Els herois, els etruscs i la política aparent

El 509 a.c. el rei etrusc Lars Porsena assetjava Roma amb la intenció de conquerir-la, emprenyat perquè els romans havien fet fora l’últim rei de la ciutat, d’origen etrusc, i havien implantat la república romana. I tenia totes les de guanyar. Roma era una ciutat petita, molt lluny encara de l’imperi que després esdevindria, mentre que els etruscs constituïen un estat poderós, el més poderós de la península itàlica per aquella època.

Diu la tradició romana (i els texts llatins que en la meva joventut m’obligaven a estudiar), que un jove patrici, en Gai Muci (Caius Mucius), s’infiltrà en les files enemigues amb l’encàrrec d’assassinar al rei etrusc, amb tan mala fortuna que s’equivocà de persona i va matar al secretari del rei. Capturat, fou condemnat a morir cremat, però com que es tractava d’un xaval molt valent, va posar la seva mà esquerra sobre un braser que hi havia per allà, permetent que se li cremés fins quedar-li totalment inútil, tot dient que el que li passi el cos no és res comparat amb la glòria. Tanta xuleria impressionà fortament al rei etrusc, i més quan en Gai Muci li va dir que, com ell, n’hi havia cent més de romans disposats a donar-ho tot per a matar-lo. Era un “farol”, però els etruscs s’ho cregueren i varen decidir retirar-se i perdonar la vida al jove Gai, que des de llavors fou anomenat Scevola, o l’esquerrà.

Què hauria passat si en Lars Porsena no s’hagués cregut en Gai Muci ni hagués fet cas de la seva valentia, i hagués atacat Roma com tenia previst? Doncs que segurament l’hauria conquerit, i potser l’imperi romà no hauria existit mai, sinó que en el seu lloc hi hauria hagut un imperi etrusc, o un altre, o cap d’ells, i segurament la història d’Europa hauria estat totalment diferent, o no (millor, pitjor?).

No deixa de ser una tradició de les que els pobles inventaven (i segueixen inventant) per a donar llustre a la seva història, i és possible que els fets reals no haguessin estat així, o potser sí, però coses com aquesta passaven i segueixen passant.

Posem pel cas que, en l’actualitat, l’exèrcit etrusc és l’administració, una d’elles, i que el seu rei és un Alcalde, o un Conseller, o un Ministre. I posem pel cas que les malvades intencions d’aquest exèrcit van pel camí d’aprovar un pla, o endegar unes obres, o aprovar unes lleis que una part de la població, o un grup social, considera lesives per als seus interessos i, suposadament, per als interessos generals. I suposem també que amb això es forma una plataforma integrada per un nombre indeterminat de persones, i/o es publiquen un seguit d’opinions i notícies als diaris en el sentit de reflectir el sentiment contrari vers les intencions de l’administració. Afegim-hi a més les declaracions dels polítics d’altres partits donant suport a les justes reivindicacions dels opositors a tal mesura.

O fem-ho més senzill i suposem que no hi ha cap pla de l’administració, ni cap obra ni cap llei en vies d’aprovació o d’implantació, sinó la voluntat d’un nombre indeterminat de persones d’assolir un estat de coses concrets, d’aconseguir una reivindicació política, econòmica, cultural, etc. I posem pel cas, també, que es crea l’oportuna plataforma i es publica l’opinió adient.

En definitiva, donem per suposada la mobilització d’un cert nombre de persones, així com el ressò polític i mediàtic oportuns, i vegem com reacciona l’exèrcit etrusc, és a dir l’enemic. Probablement l’administració competent reaccionarà en funció de les anàlisis que els seus experts puguin fer sobre l’estat d’opinió real de la població i hem de creure que també, o principalment, en funció de l’interès general.

Però a l’igual que Lars Porsena, la majoria de nosaltres arribarem a creure que la cosa va molt en serio, que si en Gai Muci és tan valent és perquè té al darrera el suport d’una majoria, que dit d’una altra manera és com dir que si criden tant deu ser perquè tenen raó i perquè són molts. Si el criteri per a donar per bona o dolenta una proposta o una iniciativa és el to i el volum de les veus contràries, que no el seu nombre i menys encara els arguments, acabarem com l’exèrcit etrusc, sempre en retirada per mor de quatre herois sobrevalorats. I acabarem tots pensant que Catalunya és i serà sempre convergent, encara que el catalans, misteriosament, votin altres partits; o que la majoria de catalans estem per la independència encara que les enquestes diguin el contrari; o que el territori no vol un magatzem nuclear encara que els seus habitants el demanin; o que la majoria estem per a restringir els drets dels immigrants, encara que els donem les feines que ningú més vol fer; o que el camp rebutja les infraestructures encara que els pagesos es venguin les terres a l’Incasòl; o que no volem trens, polígons industrials ni aeroports, encara que demanem inversió per a dinamitzar econòmicament el territori; o que la ciutadania no està amb el seu ajuntament, encara que el voti elecció darrera elecció; o que tots plegats som tontos i cal que ens ho fem mirar perquè no ens adonem que el món no és com el veiem, sinó com ens el mostren els opinadors.

D’herois com l’Scevola en volten uns quants i d’ingenus com en Lars Porsena en som molts de nosaltres. Abans d’emprendre la retirada, vegem la justa mesura i representació de tantes veus autoritzades com tenim, perquè al final resulta que les eleccions i la realitat acaben posant a tothom en el seu lloc, que l’opinió publicada i la política aparent no tenen res a veure amb l’opinió pública, i que els herois que posen la mà al foc estan ben sols.

0 comentaris :: Els herois, els etruscs i la política aparent

Publica un comentari