A poques setmanes de les eleccions al Parlament de Catalunya, resulta desconcertant l’absoluta manca de propostes que els partits presenten per a encarar la nova legislatura. Aquestes eleccions ja comencen a perfilar-se com les primeres sense programes, ni promeses, ni catàleg de bones intencions. Com aquelles campanyes publicitàries que no diuen el que venen. Serà que ja ho tenim tot pensat, que sabem perfectament el que tenim, el que podem esperar i el que volem, i qui ens ho pot donar.
Si fos així ja podríem anar directament per feina i votar demà mateix. O no votar, que és una opció força present en l’ànim de molts electors potencials. Es parla, això sí, del que precisament no passarà en aquesta propera legislatura. Va el personal molt distret amb la proclamació d’independència que no serà, amb el referèndum sobiranista que no tindrà lloc, amb el concert econòmic que no s’obtindrà, o amb l’Espanya federal que no veuran els nostres ulls, i ningú pensa amb allò que, de ben segur, ens afectarà els propers quatre anys: l’economia, les infraestructures, els serveis, les polítiques socials....
Potser és que als partits no els convé parlar-ne, o potser és que no saben què dir ni què proposar. És clar que algú em podrà dir que aconseguir la independència de Catalunya (el més convençuts en diuen alliberament nacional) ja és per si sol tot un programa i una declaració d’intencions. No diré que no, però sabent que això no passarà durant els propers quatre anys, a mi em preocupa el demès, i sospito que també a un bon nombre d’electors. De tan embolcallats en les essències pàtries, pot ser que acabem desconnectats del món real i que, al final, els resultats electorals acabin decebent tothom. Convé preguntar-se, de quan en quan, en quina mesura són compartits els principis que creiem més sagrats. Altrament, la decepció pot ser molt gran.
I si estic segur que durant la propera legislatura Catalunya no serà independent ni Espanya federal, i ni tant sols tindrem concert econòmic, és per diversos motius:
a) Perquè la declaració unilateral d’independència pel Parlament de Catalunya, en el cas hipotètic que existís una majoria parlamentària suficient, és una opció profundament antidemocràtica, que no crec que acceptessin ni els partits ni el ciutadà. La independència no es pot proclamar alegrement sense preguntar prèviament i de forma expressa al poble, com aquell qui promulga una llei qualsevol sols perquè la portava al programa. A l’hora de decidir la independència de Catalunya, 68 diputats no representen a una majoria suficient del poble català. Senzillament, no tenen el mandat per a fer aquest pas.
b) Perquè la celebració d’un referèndum sobre la independència, tant si inclou una tercera opció federalista com si no, no es durà mai a terme dins la legalitat mentre no l’autoritzi el govern de l’estat, això sense tenir en compte els obstacles constitucionals que, de ben segur, es posarien pel mig. Deixem-nos de romanços. De consultes sobiranistes podem fer les que vulguem, però consultes vinculants sobre la independència no en podrem fer cap sinó és en un context de ruptura amb Espanya que encara és per demostrar que desitgem els catalans. En qualsevol cas, aquest referèndum no el convocarà ni un govern de CIU, ni un del PSC, ni un hipotètic tripartit.
c) Perquè, a Espanya, de federalistes sols n’hi ha alguns a Catalunya. I per molt que Catalunya vulgui ser federalista, mai ho podrà ser si no ho és també la resta d’Espanya. O molt m’equivoco, o ara mateix els aires no bufen per aquest costat dins l’estat espanyol.
d) I perquè veient el que ha passat amb l’estatut, és d’il·lusos pensar que el concert econòmic ho tindrà més fàcil. Com a proposta per a despistar, per no haver-se de posicionar en un sí o un no a la independència, està força bé, però no deixa de ser pur tacticisme, una proposta retòrica en la que ni tant sols el partit que la promou hi creu, a jutjar pel poc entusiasme que hi posa en la seva defensa.
Tampoc les forces polítiques del tripartit s’esforcen massa en parlar de futur, potser perquè el veuen magre. En qualsevol cas, el que sí es pot dir del tripartit és que, al menys, poden oferir la feina feta. Al que li agradi, se li ofereix la possibilitat de votar-los per aconseguir la continuïtat o potser la millora de la feina feta en darrers anys. El que, pel contrari, n’estigui decebut ho té més magre, perquè sols se li ofereix la utopia essencialista de la galàxia independentista, o la indefinició més absoluta de la força política que ara mateix té més números per a succeir al tripartit en el govern de la Generalitat. Hi ha també una tercera via per a l’elector, a la que sembla abocat irremissiblement per l’apatia dels partits: la de l’abstenció.
