La tercera opció del Baró

El Baró va tornar de la guerra explicant grans aventures, gestes prodigioses i sopars de duro que ningú va creure. Karl Friedrich Hieronymus, Baró de Münchhausen, era un noble alemany que de jove va unir el seu destí al del Duc de Brunswick-Lünebrug, Antoni Ulric II, servint a les seves ordres tant a Alemanya com a Rússia, on el Duc es va traslladar per a lluitar amb l’exèrcit rus. El 1740 i el 1741, el Baró va participar com a tinent en les campanyes russes contra els turcs, i va ascendir a capità de cavalleria el 1750, sobrevivint al seu protector el Duc, que va caure en desgràcia. Després el Baró es va retirar a Livònia, on va viure amb la seva muller fins a la mort d’aquesta el 1790, es va casar nou, es va divorciar i acabà morint el 1797 sense descendència.

El cas és que el Baró ha passat a la posteritat per les seves aventures, no perquè fossin glorioses, sinó per increïbles. Com Marco Polo quan va tornar de la Xina, es va prodigar explicant meravelles a tothom qui les volia sentir, i com el venecià, no se’l va creure ningú. A la llarga, però, Marco Polo ha resultat força més creïble, mentre que Münchhausen es va convertir en un paròdia d’ell mateix ja en vida, quan la fama li venia del ridícul. El 1781 un autor anglès, Rudolf Eric Raspe, va recollir les seves suposades aventures en un llibre, Les sorprenents aventures del Baró Münchhausen, que exagerava fins al ridícul i en clau d’humor les gestes explicades pel propi baró. Després aquesta obra es traduiria a l’alemany, afegint relats nous i increïbles. L’èxit d’aquests llibres no va fer sinó augmentar la fama del baró com a mentider oficial. Al final, ell mateix ha esdevingut més un personatge literari que no real, i de totes les aventures que se li atribueixen, ja no està clar quines foren inventades per ell, quines pels escriptors que el satiritzaven, i quines foren reals.

Explica Münchhausen, o potser explica Raspe que explica Münchhausen, que el baró va caure un dia amb el seu cavall dins un pantà, i que per sortir-ne va estirar fortament d’ell mateix per la cua del seu cabell, fins a treure’s de l’aigua, amb el cavall ben aferrat entre les cames. No és estrany que ningú el cregués. Qui intenti elevar-se del terra prement amunt les seves natges amb les mans, comprovarà la impossibilitat de vulnerar pels propis medis una llei tan inflexible com la de la gravetat. No menys increïble resulta la seva cavalcada sobre una bala de canó d’anada i tornada, o el seu viatge a la Lluna, on coneix selenites que es posen i es treuen el cap a voluntat.

Probablement les històries orals explicades pel propi Baró no eren tan exagerades i fantasioses com les creacions literàries dels seus satírics. El propi Baró reptava al oients que no el creguessin a que comprovessin per ells mateixos la veracitat del que deia, però és clar, no hi havia forma humana de comprovar històries com la del pantà o la de la bala de canó. O sí? Com es pot comprovar que no es possible estirar-se un mateix de la cua per a sortir d’un pantà? Es pot provar, i m’hi jugo un bon sopar que qui ho provi no ho aconseguirà. Però com puc estar segur que això mai és possible? Potser provant-ho una vegada rere l’altra, és a dir, posant-m’hi ara mateix i no parant de provar-ho fins al final dels meus dies? I tot i així com puc saber que ho he provat prou vegades per a tenir l’absoluta seguretat de que és impossible?

Un matemàtic assegura sense cap mena de dubte que dos més dos sumen quatre. De fet, algú ho va provar un dia agafant dues unitats del que fos, per exemple dues ungles de mamut (la cosa ve de lluny) i posant-les al costat d’altres dues, per a comptar després quantes en tenia. Aquest algú es va trobar, llavors, amb quatre ungles de mamut, i en el gènere humà es va estendre la certesa que si dues ungles de mamut es sumaven a altres dues ungles de mamut, s’obtenien inexorablement quatre ungles de mamut, amb la qual cosa quedava universalment establert que dos més dos són quatre. Des de llavors ningú s’ha preocupat que aquesta sigui una veritat universal en totes i cadascuna de les possibilitats que pugui oferir l’univers. L’extinció dels mamuts no és conseqüència que els nostres avantpassats cromagnons i els seus cosins neardethals matessin tots els mamuts per a comptar-los les ungles. O sigui que no es va provar si en tots els casos dos i dos feien quatre.

I de fet si algú pretén comprovar-ho fins a la total seguretat, formant totes les combinacions possibles de dues parelles que l’univers pugui oferir, val més que desisteixi ara mateix, perquè ni en tota l’edat de l’univers podria acabar. O sigui que en un moment o altre cal creure’s les coses, donar per suficients les explicacions.

Com comprovar l’episodi de la cua de Münchhausen? Proposo que amb un intent n’hi hagi prou, i si no funciona, tinguem al baró per mentider. Altrament, ens estaríem mullant en el pantà fins l’eternitat. La certesa és un producte del pensament, associada a la confiança. En un moment donat, sempre ens cal decidir que confiem en una proposició, que la donem per certa sense necessitat de més comprovacions.

