Com es mesura l’èxit d’una vaga? Si l’objectiu immediat és el de paralitzar fins on sigui possible l’activitat econòmica, laboral i social d’un país, amb la finalitat de fer palès el rebuig de la majoria de treballadors vers una reforma laboral, una política o unes mesures concretes d’ordre econòmic, el lògic és pensar que en la mesura que s’aconsegueixi aquest objectiu es podrà dir o no que la vaga ha tingut un seguiment més o menys ampli i per tant ha tingut més o menys èxit. N’hi hauria prou, doncs, en saber quants treballadors i treballadores no han anat a treballar.
Massa fàcil. Tots els dies hi ha diverses causes per les quals un nombre indeterminat de persones no acudeixen al seu lloc de treball. Sense entrar a valorar la importància numèrica de cadascuna d’aquestes causes, en un dia de vaga pot haver-hi diversos motius per a l’absentisme laboral:
No cal dir que, com en les jornades electorals, els bàndols en litigi afirmen cadascun el seu èxit particular, i així, mentre els sindicats asseguren sense cap dubte el seguiment massiu de la vaga, el govern, la patronal i els partits que hi estan en contra tendeixen a minimitzar-lo. El cas és que, essent el dret a la vaga irrenunciable i fonamental, el seu exercici forçat constitueix una inconsistència lògica sense solució. Igual que no es pot impedir el dret a la vaga, no es pot obligar a ningú a secundar-la. Per tant, per a mi, el que fa vaga és el que la fa conscientment i totalment lliure, sense coaccions físiques o psicològiques de cap mena, sense por. Són aquests treballadors els únics que cal computar a l’hora de mesurar el seguiment de la vaga, si és que hi ha mitjans materials per a fer-ho, cosa més que dubtosa.
En aquest apartat de vaguistes “de veritat” no hi incloc els que decideixen no treballar després de ser informats pels piquets anomenats “informatius”. En un dia de vaga tothom sap el quan, el com i el perquè, és a dir, tothom sap que s’ha convocat una vaga i coneix els motius públics de la convocatòria. En una vaga general un grup de sindicalistes a la porta d’una fàbrica no pot informar als obrers que van a treballar de res de nou, que no sàpiguen ja. El qualificatiu d’informatiu és un eufemisme en tota regla. L’objectiu d’un piquet, reconegut i declarat, és el d’impedir l’accés al seu lloc de treball de tots aquells que decideixin, lliurement, no secundar la vaga. És de suposar que això s’ha d’aconseguir pacíficament i sense coacció, i afortunadament la majoria de piquets no utilitzen la violència física ni l’amenaça. Però és ben clar que pocs s’atreveixen a entrar per la porta de la fàbrica si per a fer-ho han de travessar una barrera de persones que intenten convèncer-los del contrari, si han de sentir crits o insults, o si han de témer, justificadament o sense motiu, per la seva integritat.
El que no entra a treballar per no trobar-se en aquesta situació no és un treballador que fins llavors creia que no havia de secundar la vaga i que, vista la informació brindada pel piquet, s’ha convençut de la necessitat de fer-ne. En aquests casos, que són molts, el que no entra a treballar ho fa per por, més o menys infundada, però per por a les conseqüències.
Com saber, en el cas de la vaga general d’ahir, quants dels que han parat es troben en cadascuna de les categories que he anomenat? Fa bé el govern de ser prudent a l’hora de donar xifres que no porten a enlloc. És simplement impossible conèixer, encara que sigui per aproximació, el nombre real de vaguistes “de veritat”. És més fàcil, és clar, però no gaire més, conèixer el nombre total de persones que no han treballat per la causa que sigui, i les conseqüències econòmiques, socials i polítiques de tot plegat. I es pot donar la paradoxa que, a la vista d’aquestes conseqüències, l’èxit de la vaga hagi estat rotund malgrat el seu poc seguiment.
Massa fàcil. Tots els dies hi ha diverses causes per les quals un nombre indeterminat de persones no acudeixen al seu lloc de treball. Sense entrar a valorar la importància numèrica de cadascuna d’aquestes causes, en un dia de vaga pot haver-hi diversos motius per a l’absentisme laboral:
- Que el treballador/a hagi decidit fer ús del seu dret a la vaga, lliurement i sense cap coacció, perquè comparteix els objectius pels quals ha estat convocada i la seva necessitat i/o conveniència.
