Serveix per a pensar

Estic segur que el dia que es van repartir els cervells n’hi havia per tothom. Cadascú recolliria el seu, encara que ara no ho sembli. El que ha passat després ja va amb la responsabilitat d’un mateix. Alguns, poquets, l’han conservat com a una joia, cuidant-lo, nodrint-lo i fent-lo rendir. D’altres hem fet el que hem pogut amb el nostre. Si més no sobreviure, que no és poc. I una bona colla l’han perdut, ja sigui per deixadesa, per incapacitat o pel mal negoci d’arrendar-lo i fins i tot subarrendar-lo als interessos aliens més espuris o a les idees més pelegrines.

És ben cert que amb el paquet no hi venia cap manual d’instruccions. El cervell, per dir-ho d’alguna manera, venia buit de continguts i amb una nota simple, una etiqueta enganxada amb un únic missatge: “Serveix per a pensar. Utilitzeu-lo amb precaució”. I així com la majoria som maldestres i ens fem un embolic al muntar un moble d’IKEA, encara que vingui amb instruccions, també ens passa sovint que això d’organitzar el pensament i les idees se’ns complica més del compte.

El problema de treballar amb el cap és que, a falta d’instruccions, ens posem a cercar-les com bojos, com quan comprem una eina de segona mà i cerquem a internet el manual d’ús i manteniment. I a fe de Déu que d’instruccions per a posar el cervell a treballar n’hi ha moltes al mercat i molt diverses! N’hi ha de religioses, amb més o amb menys intransigència; de polítiques, amb colors diversos i més o menys participatives; d’artístiques, més avantguardistes o més conservadores, més plàstiques o més intel·lectuals... n’hi ha d’econòmiques, més liberals o més intervencionistes; de pedagògiques, més tradicionals o més renovadores; de científiques i tecnològiques, més innovadores o més acotades.... Hi ha de tot i força, i totes elles constitueixen models, alguns exclusius i d’altres compatibles, que molt bé poden fer la funció de guia d’ús i manteniment.

Sembla que a una majoria ja ens vagi bé. El problema de fer-se amb un manual d’aquests és seguir-lo fil per randa, perquè les idees no són tals si no són pròpies, i les dels manuals són totes idees alienes. Entengui’s que considero pròpies les idees que, essent dels altres, adopto com a meves després d’un procés de contrast, anàlisi i valoració, i no considero com a pròpies les que s’adopten per compromís, per falsa obligació o per rutina, esdevenint inalterables i irrenunciables per sempre més. Com dic sempre, la fidelitat en la parella és un gran bé, però en les idees és una pesada càrrega.

La meva idea pròpia –no sé de qui la vaig adoptar, però segueixo tenint-la per bona- és que el cervell no té manual d’instruccions perquè no el necessita. Com diu la nota, “serveix per a pensar”, i punt. I pensar vol dir ser crític, cada dia, amb tot i amb tothom, fins i tot amb un mateix –especialment amb un mateix. És clar que per anar tirant tot això no ens cal. Enganxats a la tele-realitat i al diari preferit, podem riure cada dia les mateixes gràcies, aplaudir cada dia les mateixes propostes, blasmar sempre de les mateixes persones, resar cada dia el mateix, votar al partit de sempre, reclamar les mateixes coses i raonar en un únic sentit. Potser fins i tot es viu més bé, però el cervell s’avorreix. I no pensar, generalment, no té bones conseqüències.

Per això em sembla que l’única instrucció vàlida és la més simple: pensar. El demès ja ve sol.