Una farsa

Deia Calderón que la vida humana és un teatre on cada persona representa un paper. Una obra de guió i director desconeguts, difícil de seguir des de la platea. Al gran teatre del món, si hi vas com a espectador, cal anar-hi lleuger d’impediments per a entendre l’argument. Si per un dia deixem la polèmica per als polítics i per als que ho volen ser i les valoracions pels que opinen i pels que creuen opinar, si deslliurem el pensament de simpaties i d’aversions, si defugim la militància i la fidelitat ideològica, si ens traiem el pes del que és políticament correcte i del que és incorrecte per obligació, si aparquem el nacionalisme i el centralisme, les dretes i les esquerres, els d’aquí i els d’allà, si deixem d’escoltar i ens posem a pensar, si fem tot això i no tenim prejudicis, arribarem a entendre l’argument.

Aquests són els elements que amb més o menys encert he recollit per a la reconstrucció d’un sainet sobre uns diners que ens deuen a Madrid i una història de bons i mals catalans.

El decorat

Una crisi econòmica galopant que afecta amb major o menor intensitat tot el món desenvolupat; un atur galopant i un dèficit públic pels núvols, especialment intensos a Espanya, Catalunya i altres països, i un canvi de govern en mig de la crisi.

Els actors

Les forces polítiques que abans eren al govern i ara són a l’oposició i viceversa, i el govern central i el partit estatal que el recolza.

La trama

El nou govern es troba una situació econòmica molt difícil, que l’obliga a emprendre mesures dràstiques per a la reducció del dèficit públic, cosa que sap com fer, i per a la reducció de l’atur, cosa que no sap ni com començar.

El govern emprèn retallades en els serveis públics i en l’estat del benestar, per tal d’evitar l’esfondrament financer de Catalunya i, de retruc, de l’Estat espanyol.

El descontentament popular és gran, atiat pels que ara són a l’oposició, i el govern es defensa amb l’herència rebuda. Uns acaben d’arribar i no volen ser culpables de la situació perquè no han tingut temps de provocar-la. Els altres hi eren quan tot va començar, o sigui que en deuen ser els culpables, encara que sigui per estar al lloc més inoportú en el moment més inadequat. La indignació ciutadana per les retallades, tanmateix, no s’acaba d’apaigavar. I tot ve pel dèficit, que se sap com encarar, i no per l’atur, que no se sap ni com agafar.

Amb sentit pràctic i sorprenent franquesa, el govern anuncia que no farà més retallades fins després de les eleccions. Al prospecte de l’obra, l’espectador hi pot llegir: “per a no perdre vots”.

Amb igual sentit pràctic i un sentit de l’oportunitat admirable, els responsables econòmics i polítics del nou govern reclamen a Madrid el pagament anticipat dels Fons de Competitivitat, previst en l’acord de finançament autonòmic i exigible legalment l’any 2013, però del que són possibles bestretes anuals com les efectuades en anys anteriors. No sembla importar el fet que ja es conegués de fa mesos la seva no inclusió en els pressupostos estatals de 2011. El moment és el moment i aquest és el millor. I el govern central ve a dir, en resumides comptes, que si no n’hi ha no en pot rajar, que vol dir que la caixa és buida.

Al Senat es presenta una moció demanant al govern central que pagui anticipadament el Fons de Competitivitat, que és aprovada amb el vot favorable dels partits catalans, inclòs el PSC i el PP. Al Congrés dels Diputats es presenta el mateix. El PP hi dóna suport perquè, de cop i volta, s’adona que també és catalanista (més val tard que mai). Anecdòtic que la setmana que ve hi hagi eleccions. Al PSC se li fa costa amunt enfrontar-se als germans del PSOE i proposa una moció alternativa: que negociïn els dos governs. CIU ve a dir que prefereixen reclamar abans que negociar, i el que no s’hi apunti per ell farà, que aquí ens hi va a tots la catalanitat. Els nacionalistes bascos s’abstenen, perquè diuen que ells ja estan servits i que les coses de Catalunya ni li van ni li venen. I la moció és derrotada perquè el grup socialista, inclòs el PSC, hi vota en contra. La llista de diputats absents, per cert, ofereix altres resultats possibles per al cas que aquell dia no haguessin estat massa enfeinats en actes electorals com per anar al Congrés. Però, és clar, no deuen ser absències interessades. No. Ni molt menys. Oi que no?

A tot això algú, amb la boca petita, diu que la moció, d’aprovar-se, tampoc hauria estat vinculant per al govern central, com no ho han estat tantes i tantes aprovades en un o altre Parlament sense que hagin estat satisfetes. Però això ja no compte, perquè la cridòria al pati de butaques és espatarrant.

O sigui que la funció s’acaba per avui. Les caixes de Madrid i Barcelona fa temps que són buides, però ara sabem que tot el que perdem és perquè no ens donen els diners que ja sabíem que no ens donarien. Està bé que ens ho expliquin. El teatre sempre és edificant.

El dolents ara són bons. Amb 1450 milions d’euros que ens deu el Govern central, com voleu que no fem retallades? Alguns ara pensen en el país i els altres ara en són enemics. Hi ha qui desenterra la vella retòrica dels botiflers i patriotes. Totes les pel·lícules tenen un malvat i ens agrada saber qui és. Així no sap tan greu que et retallin el que faci falta.

Una constatació: no era un sainet, sinó un auto sacramental. Seguirà a finals de mes.

Per acabar, un versos de l’Epictet de Quevedo:

No olvides que es comedia nuestra vida
y teatro de farsa el mundo todo,
que muda el aparato por instantes
y que todos en él somos farsantes.