Un tomb per una ciutat amb projecte

Tenia ganes de donar el volt. És festa, i abans d’esmorzar, aprofitant que surto per a comprar el diari, i per a gaudir una mica de la fresca matinal d’aquest diumenge que es promet solellós i tranquil, he fet cap al parc de Vallbona. He de dir que és un racó de la ciutat bastant tranquil, en el que pots passejar i asseure’t en un banc, llegir un llibre o el diari, o simplement gaudir d’una estona de repòs. També he de dir que una mica més de manteniment no li faria cap mal. I aprofitant l’imponent ascensor que comunica com una drecera el barri de Fàtima i el de Set Camins, he baixat al parc més nou de Valldaura, m’he endinsat al barri i he enfilat el flamant pont penjat que, com un Golden Gate en miniatura, comunica la ciutat amb la zona esportiva de Puigcornet.

Una passejada amigable i poc cansada, tenint en compte que tot em queda prop de casa. Al mig del pont, contemplant la riera, les cases de Fàtima penjades sobre el cingle i, a l’altra banda, l’Infinit en primer pla (curiós!) i el turó de Puigcornet, m’he sentit bé. Aleshores, mirant cap al sud, he vist allà mateix el pont que a pocs metres comunica la carretera de Fàtima amb la zona esportiva i els centres educatius, i no me’n he pogut estar de pensar si feia cap falta la construcció de la passarel·la, tenint en compte que, com diuen, ha costat un milió d’euros pel cap baix i, a fi de comptes, estalvia poques passes al vianant.

O sigui que si no hi hagués estat la passarel·la, aquesta passejada l’hagués pogut fer pel pont de sempre, que tampoc és gaire vell. No sé si ho hagués fet. Ara com ara, em ve més de gust travessar pel pont penjat, on sols hi circulen vianants i bicicletes. L’altre, simplement, no és tan amable per al vianant, tot i que s’hi pot passar força bé. Qüestió de gustos, que no treu el fet que potser la despesa d’aquesta passarel·la s’hauria pogut estalviar. I he pensat que, a fi de comptes, també ens podíem estalviar l’ascensor imponent que comunica els parcs de Vallbona i de Valldaura. Poc més avall unes escales remodelades fa poc temps comuniquen els carrers de la Comarca i de Veciana, i per allà es pot accedir directament al barri de Fàtima. I les escales no s’espatllen tant sovint com l’ascensor. En aquest cas, la meva passejada potser hauria estat per les escales, i el parc de Vallbona me l’hauria perdut. Total, ja he dit que li manca manteniment, i també hi ha bancs per seure al parc de Valldaura.

Tot això és parlar per parlar, perquè a l’hora de passejar cadascú ho fa per on li ve de gust, i si un pont no hi és simplement vas per un altre costat. Allò que no hi ha estat mai, normalment, no es troba a faltar. I l’ascensor, quan no funciona, es fa notar i emprenya al personal.

Ja fa una colla d’anys que es va cobrir el torrent de Valldaura, en una obra que semblava faraònica però que va ser poc qüestionada, ja que comportava apropar a la ciutat una part d’ella tradicionalment aïllada. L’ordenació de l’espai resultant ha tardat en arribar, però finalment ha deixat de ser un descampat ple d’herbes per a convertir-se en un espai ciutadà. Tot això, és clar, també es podia estalviar, si es pensa que una carretera que comunica Fàtima amb la ciutat sempre hi ha estat i que de llocs per a passejar sempre n’hi ha hagut a la ciutat. No sé si, a aquestes alçades, algú es veuria en cor de tirar tot això enrere, encara que fos possible. Allò que semblava innecessari, que comportava una despesa que sempre és susceptible de ser utilitzada en tasques més urgents o necessàries, ara és imprescindible, forma part de la ciutat i probablement ho defensaríem amb ungles i dents si hom pretengués tornar-ho al seu estat original.

