L’estat d’Israel sols ha aplicat legalment una vegada la pena de mort al llarg de la seva existència. Es tracta d’Adolf Eichmann, criminal nazi que havia estat segrestat per agents del Mossad israelià a Argentina, on es va refugiar després de la Segona Guerra Mundial. Eichmann era responsable de la mort de milers de jueus, com a encarregat de la logística de la deportació als camps d’extermini, en el marc de l’holocaust planificat i executat pel nacionalsocialisme. No era, doncs, un angelet. Difícilment trobaríem un nombre significatiu de persones a qui hagi inspirat compassió o, fins i tot, admiració, tret dels grupuscles neonazis que avui en dia pul·lulen per la marginalitat de la política i que ni tant sols tenen una idea clara de què era ni què significava el nazisme.
Corria l’any 1960 quan un escamot d’espies va segrestar al jerarca nazi en un carrer de Buenos Aires i el va treure clandestinament del país, per a portar-lo a l’estat d’Israel, on per a tan solemne ocasió es va organitzar un judici amb totes les de la llei, que va finalitzar el 15 de desembre de 1961, amb una condemna a morir a la forca, despullat per a major escarni, i la posterior incineració del cadàver. El judici i l’execució van causar sensació a tot el món, però no es van aixecar veus contra l’aplicació extraordinària de la pena de mort, ningú es va compadir del monstre, i tothom va passar per alt la vulneració de la sobirania d’un país com Argentina, que va protestar tímidament i després va callar, potser alleugida perquè li havien tret de sobre el personatge. Al cap i a la fi, pensava tothom, el criminal va tenir un judici just, i la pena de mort era vigent i públicament acceptada a la majoria de països europeus i al món en general. El mateix judici en qualsevol altre país hauria donat, probablement, el mateix resultat.
La condemna i execució d’Eichmann no era altra cosa que la culminació dels judicis de Nuremberg, que uns anys abans havien portat a la presó i al patíbul als jerarques nazis més destacats. En qualsevol cas, la diferència entre Nuremberg i Jerusalem es troba únicament en la forma com el reu havia caigut en mans de la justícia. Mentre els penats de Nuremberg havien estat capturats pels aliats a la mateixa Alemanya o en els països ocupats, Eichmann havia estat segrestat en un país neutral.
Va ser la darrera vegada en que un tribunal israelià va portar al patíbul un criminal jutjat i condemnat. Des de llavors, l’estat d’Israel practica sense manies l’assassinat selectiu a Gaza, Cisjordània i on calgui de l’Orient Mitjà, contra qui considera terroristes perillosos per a la seguretat de l’estat. Ho saben prou bé els capitostos dels nombrosos grups terroristes i guerrillers que combaten contra Israel i contra el suposat imperialisme occidental. És una guerra bruta contra terroristes dels que es pot dir que, atemptin o no contra la seguretat de l’estat, sí que ho fan contra la vida d’innocents, ja sigui a les torres bessones o als carrers de Marrakech. Segueix la mateixa política el seu amic americà, especialment des que George W. Bush declarà la guerra global contra el terror.
Al món occidental, tanmateix, no s’esquincen gaires vestimentes ni es passa el rosari per l’ànima dels terroristes morts. 50 anys després d’Eichmann, la pena de mort ha estat eradicada d’Europa. Això significa que el jerarca nazi, de ser jutjat ara, potser passaria la resta de la seva vida a la presó, però no acabaria a la forca. I que personatges com Bin Laden serien jutjats i condemnats, però salvarien la pell. Com ho han fet els criminals de guerra de l’antiga Iugoslàvia o els responsables dels genocidis de Cambodja o de Ruanda.
Per bé que Europa i els europeus som oficialment contraris a la pena de mort, no ens costa gaire fer la vista grossa quan es tracta de deixar fora de joc als que posen en perill la nostra seguretat. No voldria ser cínic, sinó realista. La por juga fort contra els valors. Per descomptat que ens sentim més tranquils si un individu com Bin Laden mor i deixa de ser un perill, especialment perquè les seves víctimes potencials som tots, però cal reconèixer que, si més no, el concepte de justícia que ens hem donat públicament no casa gaire bé amb el fet d’assaltar una casa en un país sobirà, fotre un tret al cap al seu ocupant i llençar-ne el cos al mar. La veritat és que, explicat així, costa de pair, sinó és que voluntàriament acluquem els ulls i pensem en una altra cosa.
