Tollendo tollens

Popper afirmava que sols poden ser admeses les proposicions científiques que puguin ser negades per una observació o un experiment que les contradigui. És a dir, que sols pot acceptar aquelles lleis que conceptualment puguin ser descartades per noves experiències. Sembla contradictori, però no ho és. Simplement, Popper fugia del dogma. Per ell, les certeses eren sols provisionals. Allò que es postula com a definitiu no és una veritat científica, és fe, creença, dogma, doctrina, el que es vulgui. Potser, fins i tot, és la veritat, però mai serà demostrable.

Karl Popper (1902-1994) va ser un filòsof, sociòleg i teòric de la ciència austríac, posteriorment nacionalitzat britànic. La seva aportació a la teoria de la ciència i a l’epistemologia va ser molt àmplia, però en el meu desconeixement del personatge i la seva obra, em quedo amb el principi de falsabilitat d’acord amb el qual una teoria pot ser corroborada si s’intenta refutar-la amb un contraexemple. Si no se l’arriba a refutar, se l’accepta provisionalment, però mai serà verificada. Popper es refereix contínuament a la ciència experimental, la que permet constants intents de refutació i és falsable, és a dir, que és susceptible de ser declarada com a falsa a partir d’observacions o experiments, però no veig per què no ha de ser aplicable aquest principi a l’àmbit de les idees. A fi de comptes, la falsabilitat implica raonament, estudi, experiència, crítica, contradicció, i un esforç constant per a rebatre, que en el fons persegueix la confirmació. Al meu entendre, la falsabilitat és un punt de vista perfectament vàlid en el camp de la sociologia, de la política i de la filosofia, sempre que tinguem clar que mai ho tindrem clar, o que mai arribarem al final ni a ostentar la veritat absoluta, quelcom que de tant escorredís sembla no existir.

Què és l’alternança en el poder, sinó un intent periòdic, diria constant, de refutar la política? La política és falsable, perquè sempre està en qüestió i la seva acceptació no passa de provisional. I els polítics segueixen el camí de la política. La filosofia, en general, és falsable, perquè sempre és possible obtenir una explicació de l’existència més acceptable que l’admesa en un moment donat. Més em costaria de qualificar com a falsable l’art, però en un sentit ampli, fixats uns punts de referència, també podríem corroborar, que no verificar, l’adequació de la creació artística a uns criteris preestablerts.

No sé, potser no cal anar tant lluny. Potser n’hi ha prou amb no donar res per definitiu, perquè a fi de comptes, mentre no es demostri el contrari, de definitiu sols hi ha la mort. He dit mentre no es demostri el contrari? D’això es tracta, de considerar com a provisional qualsevol estat de l’existència, llei o forma de ser. De fet, l’església catòlica m’obligaria també a considerar com a provisional la mateixa mort, acceptant el dogma de la resurrecció. He dit dogma, que és precisament el que no vull, i per tant també la resurrecció ha de ser descartada, a no ser que provisionalment pugui ser acceptada a partir d’una observació inicial. Algú coneix un reencarnat? Doncs de moment caldrà descartar-ho. La mort serà provisionalment definitiva (uf!, quin embolic).

Una idea queda refutada quan es demostra el contrari, quan allò que havia de succeir com a conseqüència de la mateixa no té lloc. Per exemple, el comunisme i la dictadura del proletariat havien de portar la igualtat de tots els sers humans, la supressió de les guerres i la felicitat de la classe obrera. S’ha experimentat i tot això no ha passat. Les guerres mai han deixat d’existir, en els pocs països comunistes que queden no sembla que imperi la felicitat i, en general, el món és més capitalista que fa cinquanta anys.

L’exemple l’he cercat d’entre els més suats, però me n’empesco un de més proper. La situació econòmica d’aquest país és un desastre, i no serà perquè no hi hagi hagut en els darrers anys una política econòmica dels governs de torn que tenia per objectiu, com totes, la constant millora de l’economia nacional i del benestar dels ciutadans. Alguna cosa ha fallat, pel que sembla a tot arreu, perquè aquella política ha estat refutada a partir de la realitat actual, amb la qual cosa es destrueix la presumpció que la dinàmica del mercat immobiliari i el creixement dels ingressos públics enfortien la nostra economia. La inferència ja no és vàlida.

En lògica això es coneix com a un inferència del tipus tollendo tollens (“negant nega”). Es comença per afirmar que “si A, aleshores B”, es constata que “no B” i per tant “no A”. La primera premissa, que en política, en economia o en filosofia no és altra cosa que una presumpció, queda automàticament refutada. És l’essència del falsacionisme de Karl Popper. Mostrant que una conseqüència no es compleix, es pot refutar una hipòtesi que, d’altra banda, mai hauria estat definitivament verificada. Si algun dia té lloc un referèndum que permeti als catalans optar decisivament entre les diverses formes d’autogovern, inclosa la independència, i aquesta darrera opció no és recolzada majoritàriament pels catalans, quedarà refutada la hipòtesi que, ara mateix, els catalans estem pel trencament amb Espanya (i de pas portarà uns quants al desengany). De fet, el tollendo tollens implica sempre un desengany, perquè porta a descartar allò que donàvem per bo, o per segur.

Hem vist com actua la negació de la conseqüència, destruint la hipòtesi originària. És perillós suposar que, al contrari, l’afirmació de tal conseqüència ha de confirmar la hipòtesi. No sols contradiria el principi del falsacionisme, d’acord amb el qual si es produeix la conseqüència es corrobora la hipòtesi però no es verifica definitivament, sinó que a més pot portar a resultats clarament enganyosos. Aquesta actitud rep el nom d’afirmació del conseqüent i es descriu com “si A, aleshores B”, es constata que “és el cas que B”, “i per tant A”. O sigui que si plou refrescarà; ha refrescat, per tant plou. Com si no pogués refrescar sense ploure.

Conseqüent, conseqüent...... sí, de conseqüents procurem ser-ho tots, però l’èxit no sempre és conseqüència de la nostra hipòtesi. El més simplista que se m’acut: "si em voteu baixarà l’atur". I l’atur potser baixa, perquè els empresaris i els sindicats, posem pel cas, hi han posat el coll. O perquè depèn de moltes altres coses que no tenen a veure amb la confiança que hem dipositat amb aquell que ens demana el vot.

És difícil en el camp de les idees descartar les coses definitivament, però ara mateix la principal utilitat del falsacionisme és la seva crítica constant a tot el que sembla segur i el rebuig d’idees preestablertes. El tollendo tollens acostuma a ser el fracàs dels dogmàtics, però la crítica i el dubte corresponen al ciutadà de peu, i és bo de saber que la confiança és provisional i no és fe absoluta. Si ho sabem nosaltres, ho sabran també aquells que tant insistentment ens requereixen.