Els resultats de les eleccions locals i autonòmiques d’ahir són tan aclaparadors, que qualsevol anàlisi o valoració corre el risc de passar per inútil. La derrota socialista és clara i contundent, com ho són la victòria convergent a Catalunya i popular a la resta de l’estat. Sobra, doncs, tot el que no sigui un reconeixement clar i decidit del que el poble ha triat. Que el PSC i el PSOE assumeixin sense complexes la derrota, i que CIU i el PP sàpiguen administrar la victòria allà on han estat triats per a governar.
És probablement un tòpic, però és important que guanyadors i perdedors tinguin les idees ben clares abans d’anar per feina, perquè una cosa és guanyar o perdre eleccions i l’altra entendre què està passant. Pel costat dels socialistes, jo diria que l’assumpció de la derrota passa per reconèixer que el cicle socialista, ara per ara, s’ha acabat, i que com més tardin el PSOE i el PSC en anar per feina, més tardaran en recuperar posicions perdudes. D’ara fins a les eleccions generals del març de 2012 és literalment impossible que el PSOE recuperi terreny en el favor dels espanyols, tret que s’esdevingui un miracle. La cosa sols pot anar a pitjor, o sigui que en Zapatero ja està tardant en convocar eleccions. Cremat el President del Govern, ja porta temps consumint-se el partit. I no dic que sigui una derrota justa, perquè als socialistes els ha tocat pagar els plats trencats d’una crisi que és general. Dic simplement que ara toca retirar-se a la caserna d’hivern, renovar lideratge i emprendre un nou camí per a recuperar posicions. Això tardarà, i com més tard es comenci més tard s’acabarà.
També caldria tenir clar que la victòria convergent o popular no és tota guanyada a pols. No és qüestió de treure’ls mèrits, però bona part dels resultats obeeixen més al càstig al partit governant que no a la confiança en l’alternativa. Sols així s’explica que no hagi calgut gaire programa ni massa propostes per a guanyar les eleccions a molts llocs. Ni molt menys vol dir això que no sigui una victòria merescuda la de CIU o la del PP, però no convé que els pugin els fums al cap. Més tenint en compte que la crisi no s’arreglarà per un simple canvi de govern i les coses encara poden anar a pitjor.
Si en una cosa coincidim quasi tots, és en que el ciutadà està fart i emprenyat. Tots tenim la impressió de trobar-nos en un carreró sense sortida, obligats a suportar una crisi que no tenim consciència d’haver provocat. I a tots ens sembla que, ara mateix, estem treballant per a salvar els dividends d’uns quants. El sacrifici del treball en favor del capital. En altres temps l’esquerra hauria trobat un camp abonat per a l’agitació. Ara estem tots desconcertats, i en el desconcert una majoria de la ciutadania opta pel canvi democràtic en favor d’alternatives de govern consolidades i fiables, però una minoria cada vegada més important es decanta pel radicalisme, l’extravagància i les postures extremes. És així com floreixen fenòmens com el de Plataforma per Catalunya, una formació que amb arguments falsos i demagògia extrema defensa la xenofòbia i la discriminació, valors radicalment contraposats als valors democràtics i als drets humans reconeguts a la constitució espanyola, l’estatut d’autonomia i als tractats internacionals. El fet que democràticament assoleixi una determinada representació popular no modifica en res la seva naturalesa. Fins i tot, amb la llei de partits a la mà, aquesta formació hauria de ser més il·legal que Batasuna. Cal, doncs, estar amatent als ànims de la ciutadania i no menystenir les senyals d’alarma que brollen arreu.
Però no tot és demagògia o radicalisme. El moviment dels indignats, encara que difós i sense un objectiu clar, té més sentit del que sembla i no és un fet folklòric. Potser no tots els que acampen a les places saben el que volen, però sí que saben que estan indignats i emprenyats, i en això tenen la simpatia i la comprensió de molts de nosaltres, haguem votat el que haguem votat. En una expressió que està de moda, la indignació és un sentiment transversal i cal que les forces polítiques democràtiques hi parin una atenció especial, perquè de la indignació es passa fàcilment al descontrol.
Crec, doncs, que d’aquestes eleccions cal destacar:
P.D.
He de confessar que tenia escrit aquest article des del dia abans de les eleccions, si més no en els seus trets generals, i sols he hagut d’afegir adverbis i adjectius, tan previsible era en general el resultat de les eleccions.