Ara que, si el torrent de Valldaura no hagués estat cobert, jo hauria pogut passejar per la Carretera de Fàtima, o potser m’hauria decantant per anar-me’n al Passeig, que aquest sí que sempre hi ha estat. I també m’ho hauria passat bé.

Un exercici mental per al que no tingui gaire feina. Quines obres de la ciutat hauríem pogut deixar de fer perquè no eren necessàries? La passarel·la de Fàtima, l’ascensor de Vallbona o el parc de Valldaura en són un exemple. També les escales del carrer Comarca (i parlo de fa més anys), perquè també es pot donar la volta per l’Avda. Balmes i el C. Gaudí. L’hospital, es clar, perquè ja en teníem un al Passeig, que encara hi és i no se sap ben bé per a que serveix actualment. Els jutjats, perquè sempre n’hi ha hagut a la ciutat i és dubtós que amb el nou edifici hagin guanyat en eficiència i eficàcia. La remodelació de l’Avda. Catalunya, coneguda des de sempre per la “carretera general”. La conversió de varis carrers en bulevards. Diuen els veïns que prefereixen voreres estretes a pagar-ne per noves unes de més amples. El barri de Sant Agustí, un barri que ha existit sempre. I la plaça de Cal Font, abans de ser-hi, ningú la trobava a faltar.

Posats a fer, si tiréssim enrere, hauríem pogut tornar a la infància, quan jugàvem al carrer perquè no estava asfaltat ni falta que li feia. Així passaven menys cotxes. Gaudiríem del pas dels trens pel Passeig i tornaríem a ser romàntics. Tots podríem ser més joves i la ciutat més vella. El que passa és que això no s’ho creu ningú. Volgut o no, el que tenim ens ho hem guanyat i forma part de nosaltres, i aquesta ciutat, per als que tenim una certa edat, ja no la coneix ni la mare que la va parir.

Igualada s’ha transformat al llarg dels anys, i en els darrers a un ritme creixent. Tot allò que va ser qüestionat ha estat acceptat. Agradi o no, és fruit d’un projecte a llarg termini, un projecte de ciutat. Com a projecte, ha estat qüestionat en totes i cascuna de les seves fases. Cada actuació puntual ha rebut les justes crítiques que mereix i també les injustes. I és que un projecte de ciutat no pot ser tant bo com per a que sigui unànimament acceptat. O sigui que si la passarel·la de Fàtima ha costat un dineral i hi ha qui ho considera fora de lloc, està bé que es digui.

Però el que està més bé és que es presenti un projecte alternatiu de ciutat. Que es digui què no agrada i què ho ha de substituir. Un projecte que consisteixi en quelcom més que “no fer” o “desfer”. Val la pena un projecte alternatiu a l’únic que fins ara hem tingut, el de l’Entesa. Serà així com veurem si aquesta ciutat podria ser millor o anem per bon camí. Veurem llavors si ens han enredat al llarg d’aquests anys, si la transformació de la ciutat hauria estat millor amb l’alternativa o, pel contrari, si la sensació que Igualada és molt més amable ara que fa uns anys és justificada. I estaria bé que aquest projecte el coneguéssim ara que s’apropen les eleccions. Si més no, ajudaria a triar el futur govern de la ciutat. Fet i dit, estaríem decidint com volem el futur d’Igualada. Si, pel contrari, no hi ha projecte alternatiu a l’actual, sols ens resta per decidir si el volem aturar o continuar. Escollir una opció de gestió municipal sense ambició ni plans de futur, gestionar el que tenim i anar tirant, que ja estem bé, o seguir transformant la ciutat de l’única forma que, ara per ara, ens ha estat presentada. Em sembla, doncs, que al marge que el ciutadà tindrà la darrera paraula, qui s’ha de definir, ara mateix, són les opcions polítiques que pretenen rellevar a l’actual govern de la ciutat.

Mentre passejo i espero aquesta alternativa, penso per on aniria si tots aquests canvis no haguessin tingut lloc. Llavors, segurament, em valdria allò de que com a casa no s’està enlloc.