Desfer país

Activitat humana que tendeix a governar o dirigir l’acció de l’estat en benefici de la societat. En una expressió molt nostra, això és fer país. És això la política? Ho és, i també altres coses. Maurice Duverger assimilava la política a les dues cares del déu romà Janus. D’una banda, la lluita pel poder. Assolir el poder com a objectiu. D’altra, la integració de l’oponent, una vegada assolit el poder. Una visió dualista de la política, que delimita dues fases ben diferenciades. La primera, prioritària, assolir el poder. La segona, mantenir-s’hi. És una visió molt crua del joc polític, però pel que fa a la segona fase no és tant descarnada com sembla. La millor manera de mantenir-se en el poder és fer allò que els ciutadans esperen de tu, és a dir, governar o dirigir l’acció de l’estat en benefici de la societat.

En aquest joc sembla que el paper de bo correspondria, d’una forma natural, a aquell que està governant, ja que es veu obligat a vetllar pel progrés, el benestar i la prosperitat del ciutadà, com a condició indispensable per a romandre en el poder. I el dolent de la pel·lícula seria interpretat per l’oposició, que intentaria fer-se amb el poder amb tots els mitjans que fossin al seu abast. Però la política no és una ciència exacta. Quan van maldades i el govern no respon com era d’esperar, les mirades del ciutadà es decanten cap a l’altra actor del joc polític i la primera fase de l’acció política, la conquesta del poder, es presenta als ulls de la societat com a una necessitat i una urgència indefugible.

Aquest és el joc que, ara mateix, es juga als escenaris espanyol i català, i els actors són, d’una banda, el PSOE i el tripartit, i de l’altra el PP i CIU. La resta de partits, més que jugar, s’ho miren des de la banqueta. Però com ja he dit, en política res és matemàtic. No hi ha blancs ni negres, i menys que res bons ni dolents. Qui fa país? És clar que Janus juga fort les seves cartes, que l’oposició ja es veu guanyadora d’unes properes eleccions i que el govern intenta sobreviure.

La posició del tripartit és delicada, com ho és la del PSOE en el govern espanyol. La crisi econòmica més greu de la democràcia sacseja aquest país i no sembla tenir aturador. L’atur ja és el pitjor problema que té la societat espanyola. I ara mateix, la confiança en l’economia d’aquest país s’ha esfumat radicalment arreu del món. Les coses van malament, el govern no sap com sortir-ne i la societat demana acció. Acció? Vol dir fer país, que és el mateix que assolir els reptes amb responsabilitat i integritat.

La solució podria estar en el canvi si el recanvi tingués la solució. Ho diré d’una altra manera. Això no és com el pòquer. No apostaré per qui no ensenya les seves cartes perquè, a la fi, si va de catxa ell guanyarà però jo perdré els meus diners.

I aquí està la cosa. CIU i PP juguen fort la carta de la por. Si les coses van malament, és perquè el tripartit i el PSOE governen malament. Ells són el recanvi. I la solució? No ensenyen les cartes, la qual cosa fa pensar que no tenen el remei que necessita aquest país. I tornem a Janus i Duverger i la primera fase de la política, assolir el poder com a objectiu, legítima però impròpia si es queda en això, perquè aleshores per al ciutadà no canviarà res.

Si els actors polítics entenguessin la política com l’art de “fer país”, no seria possible treballar políticament sense oferir alternatives ni solucions. Que aquest país va malament és una evidència. Que el govern, ara com ara, no sembla trobar el camí per treure’ns de la crisi, és també evident. Si tots som conscients del problema, en el moment just en que creiem tenir la solució, és el nostre deure exposar-la i posar-la a disposició de qui estigui en condicions de fer-la efectiva. Que és tant com dir que si CIU i PP creuen tenir la solució a tots els nostres mals, el que han de fer és explicar-la immediatament i posar-la a disposició de la societat, que no és el mateix que esperar a que els paguem amb els nostres vots per a que ens la puguin servir. És qüestió de responsabilitat i de fer país.

Com que tot això no passa, ens podem quedar de moment amb aquestes sensacions: que el govern està desbordat i en retirada, i que CIU i PP no tenen la solució o no la volen explicar (i no sé que és pitjor). Una forma curiosa de fer país, que hauríem d’anomenar amb més propietat “desfer el país”, ja que del que es tracta és de deixar que tot s’enfonsi per a aparèixer com el salvador.