Nivell C per als professors universitaris

S’ha sabut avui que el Departament d’Innovació, Universitats i Empresa de la Generalitat de Catalunya està preparant un decret que establirà l’obligatorietat per als professors universitaris d’obtenir el nivell C de català. Sembla que no és la primera vegada que intenta imposar al cos docent universitari un nivell de suficiència que ja és obligatori per a tots els nivells de les administracions catalanes. Al meu entendre a dia d’avui aquest decret té poques possibilitats de prosperar a curt termini.

En primer lloc, perquè les eleccions al Parlament són al caure i aquesta norma ja hauria d’estar a punt de ser aprovada de forma immediata en un Consell de Govern, o no hi haurà de temps, i ningú sap què pensa fer al respecte el proper govern de la Generalitat (en cas que hi hagi alternança a la Generalitat, és clar).

En segon lloc, perquè de ben segur que el govern trobarà resistència en els directament afectats per aquesta norma: el professors de les universitats públiques que no es creuen obligats a demostrar coneixements lingüístics, o els que simplement no els tenen.

En tercer lloc, és ben segur que si aquesta norma s’arriba a promulgar, serà mostrada pels anticatalanistes de sempre com una prova més de la imposició dictatorial del català. Segur que el PP, Ciutadans i la il·lustre Defensora del Poble ja s’estan preparant. Més feina per al Tribunal Constitucional.

Personalment considero que no s’ha d’imposar al ciutadà ni el coneixement ni l’ús d’una llengua determinada, amb el ben entès que el desconeixement del català en un territori de parla catalana constitueix un fort obstacle per a la integració i la convivència, i sols pot actuar en perjudici del que voluntàriament renuncia a l’idioma. Si algú a Catalunya es nega voluntàriament a conèixer el català, per ell farà, però deixem-lo tranquil. Ara bé, l’exercici de funcions públiques constitueix una notable excepció a la lliure disposició de l’idioma.

El funcionari treballa per a l’administració, però serveix al ciutadà. Sembla de sentit comú que en un país de parla catalana, el funcionari que hi treballa hagi de conèixer suficientment la llengua d’aquells a qui serveix. I si són dues les llengües que conviuen en aquest país, com és el cas del català i del castellà, són dues les llengües que ha de conèixer. És trist que aquestes alçades encara calgui donar explicacions d’aquest tipus, ja que no és una qüestió identitària, sinó de sentit comú.

És precisament per això que des de fa anys s’exigeix en tots els nivells de les administracions catalanes un coneixement suficient del català entre els funcionaris, en el ben entès que el del castellà ja el tenen tots ells. Tots els que som funcionaris a Catalunya hem hagut de demostrar un nivell de suficiència de català en el moment d’entrar a l’administració, i ja fa temps que ningú s’estripa les vestimentes.

Sols tindria sentit que els professors universitaris estiguessin exempts d’aquesta obligació si es tractés de vaques sagrades, a les quals no se’ls pot exigir res perquè ja han assolit un gran d’excel·lència que els fa invulnerables a les obligacions ciutadanes. Segurament que no ho són, encara que alguns s’ho creguin. Xavier Sala i Martín s’ha sentit molt ofès amb la possibilitat que el facin examinar de català, i ha mostrat la seva intenció de deixar la universitat catalana de manera immediata si es dóna el cas. Seria una llàstima i una pèrdua per al món universitari, però quedi clar que si marxa serà perquè no vol sotmetre’s a les mateixes obligacions que tots els que a Catalunya treballen per a la ciutadania. No està ensenyant als alumnes catalans i cobra de l’administració catalana per fer-ho? Perquè, doncs, no ha de tenir l’obligació de conèixer la seva llengua? Ja sabem que coneix abastament el català, però és que els demès ho han d’acreditar i ell no? Francament, sorprèn que en el món de la cultura i la investigació aquest tema pugui comportar oposició.

On ja és normal que el català provoqui oposició és en els àmbits polítics de sempre, els que sempre han estat contra el català, però no em sembla que els haguem de donar més importància de la que tenen. No els farem canviar, o sigui que millor ignorar-los.

Amb tot això no he parlat d’un altre espai del servei públic on el català és ignorat sistemàticament, però en aquest tema hauríem de parlar dels jutges i la justícia i això tocarà un altre dia.