Del cap gros i la mida del cervell

Entre aquelles notícies de premsa que normalment passen desapercebudes, perquè sols mereixen una desena de ratlles allà on no es parla de política ni d’esports, en trobo una que per un dia m’interessa. Resulta que una colla de científics del Centre d’Investigació Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF), adscrit a la Universitat Autònoma de Barcelona, ha publicat un treball que pretén demostrar la relació entre la grandària del cervell i la longevitat d’una espècie.

Els investigadors basen les seves conclusions en l’anàlisi estadística de 493 espècies de mamífers, des de rosegadors i ratpenats fins a cetacis, felins i marsupials. El que ve a dir aquest treball és que les espècies que tenen un cervell més gran en relació amb el seu cos, viuen més temps. No sols això, sinó que es reprodueixen més, per allò de que tenen més temps per aquestes coses. Una hipòtesi que rep el nom d’hipòtesi del cervell protector i que, pel que sembla, no és cap novetat. De fet, costa d’entendre per què és notícia ara aquesta hipòtesi, si ja s’ha formulat amb anterioritat, però són aquelles coses que la premsa no especialitzada no aclareix.

Puntualitzen aquests investigadors que tot això no significa que una espècie visqui més perquè tingui el cervell més gran, o tingui el cervell més gran perquè visqui més. Vaja, que s’hi troba una relació però no se sap quina és la causa i quin l’efecte. Potser és aquesta la novetat, perquè la hipòtesi del cervell protector sosté que un cervell més gran facilita que l’animal pugui adoptar més decisions i més encertades de cara a fer front als canvis ambientals. És a dir, que un més gran cervell permet una millor adaptació al medi i, en conseqüència, facilita la longevitat. Això situaria la mida del cervell en la causa i la longevitat en l’efecte, i si ara diem que no estem segurs d’aquest rol, el treball del CREAF afegeix més dubtes dels que vol aclarir.

Un cervell gran, és clar, necessita un recipient adequat, i per tant a més cervell, un cap més gros. Si se’m permet la banalització, significa això que els que fem el cap gros viurem més temps? És una gran notícia pels de Mataró? Però ja posats a banalitzar, deixeu que faci anar la fantasia. En l’ordre tecnològic, un cervell electrònic, o sigui un ordinador, té més capacitat per a fer la seva feina si disposa de més memòria, si és més gran, per a simplificar. No estic segur que això signifiqui que duri més, perquè igualment els seus components podrien patir un ràpid desgast, però si forcem la fantasia i fem un exercici de ciència ficció, imaginem una màquina prou potent com per a automantenir-se, un cervell electrònic que, entre d’altres coses, s’ocupa de la seva pròpia supervivència i que, per tant, poc difereix d’un ser viu. Com més gran fos aquest cervell, més possibilitats tindria d’ocupar-se d’ell mateix, de fer-se el manteniment i adoptar estratègies de supervivència. Deixant de banda que una màquina així faria por, el cinema ens n’ha ofert nombrosos exemples.

I la pregunta que em faig és si podem aplicar el símil a l’organització social i a l’estat. Si prenem un grup social com un organisme i el dotem d’un nucli rector, una colla de dirigents organitzats, podríem suposar que com més gran fos aquest nucli, més assegurada estaria la pervivència del grup? Per a ser més clars, un estat més gran sobreviu més temps que no un de petit? Els historiadors hi tenen molt a dir d’això, i caldria concretar què s’entén per un estat gran, però també aquí, com en el cas dels mamífers, caldria veure si un estat creix perquè el grup perdura, o el grup perdura perquè creix l’estat.