Si fos així ja podríem anar directament per feina i votar demà mateix. O no votar, que és una opció força present en l’ànim de molts electors potencials. Es parla, això sí, del que precisament no passarà en aquesta propera legislatura. Va el personal molt distret amb la proclamació d’independència que no serà, amb el referèndum sobiranista que no tindrà lloc, amb el concert econòmic que no s’obtindrà, o amb l’Espanya federal que no veuran els nostres ulls, i ningú pensa amb allò que, de ben segur, ens afectarà els propers quatre anys: l’economia, les infraestructures, els serveis, les polítiques socials....
Potser és que als partits no els convé parlar-ne, o potser és que no saben què dir ni què proposar. És clar que algú em podrà dir que aconseguir la independència de Catalunya (el més convençuts en diuen alliberament nacional) ja és per si sol tot un programa i una declaració d’intencions. No diré que no, però sabent que això no passarà durant els propers quatre anys, a mi em preocupa el demès, i sospito que també a un bon nombre d’electors. De tan embolcallats en les essències pàtries, pot ser que acabem desconnectats del món real i que, al final, els resultats electorals acabin decebent tothom. Convé preguntar-se, de quan en quan, en quina mesura són compartits els principis que creiem més sagrats. Altrament, la decepció pot ser molt gran.
I si estic segur que durant la propera legislatura Catalunya no serà independent ni Espanya federal, i ni tant sols tindrem concert econòmic, és per diversos motius:
a) Perquè la declaració unilateral d’independència pel Parlament de Catalunya, en el cas hipotètic que existís una majoria parlamentària suficient, és una opció profundament antidemocràtica, que no crec que acceptessin ni els partits ni el ciutadà. La independència no es pot proclamar alegrement sense preguntar prèviament i de forma expressa al poble, com aquell qui promulga una llei qualsevol sols perquè la portava al programa. A l’hora de decidir la independència de Catalunya, 68 diputats no representen a una majoria suficient del poble català. Senzillament, no tenen el mandat per a fer aquest pas.
b) Perquè la celebració d’un referèndum sobre la independència, tant si inclou una tercera opció federalista com si no, no es durà mai a terme dins la legalitat mentre no l’autoritzi el govern de l’estat, això sense tenir en compte els obstacles constitucionals que, de ben segur, es posarien pel mig. Deixem-nos de romanços. De consultes sobiranistes podem fer les que vulguem, però consultes vinculants sobre la independència no en podrem fer cap sinó és en un context de ruptura amb Espanya que encara és per demostrar que desitgem els catalans. En qualsevol cas, aquest referèndum no el convocarà ni un govern de CIU, ni un del PSC, ni un hipotètic tripartit.
c) Perquè, a Espanya, de federalistes sols n’hi ha alguns a Catalunya. I per molt que Catalunya vulgui ser federalista, mai ho podrà ser si no ho és també la resta d’Espanya. O molt m’equivoco, o ara mateix els aires no bufen per aquest costat dins l’estat espanyol.
d) I perquè veient el que ha passat amb l’estatut, és d’il·lusos pensar que el concert econòmic ho tindrà més fàcil. Com a proposta per a despistar, per no haver-se de posicionar en un sí o un no a la independència, està força bé, però no deixa de ser pur tacticisme, una proposta retòrica en la que ni tant sols el partit que la promou hi creu, a jutjar pel poc entusiasme que hi posa en la seva defensa.
Tampoc les forces polítiques del tripartit s’esforcen massa en parlar de futur, potser perquè el veuen magre. En qualsevol cas, el que sí es pot dir del tripartit és que, al menys, poden oferir la feina feta. Al que li agradi, se li ofereix la possibilitat de votar-los per aconseguir la continuïtat o potser la millora de la feina feta en darrers anys. El que, pel contrari, n’estigui decebut ho té més magre, perquè sols se li ofereix la utopia essencialista de la galàxia independentista, o la indefinició més absoluta de la força política que ara mateix té més números per a succeir al tripartit en el govern de la Generalitat. Hi ha també una tercera via per a l’elector, a la que sembla abocat irremissiblement per l’apatia dels partits: la de l’abstenció.
0 comentaris :: La tercera via de l'elector
Publica un comentari a l'entrada