Diderot, Malesherbes i el triomf de la raó

El 24 de juliol de 1749, a dos quarts de vuit del matí, dos oficials de policia es varen presentar a la casa de Diderot, situada al carrer de la Vieille Estrapade de París, i se’l varen emportar detingut, a la vegada que li varen confiscar tots els manuscrits que hi van trobar. Tot això davant els ulls horroritzats de la seva muller, la Toinette, que veia com es feien realitats els temors que darrerament li provocava l’activitat literària del seu marit, força imprudent en uns temps en que l’obscurantisme i la superstició maldaven per a sobreviure a contracorrent dels embats de la raó i la Il·lustració.

Denis Diderot (1713-1784) ha passat a la història com un dels creadors de la primera enciclopèdia universal de l’era moderna, l’Encyclopédie ou Dictionnaire raisonné des sciences, des arts et des métiers, la icona de la Il·lustració que va marcar un abans i un després en la difusió del coneixement, una nova concepció de la realitat més independent de la teologia, la fe i la tradició, i més centrada en la raó i l’empirisme.

L’obra literària de Diderot no és gaire extensa, si exceptuem la seva ingent aportació a l’Encyclopédie, que va dirigir al llarg de la seva edició durant vint anys. Fins el 1749, la seva producció literària es reduïa a vàries traduccions, a tres obres pròpies de caire filosòfic, Pensées philosophiques (1746), Promenade du sceptique (1747) i Lettre sur les aveugles (1749), i a una novel·la de caràcter frívol, Les bijoux indiscrets (1748). Poca producció, però problemes no n’hi van mancar.

Els Pensées philosophiques, tot i que moderats, ja apuntaven contra la superstició i la religió, tot i que Diderot no s’havia convertit encara en el fervent ateu que seria anys després. Més o menys, venia a dir que la religió no era altra cosa que superstició, un invent per anar tirant en aquesta vida. Massa atrevit com per a que passés desapercebut. Les autoritats municipals de París van ordenar que el llibre fos cremat en públic davant l’Ajuntament, en el mateix lloc on es portaven a terme les execucions. Diderot va comprendre que havia d’anar en compte, perquè es començava cremant llibres i s’acabava cremant als autors, però segurament que no va prendre bona nota de la lliçó, perquè l’any següent va escriure la Promenade du sceptique, una obra sobre els prejudicis i les excentricitats del catolicisme, que també li va portar problemes, perquè va ser denunciat per escriure una obra perillosa per a la religió i el manuscrit li fou confiscat, de manera que l’obra no es va poder publicar fins al 1772.

Però l’obra que finalment l’envià a la presó fou Lettre sur les aveugles (Carta sobre els cecs). Una obra curiosa i atrevida per a la seva època. En aquest llibre Diderot especulava sobre la percepció del món que tenen les persones cegues de naixement, acostumades a “veure” les coses a través del tacte, de la pell. “Si vol que cregui en Déu, m’ha d’ensenyar a tocar-lo”, posa en boca d’un cec. Diderot predica la necessitat d’entrar en contacte amb un món de fets en el que els sentits ho són tot i tot el que s’apropa a l’especulació metafísica s’allunya de la realitat. En aquesta percepció del món, quin era el paper de l’Església? Si l’home havia de comprendre el món i la seva pròpia existència des dels sentits i la raó, la religió, pura especulació, no li feia cap falta.

El llibre es va publicar el 1749 i la conseqüència immediata fou l’empresonament en vell castell de Vincennes, a partir d’una denúncia formulada pel mateix capellà que l’havia denunciat pels Pensées philosophiques. Diderot va ser empresonat per una lettre de cachet, una ordre signada per un ministre del Rei que autoritzava la detenció d’una persona sense especificar-ne el motiu, ni el termini, ni fixar data per a cap judici. Era un procediment de l’antic règim que permetia a les autoritats empresonar a qui volguessin i quan volguessin, fer-lo desaparèixer per sempre o ajusticiar-lo en secret. O sigui que, en aquell moment, el futur de Diderot es va presentar molt negre. I també el de l’Encyclopédie, a punt ja de publicar el primer volum. Segurament en Diderot, com la majoria de mortals, no era cap heroi, perquè ben aviat va sentir pànic de romandre per sempre més tancat en aquella masmorra, i tot just entrar a la presó ja va començar a escriure cartes a tort i a dret, adreçades a totes les autoritats, demanant clemència, penedint-se dels seus errors i prometent una impecable conducta en el futur. Repetidament va suplicar per la seva llibertat i va arribar a prometre al compte d’Argenson, ministre de la Guerra i director de publicacions, càrrec que equivalia al de censor en cap, que mai més publicaria res sense la seva prèvia aprovació, acceptant d’antuvi, gustós, una pena de presó indefinida si no complia amb la seva paraula.

