Quan un tribunal dicta sentència atenent a les necessitats polítiques del moment i sense tenir en consideració el marc jurídic que hauria de guiar en exclusiva la seva actuació, tenim un problema democràtic. Podria dir que el tenen sols els que directament pateixen l’arbitrarietat del sistema, que en aquest cas és l’esquerra abertzale del País Basc, però hauríem de ser conscients que la democràcia és un sistema que té vocació d’universalitat, i que si no val per a tothom no és democràcia. Així, fins i tot els que no combreguem amb les idees i actituds d’una part del nacionalisme basc, la més radicalitzada, sortim perjudicats d’una aplicació mesquina i interessada del dret que obeeix exclusivament als interessos d’una part dels partits polítics, i ignora insensatament els principis jurídics consagrats a la Constitució i les lleis, bàsicament el dret a participar en els assumptes, funcions i càrrecs públics, directament o per mitjà de representants (art. 23), i la presumpció d’innocència (art. 24).
La finalitat de la Llei de Partits, al menys la que públicament van admetre els seus promotors, era la de fer fora de les institucions aquells grups, partits o coalicions que donaven suport a la violència, per tal que no s’aprofitessin del sistema democràtic i dels seus recursos per a promoure i emparar actituds antidemocràtiques. Ras i curt, es tractava de fer fora el terrorisme de les institucions del País Basc, encara que els postulats de la Llei valen per a tot el territori espanyol i per a tota mena de forces polítiques i d’institucions. Aquest era l’objectiu declarat, i certament el va assolir amb èxit. A dia d’avui, sembla evident que la il·legalització de Batasuna ha tingut algun efecte en aquesta comesa, atès el panorama de franca retirada del terrorisme etarra de l’escenari polític i social espanyol.
Tanmateix, es troba a faltar l’aplicació de la Llei de Partits amb igual contundència a altres forces polítiques més minoritàries però que defensaven (i segueixen defensant) valors antidemocràtics. Aquest hauria d’haver estat el primer toc d’alerta per als més benpensants, que no varem fer cas de les advertències que se’ns feien des del nacionalisme basc, quan ens deien que l’objectiu inconfessable era fer fora del sistema democràtic el sobiranisme d’esquerres. Ni més ni menys, la Llei de Partits ha esdevingut una llei ad hoc, adreçada específicament al món abertzale.
Sigui com sigui, l’Estat s’ha dotat d’unes regles del joc, i una vegada aconseguit que l’esquerra abertzale les assumeixi i hi participi, no és de rebut trencar el tauler i donar la partida per no vàlida. S’exigeix que les forces polítiques participin dels valors democràtics i de convivència, no sols en els seus estatuts, com passava abans de la Llei de Partits, sinó també en la seva actitud. És a dir, que a més de semblar demòcrates, ho siguin de veritat. Res a dir. La Llei orgànica 6/2002, de 27 de juny, dels partits polítics, estableix una sèrie de requisits en el seu article 9 per a considerar que un partit vulnera els principis democràtics, principis que es basen en l’activitat concreta d’aquest partit, tots ells d’igual importància, però entre els que apareix com a més significatiu el de recolzar políticament al terrorisme, de forma expressa o tàcita.
Dons bé, ni en els estatuts de Sortu ni en la formació de Bildu apareix per cap lloc aquest recolzament al terrorisme. Ans al contrari, hi consta una condemna expressa. El mateix es pot dir de les declaracions públiques dels seus dirigents.
L’article esmentat assenyala textualment:
“4. Para apreciar y valorar las actividades a que se refiere el presente artículo y la continuidad o repetición de las mismas a lo largo de la trayectoria de un partido político, aunque el mismo haya cambiado de denominación, se tendrán en cuenta las resoluciones, documentos y comunicados del partido, de sus órganos y de sus Grupos parlamentarios y municipales, el desarrollo de sus actos públicos y convocatorias ciudadanas, las manifestaciones, actuaciones y compromisos públicos de sus dirigentes y de los miembros de sus Grupos parlamentarios y municipales, las propuestas formuladas en el seno de las instituciones o al margen de las mismas, así como las actitudes significativamente repetidas de sus afiliados o candidatos.
Serán igualmente tomadas en consideración las sanciones administrativas impuestas al partido político o a sus miembros y las condenas penales que hayan recaído sobre sus dirigentes, candidatos, cargos electos o afiliados, por delitos tipificados en los Títulos XXI a XXIV del Código Penal, sin que se hayan adoptado medidas disciplinarias contra éstos conducentes a su expulsión.”
Hauria d’explicar la Sala del Tribunal Suprem que ha decidit deixar Bildu fora del joc democràtic, quins són els documents, resolucions i comunicats del partit, dels seus òrgans i dels seus militants que fan pressuposar que quan diu que condemna la violència i no comparteix els mètodes d’ETA, vol dir exactament el contrari.
Bàsicament el que fa el Tribunal Suprem és una suposició, esperonada per pressions polítiques de tota mena, deixant de banda que l’única suposició factible en dret és la d’innocència. Oi més, tenint en compte que en el cas de Bildu s’incorporen a la llista els representants d’Eusko Alkartasuna, una formació política de la que no es pot dir de cap manera que empari la violència.
