Schengen no és per als pobres

La darrera de les ocurrències de Monsieur Sarkozy ha portat a primer pla l’existència del poble gitano, com si d’un fenomen nou es tractés, i com si estiguéssim parlant d’una colla de nou vinguts que han generat un problema a l’Europa benestant. Delinqüència, gitanos, immigració.... són temes recurrents en temps de crisi, explotats sense escrúpols per una part de la classe política per a arrabassar els vots de l’extrema dreta.

Algun dia ens haurem de preguntar si el que molesta no és la pobresa, i no la raça. És clar, el govern francès no admetrà cap rerefons racista en la seva política, com tampoc ho fa la Sra. Sánchez-Camacho quan se’n va d’excursió amb una caravana de fotògrafs pels barris de Badalona, a convèncer al respectable de l’existència d’un suposat “problema gitano”. Declarar-se racista costa molt, si no és que es tracta d’un nazi declarat, però en el fons la pobresa ens fa sentir incòmodes. I no, ni el govern francès ni la Sra. Sánchez-Camacho són racistes. Sols es tracta d’uns polítics oportunistes a la recerca d’un grapat de vots.

En qualsevol cas, per si algú no ho tenia clar, la lliure circulació de persones per l’Europa comunitària és, encara que no es digui al tractat de Schengen, sols per a les persones amb recursos. És possible que el legislador europeu no pensés en els gitanos quan va dissenyar les lleis comunitàries que havien de permetre a tots els ciutadans europeus moure’s lliurement a través de les fronteres de l’Europa comunitària. Potser és que, en el fons, sempre se’ls ha tingut per estrangers, no perquè fossin romanesos, búlgars, portuguesos o d’on sigui, sinó per ser diferents.

De procedència incerta, sembla que els gitanos van arribar a Europa a finals del segle XIV o començaments del XV. En molts llocs es va considerar que procedien d’Egipte, i és possible que fos així, tot i que aquell també podia haver estat un lloc de pas. En qualsevol cas, sense res semblant a l’Europa comunitària, als gitanos se’ls va permetre des d’un començament moure’s pels diversos països de la cristiandat europea sense restriccions. Un salconduit del rei d’Aragó Alfons V el Magnànim, estès a Saragossa el 12 de gener de 1425, assenyala textualment:

• "El Rey Alfonso,... etc., a todos y cada uno de sus nobles, armados y fieles nuestros y sendos gobernadores, justicias, subvegueros, alcaldes, tenientes de alcalde y otros cualesquiera oficiales y súbditos nuestros, e incluso a cualquier guarda de puertos y cosas vedadas en cualquier parte de nuestros reinos y tierras, al cual o a los cuales la presente ser presentada, o a los lugartenientes de aquellos, salud y dilección. Como nuestro amado y devoto don Juan de Egipto Menor, que con nuestro permiso ir a diversas partes, entiende que debe pasar por algunas partes de nuestros reinos y tierras, y queremos que sea bien tratado y acogido, a vosotros y cada uno de vosotros os decimos y mandamos expresamente y desde cierto conocimiento, bajo pena de nuestra ira e indignación, que el mencionado don Juan de Egipto y los que con el irán y lo acompañarán, con todas sus cabalgaduras, ropas, bienes, oro, plata, alforjas y cualesquiera otras cosas que lleven consigo, sean dejados ir, estar y pasar por cualquiera ciudad, villa, lugar y otras partes de nuestro señorío a salvo y con seguridad ...”.
  

I a jutjar per la seva ràpida expansió per Europa ens els mateixos anys, sembla que les mateixes facilitats els van ser mostrades arreu.

És curiosa l’explicació que l’escriptor francès del segle XVI Etienne Pasquier dóna de l’arribada a França dels gitanos. Aquesta explicació apareix citada a l’Encyclopédie de Diderot i D’Alembert editada al 1751. Allí se’ls anomena bohemis, un terme que amb el temps ha adquirit un significat diferent. Reprodueixo la transcripció que en fa Philipp Blom a “Encyclopédie, el triunfo de la razón en tiempos irracionales”:

• BOHEMIOS, s.m.pl. (Hist. Mod.), es el nombre que se da a los vagabundos que se dedican profesionalmente a decir buenaventura y leer las palmas de las manos. Tienen talento para el cante, la danza y el robo. Pasquier ha remontado sus orígenes hasta 1427. Habla de doce penitentes, que se convirtieron a la fe cristiana en el bajo Egipto, y que, expulsados de allí por los sarracenos, viajaron a Roma y se confesaron con el Papa, quien les impuso como penitencia errar por el mundo durante siete años, sin dormir dos días en la misma cama. Entre ellos había un conde, un duque y diez caballeros, a los que acompañaron ciento veinte personas. Llegados a París, se alojaron en la Chapelle, adonde fueron a verlos mucha gente. Lucían ajorcas de plata en las orejas y tenían los cabellos negros y rizados; sus mujeres eran feas, ladronas y adivinaban el porvenir. El obispo de París ordenó que se evitara su trato y se excomulgara a quienes acudieran a consultarlos. Desde aquella época, el reino está infestado de vagabundos de la misma calaña.

Com es pot veure, els campaments de gitanos estrangers no són nous a França, encara que llavors fossin egipcis i ara romanesos, i tampoc ho és la baixa consideració en que se’ls té i se’ls tenia. Crida l’atenció que fossin considerats com a penitents, és a dir, com a un poble que expiava alguna mena de culpa col·lectiva. El mateix estigma que ha perseguit durant segles al poble jueu, al qual històricament es va acusar d’haver matat Jesús i veure’s condemnat a recórrer el món sense una pàtria. També els gitanos han compartit el tràgic destí del poble jueu durant la segona guerra mundial, encara que recordar aquest fets resulti incòmode per a l’Elisi.

En qualsevol cas, l’expulsió d’un col·lectiu de persones en raó d’unes determinades característiques comuns, com són la raça i la procedència, constitueix una deportació que pot ser més o menys massiva, i més o menys traumàtica, però que en qualsevol cas, objectivament, reuneix els mateixos requisits que qualsevol deportació ètnica de les que han tingut lloc històricament a Europa. Altra cosa és que equiparar la deportació dels gitanos romanesos que el govern francès està duent a terme, amb la deportació massiva de jueus europeus per al seu extermini, que va tenir lloc durant la segona guerra mundial, resulta excessiu i fora de lloc de qualsevol forma que es miri.

Prou excessiu i fora de lloc com per a donar un respir molt oportú als polítics europeus, a l’hora d’afrontar la flagrant violació francesa del dret de persones europeu. En el gran guinyol del teatre comunitari, la sortida de to de la comissària europea Viviane Reding ha permès que els líders europeus no haguessin d’enfrontar-se al petit Napoleó de l’Elisi i ha desviat l’atenció cap a la imprudent acusadora, que s’ha convertit en acusada.

En qualsevol cas, la política té els seus ritmes propis i una escala de valors en la que prima per sobre de tot el populisme de les mesures. Sarkozy assoleix un creixement de la seva popularitat, de la que darrerament anava escàs; la Sra. Sánchez-Camacho esgarrapa un grapadet de vots per a ajudar les pobres perspectives del PP català en les properes eleccions; els gitanos romanesos expulsats dels campaments francesos tornen a Romania, on seguiran vivint en campaments, o tornaran a França així que puguin. I si algú creu haver arreglat algun problema, que tingui clar que l’únic problema arreglat és l’electoral. Els demès, amb gitanos o sense, seguiran igual. Ja he dit que, en el fons, el que molesta és la pobresa, i això els polítics encara no han après a arreglar-ho.