Un fracàs pot ser catastròfic, i les causes poden ser diverses, però moltes vegades el motiu del fracàs no és altra que un objectiu inassolible, on les energies malbaratades en un esforç inútil porten, per elles mateixes, directament a l’esfondrament. Com quan un esforç físic massa intens porta un esportista a la mort. Pot passar fins i tot que s’acabi assolint l’objectiu perseguit, a costa de consumir tots els recursos de que es disposa fins a fer inútil la victòria. Una victòria pírrica, com se l’anomena des de la Grècia antiga, que consisteix en guanyar una batalla o fins i tot la guerra, a costa de la total destrucció dels recursos propis i aliens.
És el que ja es pregunten molts grecs i, cada vegada més, molts dels altres europeus que portem camí de relliscar per la pendent hel·lènica. Salvarem l’estat del benestar a costa de reduir-lo a la mínima expressió? Salvarem els mobles i ens quedarem sense casa? Per descomptat que cal fer un gran esforç col·lectiu per a salvar el que es pugui. No farem res ignorant els problemes, perquè el perill existeix encara que hom el vulgui ignorar. És d’agrair, doncs, que el govern, sigui del color que sigui, tingui la valentia d’emprendre actuacions certament impopulars però necessàries en benefici del sistema i amb l’objectiu de preservar la qualitat de vida dels ciutadans. I dic això al marge de les consideracions que hom pugui fer sobre l’oportunisme electoral d’algunes protestes, o la culpabilització demagògica de tots els mals a governs anteriors, com si a la situació actual no hi haguéssim arribat tots plegats de bracet i amb els ulls clucs.
El que passa és que amb l’obsessió per a aturar el dèficit públic ens pot passar com amb el ruc al qual el seu amo volia acostumar a no menjar i que es va morir sense aconseguir-ho. La Generalitat ja ha reconegut que no podrà rebaixar el seu dèficit a l’1,3% que li exigeix el govern de l’Estat. D’això se’n pot dir incompliment o incompetència, però també se’n pot dir realisme. Si per a quedar-nos en el 2% i escaig de dèficit ja calen les retallades que s’estan fent en serveis públics essencials com la sanitat o l’ensenyament, què caldria per a baixar fins a l’1,3%?
Sense entrar doncs en si les famoses retallades són o no necessàries i si són o no oportunes, i sense discutir si el que es retalla és el que cal retallar, em sembla que d’alguna manera els governs espanyol i català, com també els d’altres regions de l’estat, s’haurien de plantar i fixar un objectiu de contenció del dèficit que abans que res sigui raonable. L’estat del benestar serà inviable si no s’hi fan reformes dràstiques, però també ho serà si es retalla fins a deixar-lo en res, perquè simplement deixarà d’existir. El trist de tot plegat és que esmercem tants esforços en aconseguir l’estabilitat financera, que és com dir en resguardar els beneficis dels especuladors i els de les grans corporacions financeres, amb la ingènua esperança que la seva riquesa portarà el nostre benestar. Pot ser serà així, però ves que no s’acabi convertint en una victòria pírrica.
És el que ja es pregunten molts grecs i, cada vegada més, molts dels altres europeus que portem camí de relliscar per la pendent hel·lènica. Salvarem l’estat del benestar a costa de reduir-lo a la mínima expressió? Salvarem els mobles i ens quedarem sense casa? Per descomptat que cal fer un gran esforç col·lectiu per a salvar el que es pugui. No farem res ignorant els problemes, perquè el perill existeix encara que hom el vulgui ignorar. És d’agrair, doncs, que el govern, sigui del color que sigui, tingui la valentia d’emprendre actuacions certament impopulars però necessàries en benefici del sistema i amb l’objectiu de preservar la qualitat de vida dels ciutadans. I dic això al marge de les consideracions que hom pugui fer sobre l’oportunisme electoral d’algunes protestes, o la culpabilització demagògica de tots els mals a governs anteriors, com si a la situació actual no hi haguéssim arribat tots plegats de bracet i amb els ulls clucs.
El que passa és que amb l’obsessió per a aturar el dèficit públic ens pot passar com amb el ruc al qual el seu amo volia acostumar a no menjar i que es va morir sense aconseguir-ho. La Generalitat ja ha reconegut que no podrà rebaixar el seu dèficit a l’1,3% que li exigeix el govern de l’Estat. D’això se’n pot dir incompliment o incompetència, però també se’n pot dir realisme. Si per a quedar-nos en el 2% i escaig de dèficit ja calen les retallades que s’estan fent en serveis públics essencials com la sanitat o l’ensenyament, què caldria per a baixar fins a l’1,3%?
Sense entrar doncs en si les famoses retallades són o no necessàries i si són o no oportunes, i sense discutir si el que es retalla és el que cal retallar, em sembla que d’alguna manera els governs espanyol i català, com també els d’altres regions de l’estat, s’haurien de plantar i fixar un objectiu de contenció del dèficit que abans que res sigui raonable. L’estat del benestar serà inviable si no s’hi fan reformes dràstiques, però també ho serà si es retalla fins a deixar-lo en res, perquè simplement deixarà d’existir. El trist de tot plegat és que esmercem tants esforços en aconseguir l’estabilitat financera, que és com dir en resguardar els beneficis dels especuladors i els de les grans corporacions financeres, amb la ingènua esperança que la seva riquesa portarà el nostre benestar. Pot ser serà així, però ves que no s’acabi convertint en una victòria pírrica.
0 comentaris :: Serà una victòria pírrica
Publica un comentari a l'entrada