És probablement un tòpic, però és important que guanyadors i perdedors tinguin les idees ben clares abans d’anar per feina, perquè una cosa és guanyar o perdre eleccions i l’altra entendre què està passant. Pel costat dels socialistes, jo diria que l’assumpció de la derrota passa per reconèixer que el cicle socialista, ara per ara, s’ha acabat, i que com més tardin el PSOE i el PSC en anar per feina, més tardaran en recuperar posicions perdudes. D’ara fins a les eleccions generals del març de 2012 és literalment impossible que el PSOE recuperi terreny en el favor dels espanyols, tret que s’esdevingui un miracle. La cosa sols pot anar a pitjor, o sigui que en Zapatero ja està tardant en convocar eleccions. Cremat el President del Govern, ja porta temps consumint-se el partit. I no dic que sigui una derrota justa, perquè als socialistes els ha tocat pagar els plats trencats d’una crisi que és general. Dic simplement que ara toca retirar-se a la caserna d’hivern, renovar lideratge i emprendre un nou camí per a recuperar posicions. Això tardarà, i com més tard es comenci més tard s’acabarà.
També caldria tenir clar que la victòria convergent o popular no és tota guanyada a pols. No és qüestió de treure’ls mèrits, però bona part dels resultats obeeixen més al càstig al partit governant que no a la confiança en l’alternativa. Sols així s’explica que no hagi calgut gaire programa ni massa propostes per a guanyar les eleccions a molts llocs. Ni molt menys vol dir això que no sigui una victòria merescuda la de CIU o la del PP, però no convé que els pugin els fums al cap. Més tenint en compte que la crisi no s’arreglarà per un simple canvi de govern i les coses encara poden anar a pitjor.
Si en una cosa coincidim quasi tots, és en que el ciutadà està fart i emprenyat. Tots tenim la impressió de trobar-nos en un carreró sense sortida, obligats a suportar una crisi que no tenim consciència d’haver provocat. I a tots ens sembla que, ara mateix, estem treballant per a salvar els dividends d’uns quants. El sacrifici del treball en favor del capital. En altres temps l’esquerra hauria trobat un camp abonat per a l’agitació. Ara estem tots desconcertats, i en el desconcert una majoria de la ciutadania opta pel canvi democràtic en favor d’alternatives de govern consolidades i fiables, però una minoria cada vegada més important es decanta pel radicalisme, l’extravagància i les postures extremes. És així com floreixen fenòmens com el de Plataforma per Catalunya, una formació que amb arguments falsos i demagògia extrema defensa la xenofòbia i la discriminació, valors radicalment contraposats als valors democràtics i als drets humans reconeguts a la constitució espanyola, l’estatut d’autonomia i als tractats internacionals. El fet que democràticament assoleixi una determinada representació popular no modifica en res la seva naturalesa. Fins i tot, amb la llei de partits a la mà, aquesta formació hauria de ser més il·legal que Batasuna. Cal, doncs, estar amatent als ànims de la ciutadania i no menystenir les senyals d’alarma que brollen arreu.
Però no tot és demagògia o radicalisme. El moviment dels indignats, encara que difós i sense un objectiu clar, té més sentit del que sembla i no és un fet folklòric. Potser no tots els que acampen a les places saben el que volen, però sí que saben que estan indignats i emprenyats, i en això tenen la simpatia i la comprensió de molts de nosaltres, haguem votat el que haguem votat. En una expressió que està de moda, la indignació és un sentiment transversal i cal que les forces polítiques democràtiques hi parin una atenció especial, perquè de la indignació es passa fàcilment al descontrol.
Crec, doncs, que d’aquestes eleccions cal destacar:
- Un canvi de cicle evident que ha de ser assumit immediatament pel partit socialista, amb una renovació urgent del seu lideratge i del seu programa.
- La victòria rotunda de CIU a Catalunya, que caldrà que sàpiga administrar. L’assumpció de tota la responsabilitat de govern tant pot portar a un èxit absolut com a un fracàs rotund en la recuperació econòmica.
- L’ascens del PP a Catalunya i la seva victòria arreu de l’estat. Les forces nacionalistes farien bé en veure on pot portar a Catalunya una majoria absoluta del PP al govern de l’Estat, que s’albira com a molt probable.
- L’ascens de les formacions xenòfobes, racistes i antidemocràtiques, un fenomen preocupant que no es pot ignorar.
- La indignació dels ciutadans, que porta a un canvi del mapa polític, però que segueix creixent i que difícilment s’apaigavarà amb vagues promeses i bones paraules. Fracassarà qualsevol intent dels partits per a atreure’l a casa seva. El que no funciona no són els partits, és el propi sistema.
P.D.
He de confessar que tenia escrit aquest article des del dia abans de les eleccions, si més no en els seus trets generals, i sols he hagut d’afegir adverbis i adjectius, tan previsible era en general el resultat de les eleccions.
0 comentaris :: Felicitats, però seguim indignats
Publica un comentari a l'entrada