Tanta submissió va retre els seus fruits, perquè després d’un mes de ser engarjolat, el seu aïllament va ser suspès i se li va concedir una considerable llibertat de moviments dins el castell de Vicennes, que es comprometia a no abandonar. Així va passar a poder rebre visites i a cuidar-se, encara que fos a distància i dins les seves possibilitats, de la imminent publicació del primer tom de l’Encyclopédie. El 3 de novembre, finalment, recobraria la seva llibertat.

Tot i que el seu pas per la presó no havia estat tant penós com es podia esperar, Diderot va témer durant la resta de la seva vida ser empresonat de nou. De fet, el principal temor, per ell, era la carta que des de la cel·la de Vincennes havia tramès al censor en cap i compte d’Argenson, una carta que algun funcionari devia guardar a les oficines de l’estat i en la que es comprometia a no escriure més contra la religió i l’ordre establert. De fet, potser la carta va anar a la paperera des d’un bon començament, però això en Diderot no ho va saber mai, i durant la resta de la seva vida va complir la seva promesa i no va publicar cap obra important de filosofia o de literatura, tret de la seva important col·laboració en l’Encyclopédie, que ja per sí sola era una mostra d’atreviment.

Un exercici sublim d’autocensura, induïda per la por, que probablement hauria arribat més lluny, fins al punt de comprometre la mateixa Encyclopédie, si no fos perquè l’hivern de 1750 va ser nomenat nou censor en cap de França i Director del Comerç del Llibre, el jove Chrétien-Guillaume de Lamoignon de Malesherbes, un home educat i mundà, membre de l’Acadèmia de Ciències i simpatitzant dels enciclopedistes i de la il·lustració. No era el que avui entenem per un censor. Realment, en Malesherbes va ser un autèntic protector dels enciclopedistes i va influir decisivament en que aquesta magna obra es pogués publicar sense massa entrebancs, malgrat l’oposició constant de l’església i dels sectors més conservadors de la noblesa. Segurament sense la seva protecció, el pànic de Diderot a ser empresonat hauria portat a la ruïna l’empresa de l’enciclopèdia universal.

Malesherbes estava fet de la fusta d’aquests polítics que abunden tan poc, capaços d’assolir una visió global de l’estat i la política, realista i pràctic, conservador però tolerant. Arribaria a tenir càrrecs força importants en el govern de França. El 1775 va ser nomenat ministre de Lluís XVI, emprenent reformes econòmiques lliberals que van trobar una forta oposició en la noblesa i l’església. El 1787 va ser nomenat primer ministre pel rei, quan aquest ja es trobava en una situació delicada, un càrrec que va mantenir poc temps. A ell se li deu també l’abolició definitiva de les lettres de cachet, la temible pràctica policial que havia portat Diderot a la presó.

El triomf de la raó de la Il·lustració va portar, al final, al caos de la Revolució i al Terror, i finalment a l’abolició definitiva de l’antic règim. Malesherbes, com tants d’altres, va ser escombrat vigorosament pel vent fort del canvi i no va sobreviure. Ell mateix, la seva filla, el seu gendre i la seva neta, van ser guillotinats en el moment més terrible de la Revolució. En honor ser, cal dir que ell sí que tenia fusta d’heroi, malgrat que insensat. Amb la caiguda del rei, Malesherbes va fugir a l’estranger, però el desembre de 1792, portat per un sentit de la lleialtat i la coherència que no abundaven, va tornar al país per a portar la defensa del Rei davant la Convenció que l’estava jutjant. No cal dir que no se’n va sortir, perquè el Rei estava condemnat des d’abans mateix que comencés el judici, però en Malesherbes ja no va poder sortir més del país i un any després va ser arrestat junt amb tota la seva família, i guillotinats tots ells l’abril de 1794.

Diderot no va veure mai la fi del seu protector perquè va morir el 1784, als 64 anys d’edat, poc abans que la Revolució portés la raó a les seves darreres conseqüències. Sempre va complir la seva paraula de no publicar obres imprudents, la qual cosa no li va impedir de fer grans aportacions a l’Encyclopédie, gràcies als bons oficis de Malesherbes, i de publicar algunes obres més mancades de massa de compromís. Un i altre, Diderot i Malesherbes, van viure el seu destí com millor van poder i saber. El del noble fou més tràgic, però al cap i a la fi, amb l’adveniment del segle XIX, la raó va triomfar finalment sobre la superstició i l’absolutisme, i en el darrer moment sobre el Terror revolucionari. El món va canviar molt amb la Il·lustració i la Revolució Francesa, i més ho faria encara al llarg dels segles XIX i XX, amb grans sobresalts, però algunes actituds perduren en major o menor mesura, com l’autocensura o el fanatisme.

Addenda

La major part de la informació d’aquest article ha estat extreta del llibre L’Encyclopédie, el triunfo de la razón en tiempos irracionales, una obra excel·lent de Philipp Blom, publicada a Espanya per Anagrama l’any 2007, en la que l’autor retrata de forma exhaustiva i entenedora, fins i tot amena, el procés que va portar a la redacció de l’Enciclopèdia. Una obra recomanable en tots els aspectes.