És complicat i no sembla prudent adoptar postures immediates que poden resultar poc sinceres. Potser és per això que hi he donat voltes tants dies i que fins ara no m’he decidit a comentar-ho, tot i no tenir les idees clares, o potser perquè les hi tinc massa. És fàcil aplaudir l’execució extrajudicial de Bin Laden quan acaba de passar i penses en la mena de personatge que era i el perill que la seva mateixa existència comportava per a moltes persones innocents. Qui no s’alegra de la mort d’un monstre? Si hagués estat Hitler, amb més morts a les seves espatlles, no ens en hauríem alegrat tots? I a partir de quants morts es pot passar de la compassió a la crueltat? És per això que ningú va plorar Eichmann i pocs ho faran per Bin Laden. I la diferència entre aquests dos és que el primer ha tingut judici i l’altre no, però han acabat igual. Una diferència que és fàcil d’obviar si, en el fons, te n’alegres de que tot hagi acabat.
L’altra postura igual de fàcil, especialment perquè connecta amb les nostres pròpies conviccions, és condemnar sense pal·liatius l’assassinat de Bin Laden. És fàcil perquè la forma com s’ha dut a terme vulnera tots els principis de justícia dels que Europa i Estats Units s’han dotat. En l’esquema que acullen totes les constitucions democràtiques dels estats moderns, als criminals se’ls captura, se’ls empresona si cal i se’ls sotmet a un judici just, imparcial i transparent. El que s’ha fet a Pakistan no té res a veure amb això. En la mesura en que és una postura que es fonamenta en els principis democràtics i de justícia que compartim la immensa majoria dels humans, no hi ha d’haver gaire problemes de consciència per a adoptar-la. L’únic problema es dóna quan ens preguntem honestament què faríem nosaltres si tinguéssim l’oportunitat de decidir.
I ara fixem-nos que els americans, que no practiquen a casa seva el mateix que a Pakistan, han sortit al carrer per a celebrar l’execució de Bin Laden. Fins i tot el President Obama ha dit que “s’ha fet justícia” i ha reconegut oficialment, quasi bé amb orgull, que l’ordre donada era la de matar, no pas la de capturar. La immensa majoria de governs europeus li han donat suport. No ha pesat gens que, al menys en les constitucions europees, la pena de mort ha estat eradicada des de fa anys.
Hi ha, doncs, una ambivalència que no és dona únicament en els àmbits públics, sinó també en la intimitat. Jo he passat de l’alegria del primer moment a la indignació del segon, per acabar dubtant de tot en el tercer. Després de pensar-hi, crec que el que cal per arribar, no a una conclusió que sempre serà deshonesta per poc sincera, sinó a una posició intel·lectual més o menys segura, és fer l’exercici mental d’imaginar-nos amb la potestat i els mitjans suficients per a decidir una acció o una altra. En el cas que ens ocupa, imaginar-nos que som Obama, però imaginar-ho essent honestos amb nosaltres mateixos. No s’hi val a fer trampa. Quan meditem ningú ens mira i ningú ens retraurà allò que pensem sense expressar-ho.
Pensar, d’una banda, en l’opció de demanar al Pakistan que capturi Bin Laden i en concedeixi l’extradició als Estats Units, i en les probabilitats de que això sigui possible. I pensar en què fer amb Bin Laden una vegada se’l té als Estats Unitats: jutjar-lo públicament i, si el Tribunal en qüestió així ho dictamina, castigar-lo amb la pena que se li imposi, que amb tota probabilitat hauria estat la de mort. I pensar en totes les conseqüències, les que siguin, que aquest procés, probablement llarg, podria tenir de cara a la seguretat global.
I de l’altra banda pensar en les conseqüències d’anar i matar-lo, com finalment s’ha fet. Pensar en els avantatges o inconvenients d’aquest mètode i en si, globalment, estalviaríem o no vides humanes. Es tractaria, de fet, de decidir quin és el mal menor. Si el que es vol és garantir la seguretat de les persones, quina és la millor manera de fer-ho perjudicant-ne quantes menys millor. Vaja, evitar el major nombre de morts. I si es tracta de venjar-se, acudir també al raonament més pràctic. Finalment, plantejar-se què faria un mateix arribat el cas.
Pensar és gratis, i a vegades no arribes enlloc. Deia algú que una conclusió és on arribes quan et canses de pensar. Qualsevol conclusió en aquest assumpte és per sí mateixa una contradicció, reflex d’una paradoxa irresoluble: volem justícia i volem seguretat, i d’ambdues en volem força.
