Em sembla que, per a ser honestos, hauríem de reconèixer d’una vegada, com ha fet en Jordi Pujol, que la batalla de l’estatut no ha valgut la pena. Perquè, al final, què en resultarà de tot plegat? Algun avanç haurem tingut en autonomia, això és innegable, però diu en Pujol que Catalunya ha sofert en aquest procés un gran descrèdit. Alguna cosa hi ha d’això, però no penso tant en el descrèdit de Catalunya dins el conjunt d’Espanya, que sembla que hi sigui cada vegada que obrim la boca i això ja no variarà, sinó en el descrèdit enorme de la classe política catalana i de la política en general entre nosaltres.
M’agradaria, si més no, enumerar algunes fases d’aquest llarg procés d’aprovació, o hauríem de dir d’implantació, de l’estatut.
a) Algú va tenir l’ocurrència que calia fer un estatut nou. Segurament que això satisfaria algunes aspiracions del poble català, però l’interès pel tema semblava trobar-se sols en la classe política, i no pas en tota. A CIU, per exemple, la proposta la va agafar amb el pas canviat, perquè es veia abocada a donar suport a una proposta del tripartit que ella mai, en la seva llarga etapa de govern, havia volgut o havia gosat plantejar. El PP, amb la seva habitual oposició a tot el que soni a “exigència catalana”, va ajudar a fer bo per als catalans allò que, en principi, ens era indiferent.
b) La negociació entre forces polítiques per a elaborar un text estatutari que fos acceptable per a tothom va ser llarga i complicada, i va acabar amb una astracanada final de CIU que, per sorpresa, va pactar amb en Zapatero una versió de l’Estatut que les altres forces polítiques encara no havien acceptat. I en va sortir l’únic que en podia sortir, un estatut que no acabava de convèncer a ningú, ni tant sols als seus promotors.
c) Amb tot això, la imatge de Catalunya i els catalans a les espanyes va sofrir tota mena d’improperis i campanyes de boicot, i varem quedar com quedem sempre, com uns insolidaris, un estigma que, per cert, sempre hem portat.
d) Al Congrés dels Diputats l’estatut sofreix una contundent retallada, una volta de mitjó, com diu l’Alfonso Guerra, i si hi anàvem amb poques ganes, allà ja es perderen quasi totes. ERC, que s’havia afegit amb entusiasme al procés des d’un principi, acaba per desmarcar-se del tema, i l’estatut sembla ja cosa d’uns quants.
e) I després un referèndum, del que es pot dir, sense perdre els papers, que va servir per a que el poble català convalidés l’estatut sortit del Congrés dels Diputats, però, certament, una part ben minsa del poble català, perquè la resta va passar de tot i no va votar ni tant sols per a dir que no.
f) Una vegada aprovat un estatut que sembla interessar a ben pocs, s’inicia una llarga travessia judicial al Tribunal Constitucional que va pels tres anys i que encara no ha acabat. Tres anys plens de maniobres a l’alt tribunal en un sentit o altre, evidenciant el caràcter polític d’aquest òrgan, més que judicial. Tres anys en que els polítics no han parat d’especular sobre el sentit de la sentència i sobre la reacció a la mateixa. Tres anys plens d’ocurrències cada vegada més extravagants sobre el que cal fer quan el TC es carregui l’estatut, cosa que ningú sembla posar en dubte. Tres anys amb els polítics catalans perdent el temps en pensar quina cara han de posar quan això passi.
I tot plegat per a què? Es veu que tothom sap que la sentència del TC serà contrària a l’Estatut. Si ho sabia tothom, com és que ens hi varem posar en aquesta guerra? Algú sap què caram cal fer ara, algú té prou seny, o prou inventiva, per a plantejar una sortida que no porti a la crispació ni a trencar les regles del joc? Pot dir qualsevol persona amb responsabilitats polítiques que una sentència no s’ha d’acatar? Estem en el joc constitucional o anem per lliures? Perquè si anem per lliures, ja ens hi podíem haver posat des d’un principi.
Què hi hem guanyat amb tot plegat, i si hem guanyat quelcom, valia la pena? Què en farem d’un estatut retallat que ni tant sols serveix per a donar-nos el gust de dir que som una nació?
Tampoc no em crec, com diu en Ridao, que la desfeta de l’estatut faci créixer l’independentisme, al menys d’una forma significativa. Jo crec que el que creixerà realment, el que ja està creixent, és la fotuda desafecció. Què en farem de la famosa sentència quan la tinguem? Ens la tirarem pel cap? Ho sap algú? Més ens valdria que aquesta sentència no sortís mai, que tenim altres coses en què pensar.
