Bene, bene, bene, bene respondere

Molière va morir a peu del canó, representant la seva darrera obra i essent crític fins al final amb els tabús i els convencionalismes de la seva època. L’obra en qüestió era El malalt imaginari, la història d’un burgés hipocondríac que creu estar malalt i al que s’administren contínuament purgues, sagnies i lavatives, per part d’uns metges preocupats únicament pel seu prestigi i per a complaure al pacient. L’obra constitueix una crítica àcida a la pedanteria i l’immobilisme dels metges de l’època, ancorats en les seves fórmules magistrals i els seus remeis consuetudinaris, que no admetien crítica ni renovació. Més que un saber i un servei públic, la professió mèdica apareix representada com un status social.

Al final de l’obra, Argan, el suposat malalt protagonista, ha entrat ja en raó i, després de diversos esdeveniments, acabarà ingressant ell mateix en la professió mèdica en una darrera escena que resulta memorable. Descriu el moment en que una assemblea d’il·lustres metges, composta de vuit porta-xeringues, sis apotecaris, vint-i-dos doctors, un gibreller i vuit cirurgians, examinen al candidat a metge, formulant-li un seguit de preguntes en llatí macarrònic. En transcric una part:

SECUNDUS DOCTOR
Cum permissione domini praesidis,
Doctissimae Facultatis,
Et totius his nostris actis
Companiae assistantis,
Domandabo tibi, docte bacheliere,
Quae sut remedia,
Quae in maladia
Ditte hidropisia

BACHELIERUS
Clisterium donare,
Postea seignare,
Ensuitta purgare.

CHORUS
Bene, bene, bene, bene respondere:
Dignus, dignus est entrare
In nostro, docto corpore.

TERCIUS DOCTOR
Si bonum semblatur domino presidi,
Doctissimae Facultati
Et companiae praesenti,
Domandabo tibi, docti, bachellere,
Quam remedia eticis,
Pulmonicis atque asmatícis,
Trovas a propos facere.

BACHELIERUS
Clisterium, donare,
Postea seignare,
Ensuitta, purgare.

CHORUS
Bene, bene, bene, bene respondere:
Dignus, dignus est entrare
In nostro docto corpore.

CUARTUS DOCTOR
Super illas maladias,
Doctus bachelierus dixit maravillas,
Mais, si non ennuyo dominum praesidem,
Doctissimam Facultatem,
Et totam honorabilem
Companiam ecoutatem,
Faciam illi unara questionem:
Dez hiero maladus unus
Tombavit in meas manus;
Haber grandem fievramum redoublamentis.
Grandam dolorem capitis,
Et grandum malum au. coste,
Cum granda difficultate.
Et pena a repirare; Veillas mihi dire,
Docte, bachiliere, Quid illi facere?

BACHELIERUS
Clisterium donare,
Postea seignare,
Ensuitta purgare.

QUINTUS DOCTOR
Mais sí maladia,
Opinatia Non vult se garire,
Quid illi facere?

BACHELIERUS
Clisterium donare,
Postea seignare,
Ensuitta purgare,
Resignare, repurgare, et reclisterisáre.

CHORUS
Bene, bene, bene, bene respondere:
Dignus, dignus est entrare
In nostro docto corpore.

Al final de l’examen Argan serà nomenat oficialment metge, doncs queda acreditat que té un únic remei per a tots els mals, el de sempre, l’establert pel col·legi mèdic com a indiscutible i inamovible: administrar lavatives (clisterium), sagnar a continuació i tot seguit purgar. I a la resposta correcte, l’assemblea respon amb entusiasme un bene, bene, bene, bene respondere que el fa digne d’entrar en la docta comunitat mèdica.

Deia Alfonso Guerra fa uns anys que qui es mogui no surt a la foto. Tres segles després de la mort de Molière, seguim pensant que hi ha respostes obligatòries als problemes de sempre, i que si no responem bé no sortirem a la foto. Pot ser que els militants d’un partit es vegin obligats a marcar el pas, sempre el mateix, per a rebre un bene, bene, bene respondere, però als demès no ens fa cap falta. Ens podem moure que no hi ha foto on sortir. I tanmateix, casats amb una ideologia o amb la simpatia per a un o varis polítics, seguim jugant en una pel·lícula de bons i dolents, on els bons i els dolents són sempre els mateixos, disposats a creure sempre i a repetir els mateixos missatges. No ens aniria malament portar la innovació al terreny de les idees pròpies. Ens faria més independents. Perquè la independència comença per un mateix. Molière ho sabia.