Etiquetes, naips i polítics

A l’escola, de petit, m’havien ensenyat que els regnes de la naturalesa són tres: animal, vegetal i mineral. Una classificació ben senzilla. Bèstia, planta o pedregam. I d’aquests tres pilars bàsics penjaven, és clar, totes les subclasses que fossin necessàries. Una etiqueta per a cadascun dels éssers vius i dels que no ho són, sempre que siguin naturals.

Al llarg de la història la majoria de científics i estudiosos han dibuixat un esquema de la natura representat en arbres filogènics plens d’etiquetes que representen cadascuna de les espècies vives, ja siguin vegetals o animals. Així ho va imaginar en Carl Von Linné al segle XVIII, que va classificar als éssers vius en nivells jeràrquics, començant pel regne. Taxonomia és el nom que rep aquesta classificació, la ciència d’ordenar els organismes. La paraula ve del grec taxis (ordre) i nomos (norma). En virtut d’aquesta ciència tots els sers vius de la naturalesa tenen el seu nom i el seu lloc. També els minerals, sols que les relacions entre ells difereixen de les de l’arbre biològic.

Tot això haurà anat molt bé per a comprendre millor el món que ens envolta i és d’una utilitat contrastada, perquè les etiquetes ens diuen sempre a què ens enfrontem. Per això hem estès l’etiquetatge a tots els aspectes de la vida humana, des del mateix començament de l’organització social. En l’art, en el pensament, en la política, en l’economia...., en el caràcter de les persones, en el seu físic... Jo mateix em puc definir com a home perquè dins dels sexes possibles aquest és el meu. Com a català perquè dins de les nacions existents en aquest món, la meva és Catalunya. Com a antipàtic, dins de les possibilitats que ofereix la mesura de la cordialitat. De cap gros, amb l’etiqueta de dolicocefàlic (per la forma del cap). I com d’estatura mitjana tirant a baixet (això és imprecís, diguem que de l’estatura típica del mascle ibèric).

Em puc posar moltes més etiquetes, és clar. Per exemple, sóc demòcrata, però això avui no és gens concret. I no sé si sóc de dretes o d’esquerres, perquè aquestes dues etiquetes s’han desgastat tant que ja costa diferenciar-les.

Desgraciadament hi ha més etiquetes que colors. Algunes es superposen, d’altres fins i tot conviuen sense ser compatibles. Moltes costen de definir. Allò dels tres regnes, de fet, sols funcionava a la infantesa. Arribà un dia en que algú s’adonà que hi ha sers vius difícilment classificables com a animals o vegetals, i així, mentre les pedres són pedres, s’inventà tres grans branques per als éssers vius, que inclouen tant animals com vegetals. Els archaea, procariotes sense nucli cel·lular considerats com a molt antics; els bacteria, igualment sense nucli i molt abundants; i els eukarya, organismes cel·lulars amb nucli verdader, que poden ser animals o vegetals. I queden els virus, que no sé on dimonis encabir-los. Hi ha cadenes d’aminoàcids que es podrien considerar éssers vius, i algunes molècules complicades actuen com ho fan els éssers vius, o sigui, que ho procuren tot per a sobreviure.

Si a la natura les coses ja no estan tant clares, quan comencem a etiquetar les persones ens adonem fins on tenen importància els matisos. Amb una etiqueta no faríem res per a definir a una persona, i menys a un grup. De fet, les etiquetes les hem d’emprar ja com a cartes de pòquer. És una combinació de totes elles la que ens dona el resultat. En política més que mai. Un trio de cartes diferents entre sí ha fet un tripartit, i ja ha durat més del que molts pronosticaven. És possible que en la propera jugada les cartes combinin diferent. Un trio pot fer un govern de progrés. Una parella pot fer un govern catalanista. O un govern de progrés i catalanista. O un govern de drets, o un d’esquerres. Les mateixes cartes que combinen diferent.

I hi ha etiquetes que alguns volen per ells i d’altres rebutgen. Fins i tot poden casar dues etiquetes antagòniques. Per exemple l’etiqueta de l’independentisme, que sembla que està de subhasta des de la Manifestació (amb majúscula, perquè durant molt temps serà la més important de Catalunya). Alguns l’han portada sempre i l’exhibeixen orgullosos. D’altres l’han tingut en reserva durant un temps, perquè la combinació de naips que jugaven era un altre, i ara que s’acosta una nova jugada la volen recuperar. Hi ha també els que no volen exhibir aquesta etiqueta ni la contrària, no fos que posicionar-se els perjudiqués ara que les enquestes venen de cara, i tanmateix les tenen totes dues en reserva, que ja veurem demà d’on bufa el vent. I d’altres no han estat mai independentistes i ho diuen clarament.

I hi ha etiquetes repetides però que juguen en mans diferents. El federalisme, per exemple, que defensen el PSC i el PSOE, i que ara en Duran recorda que també és als estatuts d’Unió Democràtica de Catalunya. I tanmateix la carta d’en Duran juga amb Convergència i no amb el PSC, amb el qual els uneix també un catalanisme moderat.

Tot plegat el que mostra és que en política, per descomptat, les coses no són mai clares. Tampoc ho són a la naturalesa, com ja hem vist. De petit, els éssers vius o eren animals o eren vegetals. En temps de la dictadura els polítics o eren del règim o eren demòcrates. Sexes n’hi havia dos i una sola religió, i amb les cartes es jugava a la brisca. Però la realitat és com és i no hi ha qui l’aturi. Ni si ni no sinó tot el contrari. No hi ha blancs ni negres, sinó grisos, i la moderació en política, de fet, no és altra cosa que combinar etiquetes o deixar-les al calaix. Per què hem de ser independentistes, federalistes o espanyolistes, si podem ser el que ens convingui en cada moment i el que el Tribunal Constitucional no vulgui que siguem?