falda. No va gosar agafar la cervesa. La mà li tremolava tan fort que l’hauria abocat.

- Cèsar, recorda que tens feina. Ves a fer-la. El procediment habitual i.... amb compte, que ningú prengui mal.

En Carandini s’havia tirat enrere, repenjant-se al respatller, que va cruixir de forma alarmant, mentre el seu ajudant desapareixia per la porta del darrera, tan silenciosament com havia entrat.

- Ha llegit Folch i Torres, Minguell? A mi m’agradava molt de petit. Sempre hi penso. En vaig aprendre molt de les seves novel·les.

“Folch i Torres? Per l’amor de Déu!, és que aquest home em llegeix el pensament?”. En Minguell anava a parlar, si més no a intentar-ho, si és que aconseguia que les paraules li sortissin de la boca, però en Carandini no semblava prestar-li atenció, ja que va continuar com si res.

- Sí, les històries d’en Folch i Torres m’encisaven. Quan era un marrec vaig passar moltes hores llegint i rellegint els llibres que el meu pare em comprava. El meu pare era un bon home que no tenia estudis, però que va fer tot el possible per a que jo m’obrís pas a la vida. No escatimava res per a que jo tingués tots els llibres que volia, i els d’en Folch i Torres eren els que més m’agradaven. Vostè els ha llegit mai, Minguell? Els hi recomano, especialment les aventures d’en Pere Virolet. Pari atenció, Minguell, que li explicaré perquè m’agradaven tant. En Pere Virolet era un marrec que, amb un company molt figaflor, va anar a parar l’Àfrica i va caure en mans d’un rei caníbal. El rei era un home bàrbar i cruel, i en un no res hauria matat en Virolet i al seu amic, si no fos perquè tenia un fill al qual volia que ensenyés català, una llengua que mai havia sentit. Així que la vida d’en Pere Virolet i el seu amic havia de durar mentre duressin les classes al petit príncep. El cas és que en Pere Virolet era un noi astut, i mentre ensenyava català al fill del rei, també li ensenyava a aquest les virtuts de la cuina catalana. Fou així com en Kaixalfort descobrí el gust pels ous ferrats i el pa amb tomàquet i s’adonà que això de menjar carn humana ja no li donava tant gust, i perdré tot l’interès per a sacrificar als dos nois catalans. Al final, en Pere Virolet acabà “civilitzant” al rei caníbal, li portà els comptes, l’ensenyà a cultivar el cacau i ell mateix n’obtingué un benefici, ja que va poder tornar a casa seva amb els regals i les riqueses que en Kaixalfort li havia fet en senyal d’agraïment, i casar-se amb una fadrina que l’estava esperant. Van ser molt feliços i van menjar molts anissos.

En Minguell va pensar que, de fet, no entenia de què anava la cosa. Per què li estava explicant ara aquella història que, al cap i a la fi, ja coneixia? I que tenia a veure tot allò amb l’assumpte que l’havia portat a la casa d’en Carandini? Després d’una pausa, el vell prestamista va seguir.

- La meva dona sempre em diu que això són romanços, coses de canalla que a la meva edat ja no hauria de llegir. La coneix, la meva dona? No, segurament que no. Ella està delicada, sap? No surt gaire. Ara mateix és al llit. Si no fos per mi, no sé com ens ho faríem. Sort en tenim de poder oferir un servei a la bona gent com vostè, Minguell. Miri, li diré perquè em fascina tant la història d’en Pere Virolet. Tothom hi veu un heroi que porta la civilització a un país salvatge, i al rei caníbal com un indígena que gràcies a les ensenyances del bon minyó, entra en el camí del progrés. Hi estic d’acord, sí senyor, però n’hi ha més. Hi ha coses que no s’expliquen directament, però hi són presents. En Pere Virolet se salva de ser devorat perquè convenç al rei caníbal que li surt més a compte respectar-li la vida i aprofitar els seus coneixements per a prosperar. Així que el nostre heroi el que fa és treballar per en Kaixalfort. Tos dos en treuen benefici. Kaixalfort no és un home barroer i ignorant, és un home intel·ligent, que sap què li convé. Té la paella pel mànec. Si el jove català no respon a les seves expectatives, sempre se’l pot menjar. Del perdut treu-ne el que puguis. I com que en Pere Virolet s’adona que si no compleix no en sortirà viu del palau del rei caníbal, fa la seva feina fins al final. Miri, per a mi, el verdader heroi d’aquesta història és en Kaixalfort, i en Pere Virolet no és més que una bleda assolellada. Sí, tal com ho sent. Es limita a fer el que li convé, però qui porta les regnes és el rei, que si fa falta passarà de menjar carn a menjar bledes, amb tal de treure’n benefici. Al final de la història, el rei s’ha fet ric amb el negoci del cacau, i en Pere Virolet té la seva fadrina, que li donarà fills i el farà feliç. Quant fills té, Minguell? Dos, sí, ara recordo que m’ho va dir la darrera vegada que ens vam veure. Ja fa sis, mesos, oi? Com passa el temps! Estic segur que vostè és un bon pare de família, una persona recta que vetlla pel benestar de la seva família, i que mai permetria que els passés res als seus. Sí, n’estic ben segur! Oblidis d’en Folch i Torres. A vegades em perdo per les rames, divago amb històries que no venen al cas. Són coses de l’edat, vostè ja m’entén. La meva dona sempre m’ho diu. Hauríem de fer més cas a les dones, no li sembla, Minguell? Quasi sempre saben els que ens convé. Però deixem-nos d’històries, què es el que em volia dir?