M’agradaria, si més no, enumerar algunes fases d’aquest llarg procés d’aprovació, o hauríem de dir d’implantació, de l’estatut.
a) Algú va tenir l’ocurrència que calia fer un estatut nou. Segurament que això satisfaria algunes aspiracions del poble català, però l’interès pel tema semblava trobar-se sols en la classe política, i no pas en tota. A CIU, per exemple, la proposta la va agafar amb el pas canviat, perquè es veia abocada a donar suport a una proposta del tripartit que ella mai, en la seva llarga etapa de govern, havia volgut o havia gosat plantejar. El PP, amb la seva habitual oposició a tot el que soni a “exigència catalana”, va ajudar a fer bo per als catalans allò que, en principi, ens era indiferent.
b) La negociació entre forces polítiques per a elaborar un text estatutari que fos acceptable per a tothom va ser llarga i complicada, i va acabar amb una astracanada final de CIU que, per sorpresa, va pactar amb en Zapatero una versió de l’Estatut que les altres forces polítiques encara no havien acceptat. I en va sortir l’únic que en podia sortir, un estatut que no acabava de convèncer a ningú, ni tant sols als seus promotors.
c) Amb tot això, la imatge de Catalunya i els catalans a les espanyes va sofrir tota mena d’improperis i campanyes de boicot, i varem quedar com quedem sempre, com uns insolidaris, un estigma que, per cert, sempre hem portat.
d) Al Congrés dels Diputats l’estatut sofreix una contundent retallada, una volta de mitjó, com diu l’Alfonso Guerra, i si hi anàvem amb poques ganes, allà ja es perderen quasi totes. ERC, que s’havia afegit amb entusiasme al procés des d’un principi, acaba per desmarcar-se del tema, i l’estatut sembla ja cosa d’uns quants.
e) I després un referèndum, del que es pot dir, sense perdre els papers, que va servir per a que el poble català convalidés l’estatut sortit del Congrés dels Diputats, però, certament, una part ben minsa del poble català, perquè la resta va passar de tot i no va votar ni tant sols per a dir que no.
f) Una vegada aprovat un estatut que sembla interessar a ben pocs, s’inicia una llarga travessia judicial al Tribunal Constitucional que va pels tres anys i que encara no ha acabat. Tres anys plens de maniobres a l’alt tribunal en un sentit o altre, evidenciant el caràcter polític d’aquest òrgan, més que judicial. Tres anys en que els polítics no han parat d’especular sobre el sentit de la sentència i sobre la reacció a la mateixa. Tres anys plens d’ocurrències cada vegada més extravagants sobre el que cal fer quan el TC es carregui l’estatut, cosa que ningú sembla posar en dubte. Tres anys amb els polítics catalans perdent el temps en pensar quina cara han de posar quan això passi.
I tot plegat per a què? Es veu que tothom sap que la sentència del TC serà contrària a l’Estatut. Si ho sabia tothom, com és que ens hi varem posar en aquesta guerra? Algú sap què caram cal fer ara, algú té prou seny, o prou inventiva, per a plantejar una sortida que no porti a la crispació ni a trencar les regles del joc? Pot dir qualsevol persona amb responsabilitats polítiques que una sentència no s’ha d’acatar? Estem en el joc constitucional o anem per lliures? Perquè si anem per lliures, ja ens hi podíem haver posat des d’un principi.
Què hi hem guanyat amb tot plegat, i si hem guanyat quelcom, valia la pena? Què en farem d’un estatut retallat que ni tant sols serveix per a donar-nos el gust de dir que som una nació?
Tampoc no em crec, com diu en Ridao, que la desfeta de l’estatut faci créixer l’independentisme, al menys d’una forma significativa. Jo crec que el que creixerà realment, el que ja està creixent, és la fotuda desafecció. Què en farem de la famosa sentència quan la tinguem? Ens la tirarem pel cap? Ho sap algú? Més ens valdria que aquesta sentència no sortís mai, que tenim altres coses en què pensar.
(des del punt de vista d'un que va votar NO a l'estatut)
abans que quedar-me amb un estatut ben retallat (o passat pel ribot, segons qui ho digui) em sembla que preferiria una sentència contrària, perquè almenys així tindria l'esperança -minsa, no t'ho nego- que fos el detonant perquè la gent sortís al carrer d'una santa vegada.
JoRGH
25 de novembre del 2009, a les 11:55