Sense voler-ho, el Baró ha donat nom al trilema de Münchhausen, un concepte creat per Hans Albert, filòsof i sociòleg alemany deixeble de Karl Popper i teòric del coneixement. Un trilema és un problema que es pot resoldre amb tres solucions, sense que cap d’elles sigui totalment satisfactòria. El trilema de Münchhausen descriu el problema del que pretén una justificació final de qualsevol proposició. Si intentem verificar fins a la certesa absoluta una determinada proposició, se’ns plantejaran tres camins possibles:

a) Una regressió infinita: és la necessitat constant de trobar nous fonaments. En un procés inacabable, sempre hi haurà la necessitat d’efectuar noves proves per a comprovar la certesa d’una proposició. M’estaria estirant de la cua fins l’eternitat. Si llegeixo en un llibre que el meu país té set milions d’habitants, no en podré estar segur si no els compto tots, un per un. Però quan acabi pot-ser que n’hagin nascut de nous i també que alguns hagin mort, o sigui que hauré de tornar a començar. A més, hauré de comprovar per a cadascun si realment viu a Catalunya, per exemple desplaçant-me a casa seva i comprovant-ne la residència efectiva. Però també potser que algun estigui suplantant la identitat d’un altre, o sigui que hauré de fer més comprovacions.

b) Un cercle lògic: en aquest cas, posem que A es fonamenta en B, que es fonamenta en C, que es fonamenta en A, i així tornem a començar. Donant voltes sobre el mateix, és igualment un camí sense final, com el primer.

c) Una decisió: en un moment donat, cal prendre una decisió. Escolti, he provat una vegada de quedar-me suspès a l’aire estirant-me de les natges, i no me n’he sortit. No ho provaré més. Admeto que no es pot.

La veritat és que jo ni tan sols m’arriscaria a provar les afirmacions de Münchhausen una sola vegada, perquè em crec a tothom qui em digui que no és possible. D’altres afirmacions em costen més de creure i potser em caldrà fer-ne alguna prova, però en qualsevol cas, no penso dedicar la meva vida a provar-ho tot constantment.

La confiança, com el seu contrari, és una voluntat de l’ànima que en un moment imprecís hem d’adoptar per a protegir-nos de la nostra pròpia inseguretat. No es pot comprovar tot, o sigui que cal creure, més tard o més d’hora, amb més o menys intensitat, però amb una certa confiança, que a aquests efectes és el mateix que desconfiança, ja que igual decidim creure que no creure. San Agustí pretenia salvar-nos de les dues primeres opcions del trilema, advertint-nos de la necessitat de creure. De fet, creure és decidir, encara que no creguem el mateix que el sant.

La solució al trilema de Münchhausen té, a més, una implicació filosòfica contradictòria. Afirmen el verificacionistes que és cert tot allò que pot ser verificat. La veritat és comprovable, la qual cosa està molt bé, sinó fos perquè implica que allò que no pot ser comprovat no és veritat, i això ja és més problemàtic. El coneixement humà té uns límits. El que està més enllà del límit no és veritat? Però hem dit que estem abocats a creure, a decidir, i creure és donar per cert allò que no podem comprovar.

Frederic Fitch, un matemàtic i lògic nord-americà, explica aquest problema amb la paradoxa que porta el seu nom. La paradoxa de Fitch estableix que l’existència d’una veritat desconeguda no és verificable, i que per tant hi poden haver veritats no verificables. Una pregunta típica que es formula per a explicar aquest fet: abans del descobriment de l’Everest, quina era la muntanya més alta del món? La resposta lògica és que l’Everest sempre ha estat al seu lloc i que, per tant, era la muntanya més alta de la Terra fins i tot abans que fos descoberta pels homes. Per tant, abans que l’Everest fos descobert, era verdadera una afirmació com la següent: “una muntanya que encara no ha estat descoberta i que més endavant serà anomenada Everest és la més alta del món”. Una afirmació verdadera però impossible, ja que si hagués estat pronunciada, aleshores significaria que la muntanya ja havia estat descoberta.

De Fitch en traiem la conclusió que no totes les veritats són conegudes. Tornem, doncs, a Münchhausen. Potser tenia raó, potser varem decidir massa aviat i havíem de triar qualsevol de les dues primeres opcions del trilema. Potser ara encara ens estaríem preguntant si és possible viatjar sobre una bala de canó, anar i tornar, i sortir-ne indemne. Podríem prendre el punt de vista de Popper, que afirma la provisionalitat de qualsevol certesa: sols poden ser admeses les proposicions que puguin ser negades per una observació o un experiment que les contradigui. Acceptem de moment les històries del Baró, fins que es demostri el contrari. Dit així, si desistim de cercar la demostració absoluta de la seva falsedat i adoptem el tercer camí del trilema de Münchhausen, ens podrem creure que el nostre heroi visità la Lluna i parlà amb uns selenites amb testa de “quita y pon”.

Realment, estic per creure-m’ho tot o no creure’m res. Com sempre, haurem d’escollir les veritats més agradables i verificar sols, fins a cert punt, les més desagradables.