- Que el treballador/a no hagi pogut acudir al seu lloc de treball, malgrat la seva voluntat de no fer vaga, pel mal funcionament de les infraestructures de mobilitat com a conseqüència de la vaga dels demès (aturades al metro, busos, trens de rodalies, etc.)
- Que el treballador/a s’hagi trobat amb les portes de l’empresa petita, del comerç, del taller, o de la fàbrica, tancades per temor a l’actuació dels exaltats de torn o dels sempre presents antisistema.
- Que el treballador/a no s’hagi incorporat al seu lloc de treball perquè ha estat convenientment informat, a les portes de l’empresa, pels piquets anomenats informatius, sobre la convocatòria de vaga, les seves causes i les conseqüències de no secundar-la.
- Que el treballador/a no vagi al treball per altres causes ordinàries, com per exemple perquè està de baixa, per estar de vacances, etc.
No cal dir que, com en les jornades electorals, els bàndols en litigi afirmen cadascun el seu èxit particular, i així, mentre els sindicats asseguren sense cap dubte el seguiment massiu de la vaga, el govern, la patronal i els partits que hi estan en contra tendeixen a minimitzar-lo. El cas és que, essent el dret a la vaga irrenunciable i fonamental, el seu exercici forçat constitueix una inconsistència lògica sense solució. Igual que no es pot impedir el dret a la vaga, no es pot obligar a ningú a secundar-la. Per tant, per a mi, el que fa vaga és el que la fa conscientment i totalment lliure, sense coaccions físiques o psicològiques de cap mena, sense por. Són aquests treballadors els únics que cal computar a l’hora de mesurar el seguiment de la vaga, si és que hi ha mitjans materials per a fer-ho, cosa més que dubtosa.
En aquest apartat de vaguistes “de veritat” no hi incloc els que decideixen no treballar després de ser informats pels piquets anomenats “informatius”. En un dia de vaga tothom sap el quan, el com i el perquè, és a dir, tothom sap que s’ha convocat una vaga i coneix els motius públics de la convocatòria. En una vaga general un grup de sindicalistes a la porta d’una fàbrica no pot informar als obrers que van a treballar de res de nou, que no sàpiguen ja. El qualificatiu d’informatiu és un eufemisme en tota regla. L’objectiu d’un piquet, reconegut i declarat, és el d’impedir l’accés al seu lloc de treball de tots aquells que decideixin, lliurement, no secundar la vaga. És de suposar que això s’ha d’aconseguir pacíficament i sense coacció, i afortunadament la majoria de piquets no utilitzen la violència física ni l’amenaça. Però és ben clar que pocs s’atreveixen a entrar per la porta de la fàbrica si per a fer-ho han de travessar una barrera de persones que intenten convèncer-los del contrari, si han de sentir crits o insults, o si han de témer, justificadament o sense motiu, per la seva integritat.
El que no entra a treballar per no trobar-se en aquesta situació no és un treballador que fins llavors creia que no havia de secundar la vaga i que, vista la informació brindada pel piquet, s’ha convençut de la necessitat de fer-ne. En aquests casos, que són molts, el que no entra a treballar ho fa per por, més o menys infundada, però per por a les conseqüències.
Com saber, en el cas de la vaga general d’ahir, quants dels que han parat es troben en cadascuna de les categories que he anomenat? Fa bé el govern de ser prudent a l’hora de donar xifres que no porten a enlloc. És simplement impossible conèixer, encara que sigui per aproximació, el nombre real de vaguistes “de veritat”. És més fàcil, és clar, però no gaire més, conèixer el nombre total de persones que no han treballat per la causa que sigui, i les conseqüències econòmiques, socials i polítiques de tot plegat. I es pot donar la paradoxa que, a la vista d’aquestes conseqüències, l’èxit de la vaga hagi estat rotund malgrat el seu poc seguiment.
0 comentaris :: Qui ha fet vaga?
Publica un comentari a l'entrada