No és una paradoxa que neixi ara. L’Antoni Basas comentava en una crònica des dels Estats Units, que si els americans sortien al carrer per a celebrar la culminació de la venjança, era perquè, en el fons, la moral americana és la de l’Antic Testament. La confrontació entre el bé i el mal necessari per a fer el bé, entre justícia i injustícia inevitable o fer justícia a partir de la injustícia, és tan vella com la vida en comunitat. El cristianisme s’ha edificat sobre la doctrina del perdó consagrada als Evangelis i, tanmateix, la Bíblia com a llibre sagrat del cristianisme es composa de l’Antic i del Nou Testament, dues formes contraposades frontalment de fer el bé. Per molt que diguin els teòlegs apostòlics i romans, el déu de l’Antic Testament és un déu venjatiu i cruel, gelós de la seva excepcionalitat i exclusivitat. A l’Antic Testament hi trobem guerres, matances, sacrificis....., i una justícia venjativa destinada a afavorir a un poble sobre els altres. Al Nou Testament sols hi trobem perdó. No són el mateix, i tot i així ambdós llibres han inspirat l’acció de l’Església durant dos mil anys.
Sols aquesta ambivalència pot fer possible que l’Església hagi ostentat el poder terrenal i hagi perseguit les idees fins a la mort durant segles, mentre n’ha tingut l’ocasió, sense deixar de predicar el missatge de Crist. Sols aquesta ambivalència fa possible que mentre l’Església condemna amb energia l’avortament, que considera com l’assassinat de mils d’innocents, no hagi aixecat mai la veu contra la pena de mort. L’ambivalència que fa que actuem de forma diferent envers als innocents que envers els culpables, mentre mantenim una única moral.
No és estrany, doncs, que fins i tots els agnòstics i els ateus resultem contradictoris quan acceptem amb íntima satisfacció però resignació externa l’execució extrajudicial d’un monstre, mentre declarem inacceptables els crims d’estat i les dictadures. Potser perquè diferenciem els que atempten contra la població civil, o sigui contra la majoria de nosaltres, dels que ho fan contra els mandataris i els soldats. Com si això no anés amb nosaltres. El que creiem i el que volem, sovint, són antagònics i, tanmateix, ho fem compatible deixant-nos portar.
Hi ha forma de vèncer aquesta contradicció? Pensant-hi, però com deia aquell, quan arribem a una conclusió serà perquè ens hem cansat de pensar. I una constatació: mirar al nostre interior produeix, de vegades, vertigen. Hi rau el monstre veritable.
Corria l’any 1960 quan un escamot d’espies va segrestar al jerarca nazi en un carrer de Buenos Aires i el va treure clandestinament del país, per a portar-lo a l’estat d’Israel, on per a tan solemne ocasió es va organitzar un judici amb totes les de la llei, que va finalitzar el 15 de desembre de 1961, amb una condemna a morir a la forca, despullat per a major escarni, i la posterior incineració del cadàver. El judici i l’execució van causar sensació a tot el món, però no es van aixecar veus contra l’aplicació extraordinària de la pena de mort, ningú es va compadir del monstre, i tothom va passar per alt la vulneració de la sobirania d’un país com Argentina, que va protestar tímidament i després va callar, potser alleugida perquè li havien tret de sobre el personatge. Al cap i a la fi, pensava tothom, el criminal va tenir un judici just, i la pena de mort era vigent i públicament acceptada a la majoria de països europeus i al món en general. El mateix judici en qualsevol altre país hauria donat, probablement, el mateix resultat.
La condemna i execució d’Eichmann no era altra cosa que la culminació dels judicis de Nuremberg, que uns anys abans havien portat a la presó i al patíbul als jerarques nazis més destacats. En qualsevol cas, la diferència entre Nuremberg i Jerusalem es troba únicament en la forma com el reu havia caigut en mans de la justícia. Mentre els penats de Nuremberg havien estat capturats pels aliats a la mateixa Alemanya o en els països ocupats, Eichmann havia estat segrestat en un país neutral.
