Un aniversari i el búnquer digital

D’alguns fets amb ressonància pública sempre recordarem, en primer lloc, què estàvem fem quan varen passar. És el que passa amb l’11-S, l’11-M, el 20-N (el primer de tots, el de la mort d’en Franco), o el 23-F, del que avui es compleixen ja 29!! anys. M’ho ha fet reviure una minisèrie que van emetre fa pocs dies per TV3, sobre com va viure el Rei aquells fets. La veritat és que la sèrie a mi em va semblar penosa, no perquè no és cenyís a la realitat dels fets (aquest és un aspecte discutit i discutible), sinó perquè em sembla que els temps de les pel·lícules “amables” o enaltidores dels nostres governants ja fa temps que varen passar a la història. No és que la minisèrie en qüestió fos com “Franco, ese hombre”, però poc n’hi faltava. Amb tots els respectes pel Monarca, alguna cosa devia fer malament aquella nit, algun moment de flaquesa devia tenir, segurament que tindria por d’haver de sortir per cames, o de veure’s implicat en un cop que hem de suposar que no volia.

Que què estava fent jo quan tot va començar? Doncs escoltant en directe per la ràdio la votació d’investidura d’en Calvo Sotelo, que ja són ganes als meus 24 anys acabats de complir. Fixat!, ja en fa més que els que llavors tenia. Recordo que en un moment donat, entre mig dels sís i el nos, es va sentir un soroll, i tot seguit uns crits i més soroll, i vaig pensar “Renoi!, que en són de destralers aquests diputats”. Després la cosa es va complicar i va seguir tot el que va seguir, però sempre recordaré la primera impressió de que al Congrés no tenien gaire cura en no fer soroll mentre es votava.

Allò va acabar bé, tot i que l’amenaça del cop militar va planar encara força temps sobre l’Espanya política d’aquella època. Però no són sols els aniversaris el que, de quan en quan, em fa pensar en tot allò. Durant tota la transició es va estar parlant del cop militar que, presumiblement, preparava el búnquer i una part de l’exèrcit. En aquell ambient de por i desconfiança els analistes i els periodistes seguien amb interès tot el que es publicava a la premsa més ancorada en el franquisme, com “El Alcázar” (El Alcázar no se rinde, resava la seva capçalera), òrgan de la confederació d’excombatents, que en un moment donat va passar a anomenar-se de combatents (del bàndol franquista, s’entén), amb l’esperança de trobar les claus, el missatge encobert o la proclama que havia de desencadenar el tant temut cop d’estat, i així avortar-lo a temps.

Déu n’hi do!, les coses que el búnquer escrivia en aquella premsa. Posaven els pèls de punta. De fet, s’hi feia una crida contínua al cop militar, revestida d’eufemismes per a que no tingués conseqüències legals. Tot allò ja ha passat i ara tots tenim clar que un cop militar és impensable, però el que no ha canviat, o m’ho sembla a mi, és que encara hi ha un búnquer i una premsa del búnquer (de combatents, potser?). Bàsicament es posa de manifest en alguna premsa digital (Libertad Digital, La Gaceta, Periodista Digital, El Nuevo Alcázar, etc) i en algunes emissores de ràdio i televisió (v.g. Intereconomía).

La veritat és que als que ens tenim per demòcrates ens causa certa repugnància llegir segons què (a mi, per exemple, em posa de mal humor), però recomano, si més no per curiositat científica, una lectura somera d’algunes de les coses que s’hi escriuen o s’hi diuen, més que res per a adonar-nos que el temps passa però l’odi continua. Allò de “Franco, ese hombre” no ha mort en aquells mitjans, i si no sols cal llegir les lloances al franquisme i la guerra civil que els comentaristes de Libertad Digital no paren d’escopir en els seus articles de presumpta opinió. O les barbaritats que es diuen a les tertúlies d’Intereconomía, començant pels propis conductors del programa, més engominats que el Fuero de los Españoles. I el que no es pot deixar de llegir són els comentaris tipus SMS que es mostren per la pantalla o els comentaris que s’escriuen a la premsa digital d’aquest calibre. Alguns d’ells són autèntiques apel·lacions al cop d’estat, al més pur estil del búnquer dels anys setanta, amb referències contínues a l’article 8.1 de la Constitució. Aquests mitjans ho permeten i ho afavoreixen, i a sobre presumeixen de demòcrates. Per sort, a les casernes ja no se’ls escolta (crec)

Ja sé, hi ha llibertat d’expressió, quelcom que aquests individus, si poguessin, farien que els demès no tinguéssim. Deixem-los parlar i que es coguin ells solets en el seu odi. Jo, de fet, sols recomano la seva lectura o la seva visió com a experiment científic i en petites dosis. Penseu que l’exposició continuada a tant de verí provoca úlcera i una angoixa exagerada, i si a sobre d’aguantar-los hem de patir, ja podem plegar!