Tal dia com avui, un suïcidi

El 13 de febrer de 1837, ja fosc, en Mariano José de Larra es va fer un tret al cap. Tenia vint-i-set anys i una forta depressió. Poc abans l’havia visitat en el seu pis del carrer Santa Clara núm. 3 de Madrid la Dolores Armijo, la seva amant des de feia un temps, per a deixar-li ben clar que la cosa s’havia acabat. Tots dos eren casats i la seva era una relació adúltera d’aquelles que, en aquella època, eren escàndol i pecat. En Larra s’havia separat de la seva muller, la Pepita Wetoret, poc temps després de casar-s’hi, amb el temps just per a tenir-hi dos fills, i la Dolores Armijo era l’esposa de José Maria Cambronero, fill d’un advocat influent de la societat madrilenya, amb bones connexions al govern i que assolí càrrecs importants a l’administració.

Sembla que la relació entre tots dos fou descoberta pels cònjuges respectius al poc temps d’iniciar-se, i que això portà a la ruptura dels dos matrimonis. Com que tots plegats eren personatges coneguts a la “Villa y Corte”, en Larra per la seva trajectòria literària i periodística, i la senyora Cambronero pel seu status social, l’escàndol fou difícil de suportar, especialment per ella, que va decidir, en un moment donat, acabar amb aquella aventura i tornar amb el seu marit, que llavors es trobava a les Filipines exercint un càrrec important en l’administració d’aquella colònia.

Així que cap al capvespre del 13 de febrer de 1837 la Dolores Armijo, acompanyada de la seva cunyada, es va dirigir a la casa de Larra per a manifestar-li la seva voluntat de tornar amb el marit i donar per acabada la seva relació, i de pas recuperar les cartes i altres documents que en Larra pogués posseir i que la podrien comprometre. No se sap com va anar la conversa, però tot just la Dolores i la seva cunyada van abandonar el pis, en Larra va posar fi a la seva vida fotent-se un tret al cap, que segurament la Dolores devia sentir des del carrer estant quan s’allunyava.

Poc després, el vaixell que portava a la Dolores cap a Manila per a reunir-se amb el seu marit es va enfonsar prop del cap de Bona Esperança, sense deixar supervivents. Una història tràgica, de les típiques del romanticisme espanyol del segle XIX.

Aquesta història, avui, hauria estat totalment diferent. Si es tractés de personatges famosos d’actualitat, els diaris en parlarien abastament i farien referència a escàndols de sexe i negocis, i el senyor hauria matat primer a l’estimada i després hauria intentat suïcidar-se sense aconseguir-ho. O es tractaria de personatges desconeguts, però amb el mateix argument: “la maté porque era mía”. Segurament que l’homicida i frustrat suïcida declararia que no recorda res, que tot plegat és com un núvol i que va perdre el món de vista, que ple de penediment i desesperació va intentar treure’s la vida amb el mateix ganivet, però no ho va aconseguir.

Ben mirat, avui en dia no seria una història romàntica, sinó més aviat l’ombra de Puerto Hurraco. Sembla que, com deia La Trinca en els seus inicis, “l’amor d’abans era una altra cosa”. I, al menys, sí que és clar que alguna cosa ha canviat. Els romàntics del segle XIX es mataven quan perdien l’estimada. Avui prefereixen matar les dones. “Si no ets per mi no ets per a ningú”, o “de puro guapo me he cobrado su traición”, com cantava en Carlos Gardel. Queden pocs romàntics i molts bèsties sense cervell.