A aquestes alçades, en Minguell ja no sabia que dir, però fent un esforç, procurant que no es notés la por que sentia i que les paraules li sortissin sense entrebancs, va gosar parlar.

- Havia pensat en un ajornament, és a dir, si no el faig anar malament. M’agradaria que em donés, al menys, una parell de mesos més per a pagar-li les quotes pendents, perquè ara mateix vaig molt malament de diners, he de fer front als pagaments del banc i estic passant per una mala època.

Ho havia dit tot seguit, sense interrupcions. Ell mateix es sorprengué que no s’hagués ennuegat a mig camí.

En Carandini va estar una estona callat, remenant els papers de l’escriptori, com si cerqués quelcom. Finalment va parlar.

- El comprenc, benvolgut Minguell, i cregui’m que la meva voluntat és la de donar-li totes les facilitats que necessiti. D’acord, un ajornament. Però creu que en tindrà prou? Creu que en dos mesos podrà complir els seus compromisos? No m’interpreti malament, Minguell. Jo confio en vostè. Per això ens vam donar la mà. Sé que no em vol defraudar. Miri, jo sóc vell, la meva dona està delicada, tinc una pensió petita i per a tirar endavant no em queda altre remei que refiar de persones com vostè. I no me’n queixo, perquè sé que vostè és de confiança i no em farà cap mala passada. A més, tinc unes persones que depenen de mi. Tinc responsabilitats. Sí, ja coneix en Cèsar. És un bon xicot i em fa algunes feines que jo sol no podria fer. Però li he de pagar, és clar. I a quatre més, no, cinc, com ell, també joves, que em fan la feina. Ja sap, encàrrecs, portar això, portar allò, transmetre missatges... Hi ha algunes persones que no es poden desplaçar fins aquí per a fer tractes, i ells se n’encarreguen que tot es faci com cal sense que jo me n’hagi de preocupar. En general defensen els meus interessos. Res d’il·legal, és clar. Tot són bons nois, li ho ben asseguro. Mai han permès que en sortís perjudicat. Són eficients, educats i persuasius, molt persuasius. Tothom qui fa tractes amb mi compleix fins al final, ells se n’encarreguen. Però no es pensi que perquè tinc tots aquests ajudants, la meva situació no sigui delicada. Una baixa, tant sols que em falli un baula de la cadena, i aquest petit negoci se’n pot anar en orris. Sembla estrany, però a vegades les coses que van més bé es perden per l’entrebanc més petit. Si perdo un dels meus xicots, els meus clients perdran l’interlocutor i jo perdré el seu petit deute. I si perdo un client, no podré pagar als meus ajudants, que no tenen cap culpa que les coses em puguin anar malament. Vostè mateix, Minguell, m’ha dit que era viatjant, oi? Segurament necessita el cotxe per a treballar. Imaginis que té una forta avaria en el cotxe que l’obliga a prescindir-ne durant un temps. O imagini que té un accident en el que vostè no li passa res –no ho voldria per res del món- però que en canvi li deixa el cotxe inservible. Imagini-s’ho i veurà que un incident com aquest pot desfer el delicat equilibri de la seva vida. Per favor, no s’ho prengui malament! No li desitjo cap mal. Era un exemple. I sàpiga, Sr. Minguell, que si mai li passa alguna cosa d’aquestes, jo sempre seré aquí per ajudar-lo, dins les meves possibilitats, és clar. Al cap i a la fi, vostè deu tenir molts coneguts en el ram del comerç, i a mi em convé estendre el negoci. Segur que, en cas de necessitat, vostè i jo ens entendríem. Sí, estic segur que vostè seria un bon representant meu. Té experiència, segur que els comerciants l’aprecien. Ja ho sap, si mai em necessita, vingui i en parlem.

- Gràcies, Sr. Carandini. No el defraudaré. I cregui que tinc en força estima els seus consells.

En Carandini s’aixecà poc a poc, fent un esforç visible.

- Bé, Sr. Minguell. Ens veurem d’aquí dos mesos. Refio que no s’oblidarà d’aquest vell xaruc i em durà els meus diners. Cuidi de la seva família i treballi tant com pugui, i si li surt alguna dificultat no dubti en venir-me a veure. Segur que ens entendríem. Ah!, agafi la cervesa. És per vostè.

El vell prestamista l’acompanyà fins a la porta, i ja al replà, l’acomiadà amb aquestes paraules:

- Adéu, benvolgut Minguell. I condueixi amb compte. No és qüestió de quedar-se sense cotxe en aquestes circumstàncies. Ni de fer-se mal, és clar.

I tancà la porta. En Minguell es quedà sol al replà, amb la sensació que acabava de sortir de la gola del llop, del mateix palau d’en Kaixalfort. Sortí cap al carrer amb una certa rapidesa, disposat a allunyar-se del Sr. Carandini i oblidar el mal tràngol, i es dirigí a la cantonada per a agafar el cotxe que, una estona abans, hi havia deixat aparcat.

Ja d’un tros lluny, va veure la fumera fosca i espessa i als bombers que recollien la mànega, mentre una colla de vianants s’ho miraven des de l’altra banda del carrer. El seu cotxe, el vell cotxe que amb penes i treballs el portava amunt i avall, el cotxe que des de feia un munt d’anys era la seva eina de treball per anar a visitar als clients, dins i fora de la ciutat, el vell cotxe familiar, estava totalment calcinat, negre, destruït, aniquilat.... Els bombers li van dir que, evidentment, l’incendi era provocat.