Va ser la darrera vegada en que un tribunal israelià va portar al patíbul un criminal jutjat i condemnat. Des de llavors, l’estat d’Israel practica sense manies l’assassinat selectiu a Gaza, Cisjordània i on calgui de l’Orient Mitjà, contra qui considera terroristes perillosos per a la seguretat de l’estat. Ho saben prou bé els capitostos dels nombrosos grups terroristes i guerrillers que combaten contra Israel i contra el suposat imperialisme occidental. És una guerra bruta contra terroristes dels que es pot dir que, atemptin o no contra la seguretat de l’estat, sí que ho fan contra la vida d’innocents, ja sigui a les torres bessones o als carrers de Marrakech. Segueix la mateixa política el seu amic americà, especialment des que George W. Bush declarà la guerra global contra el terror.
Al món occidental, tanmateix, no s’esquincen gaires vestimentes ni es passa el rosari per l’ànima dels terroristes morts. 50 anys després d’Eichmann, la pena de mort ha estat eradicada d’Europa. Això significa que el jerarca nazi, de ser jutjat ara, potser passaria la resta de la seva vida a la presó, però no acabaria a la forca. I que personatges com Bin Laden serien jutjats i condemnats, però salvarien la pell. Com ho han fet els criminals de guerra de l’antiga Iugoslàvia o els responsables dels genocidis de Cambodja o de Ruanda.
Per bé que Europa i els europeus som oficialment contraris a la pena de mort, no ens costa gaire fer la vista grossa quan es tracta de deixar fora de joc als que posen en perill la nostra seguretat. No voldria ser cínic, sinó realista. La por juga fort contra els valors. Per descomptat que ens sentim més tranquils si un individu com Bin Laden mor i deixa de ser un perill, especialment perquè les seves víctimes potencials som tots, però cal reconèixer que, si més no, el concepte de justícia que ens hem donat públicament no casa gaire bé amb el fet d’assaltar una casa en un país sobirà, fotre un tret al cap al seu ocupant i llençar-ne el cos al mar. La veritat és que, explicat així, costa de pair, sinó és que voluntàriament acluquem els ulls i pensem en una altra cosa.
És complicat i no sembla prudent adoptar postures immediates que poden resultar poc sinceres. Potser és per això que hi he donat voltes tants dies i que fins ara no m’he decidit a comentar-ho, tot i no tenir les idees clares, o potser perquè les hi tinc massa. És fàcil aplaudir l’execució extrajudicial de Bin Laden quan acaba de passar i penses en la mena de personatge que era i el perill que la seva mateixa existència comportava per a moltes persones innocents. Qui no s’alegra de la mort d’un monstre? Si hagués estat Hitler, amb més morts a les seves espatlles, no ens en hauríem alegrat tots? I a partir de quants morts es pot passar de la compassió a la crueltat? És per això que ningú va plorar Eichmann i pocs ho faran per Bin Laden. I la diferència entre aquests dos és que el primer ha tingut judici i l’altre no, però han acabat igual. Una diferència que és fàcil d’obviar si, en el fons, te n’alegres de que tot hagi acabat.
L’altra postura igual de fàcil, especialment perquè connecta amb les nostres pròpies conviccions, és condemnar sense pal·liatius l’assassinat de Bin Laden. És fàcil perquè la forma com s’ha dut a terme vulnera tots els principis de justícia dels que Europa i Estats Units s’han dotat. En l’esquema que acullen totes les constitucions democràtiques dels estats moderns, als criminals se’ls captura, se’ls empresona si cal i se’ls sotmet a un judici just, imparcial i transparent. El que s’ha fet a Pakistan no té res a veure amb això. En la mesura en que és una postura que es fonamenta en els principis democràtics i de justícia que compartim la immensa majoria dels humans, no hi ha d’haver gaire problemes de consciència per a adoptar-la. L’únic problema es dóna quan ens preguntem honestament què faríem nosaltres si tinguéssim l’oportunitat de decidir.
I ara fixem-nos que els americans, que no practiquen a casa seva el mateix que a Pakistan, han sortit al carrer per a celebrar l’execució de Bin Laden. Fins i tot el President Obama ha dit que “s’ha fet justícia” i ha reconegut oficialment, quasi bé amb orgull, que l’ordre donada era la de matar, no pas la de capturar. La immensa majoria de governs europeus li han donat suport. No ha pesat gens que, al menys en les constitucions europees, la pena de mort ha estat eradicada des de fa anys.
