El llibre dels vicis

A l’Alte Pinakothek (pinacoteca antiga) de Munic s’hi exhibeix un gran retaule de fusta en el que s’hi representen escenes de la vida d’alguns dels Pares de l’Església. És obra de Michael Pacher, un pintor i escultor austríac de finals del segle XV. En una de les taules s’hi pot veure a Sant Agustí, bisbe d’Hipona, i a un diable que li ensenya el Llibre dels Vicis. Sempre m’ha semblat que si un ha de prendre alguna decisió important, és convenient disposar d’un llistat d’alternatives, de fet, d’un catàleg. I si cal pecar, fem-ho bé.

La idea és que el bon bisbe, com se suposa dels sants, no pecava mai, i el diable, que diuen que no té altre feina que corrompre als mortals, devia trobar que era una bona idea mostrar-li totes les possibilitats que ofereix el pecat. O sigui que la idea del catàleg ve de lluny. Els que exercien, més o menys, la medecina a la baixa edat mitjana, i especialment a partir del renaixement, acostumaven a utilitzar un llibre que sempre portaven a sobre, on s’hi especificaven tots els remeis que la ciència d’aquell temps posava a l’abast de l’art de curar. Bàsicament, una recopilació d’herbes medicinals i totes les cataplasmes possibles. En deien el vademècum, que significa “ve amb mi”, per allò de portar-lo sempre a sobre. També pot passar per llibre d’instruccions, perquè a fi de comptes el que feia era descriure la forma de fabricar i aplicar els remeis.

No cal dir que avui la idea s’ha generalitzat, i els llibres d’instruccions, els catàlegs i els programes són a l’ordre del dia per a qualsevol activitat i per a qualsevol producte, però espero encara que es publiqui el Llibre dels Vicis, que de ben segur ha de ser força interessant. Ja sé que si vull pecar tinc a l’abast un llistat de deu manaments, no gaire llarga, que em puc saltar a la torera, però la cosa dels vicis té més substància que no pas un simple “no mataràs”, “no cometràs actes impurs” o “no mentiràs”. La llista dels vicis, molt més llarga que la dels manaments, l’escriuen, precisament, els bisbes, que sense cap mania ens diuen exactament com hem de viure i com hem de pensar, més enllà dels manaments, els evangelis o la seva pròpia doctrina. De fet, en aquest catàleg hi han fet cabre moltes més coses de les que Moisès arribà a imaginar. Són les de cada dia, les més terrenals, les que parlen de pecats que no són al catecisme, com per exemple a qui podem estimar i a qui no, quin govern plau a l’Església, què podem ensenyar als nostres fills i què no, quin símbols són admissibles i quins no, com ha de ser la nostra vida sexual, com hem de pensar i què ens hem de creure sense discutir-ho...

Per això imagino que a Sant Agustí li devia resultar indiferent el catàleg dels vicis que el dimoni li mostrava. Segur que en Satanàs se n’anà amb la cua entre cames, com se’n va un venedor d’enciclopèdies quan el despatxem dient-li que tenim la Catalana, l’Espasa, la Planeta, la Britànica i qualsevol altre que ens vulgui oferir. “Que m’ha d’ensenyar a mi aquest diable de pacotilla, si el llibre l’hem escrit a casa”. És clar que hi ha altres vicis que els bisbes, renoi, s’oblidaren de posar en el seu llibre. Potser són aquests els que el dimoni li mostrava al Sant, potser són els que han portat a la presó alguns membres de l’Església, potser són aquells vicis dels que s’havien oblidat fins ara, aquells que et posen la pell de gallina quan sents allò de “deixeu que els infants vinguin a mi”.