Ni canvi ni recanvi

L’ex-ministre socialista Jordi Sevilla afirma en el seu bloc personal que ningú mereix guanyar les eleccions, referint-se al moment actual i amb la vista posada a les eleccions al Parlament espanyol, encara que les seves apreciacions valdrien força bé per a les eleccions al Parlament de Catalunya. Extrec aquestes frases del seu darrer article: “Mi tesis es que si todo lo que haces desde la oposición es esperar el desgaste del Gobierno, incluso en momentos graves y, desde el gobierno, te limitas a deteriorar a la oposición, entonces, no merece nadie ganar las elecciones. Ni el que hace ese tipo de oposición, ni el que está en un Gobierno deteriorado. Porque si se cambia de partido en el Gobierno pero no la lógica de funcionamiento, el nuevo Gobierno no podrá contar con la ayuda responsable de la nueva oposición que solo estará interesada en que se desgaste el Gobierno.” No puc estar-hi més d’acord, i és digne d’elogi, a més, que aquestes paraules surtin d’una persona amb una activa militància política.

No ho diu així, però un s’ho podria prendre com una autocrítica. És clar que d’altres podran pensar que una mica de ressentiment pot haver-hi en el fons del seu article, degut a l’aparent ostracisme polític al que, actualment, sembla relegat. S’ha publicat en algun lloc que darrerament s’ha allunyat de l’aparell del partit. Però deixant de banda que vulguem atorgar-li més o menys credibilitat, reflecteix el que molts pensem. El joc polític de l’atac i el contraatac es fa pesat quan el país té problemes urgents per a resoldre. Quatre milions i mig de parats posen nerviós al més tranquil. I això sense parlar de la resta de problemes que ofeguen l’economia espanyola.

Tot sigui dit, el paper o la responsabilitat dels actors polítics no són els mateixos per al govern que per a l’oposició. Del govern cal esperar propostes, sobretot en el moment actual, però si ha de defensar el seu paper davant l’opinió pública, en té prou en defensar la feina feta. Pot dir que no presenta noves propostes perquè anem pel camí correcte. I a esperar que troni. De fet, és el que el govern espanyol ve fent al llarg d’aquesta legislatura. A manca de solucions, insisteix i repeteix que tot s’arreglarà, i ens demana confiança. Té un cost, és clar, i és que la credibilitat del govern Zapatero s’esfuma amb la mateixa rapidesa que augmenten els problemes, i com més s’allarga la legislatura, més s’esfuma la confiança dels ciutadans.

En aquests moments hom podria esperar que des de l’oposició sortissin alternatives concretes, es fessin propostes i es mostrés un llenguatge diferent. És clar, també és fàcil ajudar-se dels errors del govern per a oferir-se com alternativa. Si el govern ho fa malament, el més lògic és decantar-se cap a l’oposició. Llàstima que aquest pas ofereix també una gran decepció, perquè si el govern Zapatero és incapaç de posar fre a la destrucció de l’ocupació, el que com a votants voldríem saber és que pensa fer un hipotètic govern popular per a solucionar-ho. El mateix es podria dir d’un govern Montilla i una alternativa Mas. Les pífies del govern ja les veiem i no cal que ens les expliquin. El que interessa és que ens diguin en què consisteix el canvi i com es fa.

Si ningú és capaç d’explicar-nos com pensa treure’ns del que en Jordi Sevilla anomena un cul de sac, uns perquè han demostrat la seva incompetència i els altres perquè sols demostren les seves ganes d’arribar al poder, la temptació és passar dels partits polítics i alimentar la creixent abstenció, basada en pur fatalisme.

La qual cosa ens porta a un autèntic atzucac. A pesar de tot, no podem passar de la política, perquè les alternatives que se situen fora són simplement antidemocràtiques. O sigui que haurem de prendre una decisió i descobrir, tard o d’hora, que ens equivoquem com sempre. Cap de les forces polítiques es mereix guanyar les properes eleccions, ni les del Parlament de Catalunya ni les de l’Estat, però acabarem donant a algú el nostre vot per a quedar-nos com estem. Al cap i a la fi, les persones es substitueixen però el canvi no existeix, ni el canvi ni el recanvi.