Hi ha, doncs, una ambivalència que no és dona únicament en els àmbits públics, sinó també en la intimitat. Jo he passat de l’alegria del primer moment a la indignació del segon, per acabar dubtant de tot en el tercer. Després de pensar-hi, crec que el que cal per arribar, no a una conclusió que sempre serà deshonesta per poc sincera, sinó a una posició intel·lectual més o menys segura, és fer l’exercici mental d’imaginar-nos amb la potestat i els mitjans suficients per a decidir una acció o una altra. En el cas que ens ocupa, imaginar-nos que som Obama, però imaginar-ho essent honestos amb nosaltres mateixos. No s’hi val a fer trampa. Quan meditem ningú ens mira i ningú ens retraurà allò que pensem sense expressar-ho.
Pensar, d’una banda, en l’opció de demanar al Pakistan que capturi Bin Laden i en concedeixi l’extradició als Estats Units, i en les probabilitats de que això sigui possible. I pensar en què fer amb Bin Laden una vegada se’l té als Estats Unitats: jutjar-lo públicament i, si el Tribunal en qüestió així ho dictamina, castigar-lo amb la pena que se li imposi, que amb tota probabilitat hauria estat la de mort. I pensar en totes les conseqüències, les que siguin, que aquest procés, probablement llarg, podria tenir de cara a la seguretat global.
I de l’altra banda pensar en les conseqüències d’anar i matar-lo, com finalment s’ha fet. Pensar en els avantatges o inconvenients d’aquest mètode i en si, globalment, estalviaríem o no vides humanes. Es tractaria, de fet, de decidir quin és el mal menor. Si el que es vol és garantir la seguretat de les persones, quina és la millor manera de fer-ho perjudicant-ne quantes menys millor. Vaja, evitar el major nombre de morts. I si es tracta de venjar-se, acudir també al raonament més pràctic. Finalment, plantejar-se què faria un mateix arribat el cas.
Pensar és gratis, i a vegades no arribes enlloc. Deia algú que una conclusió és on arribes quan et canses de pensar. Qualsevol conclusió en aquest assumpte és per sí mateixa una contradicció, reflex d’una paradoxa irresoluble: volem justícia i volem seguretat, i d’ambdues en volem força.
No és una paradoxa que neixi ara. L’Antoni Basas comentava en una crònica des dels Estats Units, que si els americans sortien al carrer per a celebrar la culminació de la venjança, era perquè, en el fons, la moral americana és la de l’Antic Testament. La confrontació entre el bé i el mal necessari per a fer el bé, entre justícia i injustícia inevitable o fer justícia a partir de la injustícia, és tan vella com la vida en comunitat. El cristianisme s’ha edificat sobre la doctrina del perdó consagrada als Evangelis i, tanmateix, la Bíblia com a llibre sagrat del cristianisme es composa de l’Antic i del Nou Testament, dues formes contraposades frontalment de fer el bé. Per molt que diguin els teòlegs apostòlics i romans, el déu de l’Antic Testament és un déu venjatiu i cruel, gelós de la seva excepcionalitat i exclusivitat. A l’Antic Testament hi trobem guerres, matances, sacrificis....., i una justícia venjativa destinada a afavorir a un poble sobre els altres. Al Nou Testament sols hi trobem perdó. No són el mateix, i tot i així ambdós llibres han inspirat l’acció de l’Església durant dos mil anys.
Sols aquesta ambivalència pot fer possible que l’Església hagi ostentat el poder terrenal i hagi perseguit les idees fins a la mort durant segles, mentre n’ha tingut l’ocasió, sense deixar de predicar el missatge de Crist. Sols aquesta ambivalència fa possible que mentre l’Església condemna amb energia l’avortament, que considera com l’assassinat de mils d’innocents, no hagi aixecat mai la veu contra la pena de mort. L’ambivalència que fa que actuem de forma diferent envers als innocents que envers els culpables, mentre mantenim una única moral.
No és estrany, doncs, que fins i tots els agnòstics i els ateus resultem contradictoris quan acceptem amb íntima satisfacció però resignació externa l’execució extrajudicial d’un monstre, mentre declarem inacceptables els crims d’estat i les dictadures. Potser perquè diferenciem els que atempten contra la població civil, o sigui contra la majoria de nosaltres, dels que ho fan contra els mandataris i els soldats. Com si això no anés amb nosaltres. El que creiem i el que volem, sovint, són antagònics i, tanmateix, ho fem compatible deixant-nos portar.
Hi ha forma de vèncer aquesta contradicció? Pensant-hi, però com deia aquell, quan arribem a una conclusió serà perquè ens hem cansat de pensar. I una constatació: mirar al nostre interior produeix, de vegades, vertigen. Hi rau el monstre veritable.
0 comentaris :: Què en fem del monstre ?
Publica un comentari a l'entrada