Es pot no compartir una idea o un projecte, i quan això passa el que toca és fer ús dels procediments democràtics que ens proporciona l’estat de dret, bàsicament el vot en un procés electoral lliure, pacífic i transparent. És el que sempre s’ha exigit a l’esquerra abertzale i el que, per tant, cal atorgar ara que per fi s’ha decidit a jugar amb les regles del joc de la democràcia. S’obren, a més, importants perspectives per a la pau definitiva en el País Basc. No estem parlant de quatre arreplegats, sinó d’una part important de la societat basca que, si pot participar, capgirarà els resultats en molts ajuntaments. Potser és aquest el problema, però ningú ho dirà. Barrar-los la porta en aquest moment és un disbarat jurídic i un error polític d’envergadura. Si no deixem que juguin tots els demòcrates, el sistema perd credibilitat i les institucions deixen de ser representatives.
La finalitat de la Llei de Partits, al menys la que públicament van admetre els seus promotors, era la de fer fora de les institucions aquells grups, partits o coalicions que donaven suport a la violència, per tal que no s’aprofitessin del sistema democràtic i dels seus recursos per a promoure i emparar actituds antidemocràtiques. Ras i curt, es tractava de fer fora el terrorisme de les institucions del País Basc, encara que els postulats de la Llei valen per a tot el territori espanyol i per a tota mena de forces polítiques i d’institucions. Aquest era l’objectiu declarat, i certament el va assolir amb èxit. A dia d’avui, sembla evident que la il·legalització de Batasuna ha tingut algun efecte en aquesta comesa, atès el panorama de franca retirada del terrorisme etarra de l’escenari polític i social espanyol.
Tanmateix, es troba a faltar l’aplicació de la Llei de Partits amb igual contundència a altres forces polítiques més minoritàries però que defensaven (i segueixen defensant) valors antidemocràtics. Aquest hauria d’haver estat el primer toc d’alerta per als més benpensants, que no varem fer cas de les advertències que se’ns feien des del nacionalisme basc, quan ens deien que l’objectiu inconfessable era fer fora del sistema democràtic el sobiranisme d’esquerres. Ni més ni menys, la Llei de Partits ha esdevingut una llei ad hoc, adreçada específicament al món abertzale.
Sigui com sigui, l’Estat s’ha dotat d’unes regles del joc, i una vegada aconseguit que l’esquerra abertzale les assumeixi i hi participi, no és de rebut trencar el tauler i donar la partida per no vàlida. S’exigeix que les forces polítiques participin dels valors democràtics i de convivència, no sols en els seus estatuts, com passava abans de la Llei de Partits, sinó també en la seva actitud. És a dir, que a més de semblar demòcrates, ho siguin de veritat. Res a dir. La Llei orgànica 6/2002, de 27 de juny, dels partits polítics, estableix una sèrie de requisits en el seu article 9 per a considerar que un partit vulnera els principis democràtics, principis que es basen en l’activitat concreta d’aquest partit, tots ells d’igual importància, però entre els que apareix com a més significatiu el de recolzar políticament al terrorisme, de forma expressa o tàcita.
Dons bé, ni en els estatuts de Sortu ni en la formació de Bildu apareix per cap lloc aquest recolzament al terrorisme. Ans al contrari, hi consta una condemna expressa. El mateix es pot dir de les declaracions públiques dels seus dirigents.
L’article esmentat assenyala textualment:
“4. Para apreciar y valorar las actividades a que se refiere el presente artículo y la continuidad o repetición de las mismas a lo largo de la trayectoria de un partido político, aunque el mismo haya cambiado de denominación, se tendrán en cuenta las resoluciones, documentos y comunicados del partido, de sus órganos y de sus Grupos parlamentarios y municipales, el desarrollo de sus actos públicos y convocatorias ciudadanas, las manifestaciones, actuaciones y compromisos públicos de sus dirigentes y de los miembros de sus Grupos parlamentarios y municipales, las propuestas formuladas en el seno de las instituciones o al margen de las mismas, así como las actitudes significativamente repetidas de sus afiliados o candidatos.
Serán igualmente tomadas en consideración las sanciones administrativas impuestas al partido político o a sus miembros y las condenas penales que hayan recaído sobre sus dirigentes, candidatos, cargos electos o afiliados, por delitos tipificados en los Títulos XXI a XXIV del Código Penal, sin que se hayan adoptado medidas disciplinarias contra éstos conducentes a su expulsión.”
Hauria d’explicar la Sala del Tribunal Suprem que ha decidit deixar Bildu fora del joc democràtic, quins són els documents, resolucions i comunicats del partit, dels seus òrgans i dels seus militants que fan pressuposar que quan diu que condemna la violència i no comparteix els mètodes d’ETA, vol dir exactament el contrari.
Bàsicament el que fa el Tribunal Suprem és una suposició, esperonada per pressions polítiques de tota mena, deixant de banda que l’única suposició factible en dret és la d’innocència. Oi més, tenint en compte que en el cas de Bildu s’incorporen a la llista els representants d’Eusko Alkartasuna, una formació política de la que no es pot dir de cap manera que empari la violència.
Es pot no compartir una idea o un projecte, i quan això passa el que toca és fer ús dels procediments democràtics que ens proporciona l’estat de dret, bàsicament el vot en un procés electoral lliure, pacífic i transparent. És el que sempre s’ha exigit a l’esquerra abertzale i el que, per tant, cal atorgar ara que per fi s’ha decidit a jugar amb les regles del joc de la democràcia. S’obren, a més, importants perspectives per a la pau definitiva en el País Basc. No estem parlant de quatre arreplegats, sinó d’una part important de la societat basca que, si pot participar, capgirarà els resultats en molts ajuntaments. Potser és aquest el problema, però ningú ho dirà. Barrar-los la porta en aquest moment és un disbarat jurídic i un error polític d’envergadura. Si no deixem que juguin tots els demòcrates, el sistema perd credibilitat i les institucions deixen de ser representatives.
0 comentaris :: Un disbarat jurídic i un error polític
Publica un comentari a l'entrada