El salt al buit de DSK

Què fa que una persona que ha arribat al cim de les seves aspiracions personals ho llenci tot per la borda en un moment d’irreflexió? Normalment és motiu d’escàndol que un personatge públic, per exemple un polític, cometi actes com els que s’imputen al President del Fons Monetari Internacional, més fins i tot que quan es tracta d’acusacions de corrupció, les quals, per cert, de vegades acaben donant més vots (vegis, sinó, el que passa amb el cas Gurtel). Varem aprendre amb Bill Clinton que tot un president dels Estats Units es dóna de quan en quan una alegria consentida. L’aventura de la becària i el President ha passat a la història com un conte de banyes i picaresca. La veritat és que aquell assumpte va fer més gràcia que altra cosa al comú dels mortals, i als americans, rars com són, el que menys els va agradar és que intentés amagar-ho, no que li posés unes banyes de metre a la Sra. Clinton. Tot i així, el poble americà el va perdonar i va revalidar el seu mandat a les urnes.

A la vella Europa varem tenir una desfilada de polítics britànics –parlamentaris i algun ministre- que en la darrera època del gabinet Major van ser enxampats en actituds poc edificants pel que fa als seus costums sexuals i al respecte degut a Sa Graciosa Majestat. Coses complicades com sadomasoquisme, travestisme i no sé què de sortir amb mitges i una lligacama al front. Allò ja va costar algunes dimissions, però seguia sense haver-hi delicte ni culpa. Varem aprendre que tothom té les seves misèries, fins i tot a l’Olimp.

De la Gran Bretanya a Itàlia, en Berlusconi ha donat color mediterrani als fogots sexuals del món de la política i les altes finances. Aquest ja no s’està de res. En la més pura tradició del mascle italià (aquí diríem del mascle ibèric), el primer ministre ha organitzat sense amagar-se’n veritables orgies amb noietes que podrien ser les seves nétes. Diu que perquè és un seductor i les dones l’empaiten, i pot ser que fins i tot s’ho cregui. Pagant, i pagant bé, et pots fer tractar com vulguis. L’escàndol de les velinas ha fet córrer rius de tinta, però Berlusconi segueix tenint ganxo electoral i guanyant eleccions. Tampoc li passa factura la corrupció, però en això ja hem vist que s’assembla als espanyols de dretes (no perquè els d’esquerres siguin menys corruptes, sinó perquè a ells sí que els ho fem pagar).

Sembla, doncs, que en general els ciutadans estem disposats a perdonar aquesta mena de pecats, fins i tot a aplaudir-los. Però hi ha qui es passa de rosca. El dimitit president d’Israel Moshé Katsav ha estat encausat per violació, assetjament sexual i abús de poder, uns actes clarament delictius i que li poden costar una pena severa de presó al seu país. I està bé que sigui així, però també sons rars els israelians. Això no ho deixen passar -no s’ha de deixar passar de cap manera- però sí que permeten i justifiquen la tortura als acusats de terrorisme i els assassinats selectius fora de les seves fronteres.

El cas de Dominique Strauss-Kahn va en la mateixa línia que la de l’expresident israelià. Està acusat d’intent de violació, un càrrec seriós que li pot costar 20 anys de presó als Estats Units. Es diu ara que aquest home ja té al darrera un historial de seductor -a l’estil Berlusconi, pagant Sant Pere canta- i alguna acusació d’assetjament sexual que no ha prosperat.

Si alguna cosa aprenem d’aquests episodis tan llastimosos, és que fins i tot els déus tenen les seves misèries. Deixant de banda l’injustificable dels actes de DSK, costa d’imaginar tot un President del Fons Monetari Internacional abraonant-se despullat contra la cambrera d’un hotel i intentant forçar-la. Aquesta és l’actitud que no ens estranyaria en un pervertit, en un malalt mental o en un delinqüent sexual dels que diàriament cometen abusos contra nois i noies indefenses. És el que no ens estranyaria d’un degenerat, perquè no dir-ho?

Hem d’aprendre, doncs, que també a la cimera del poder hi ha degenerats, un defecte perfectament compatible amb una gran intel·ligència, una cultura abundant, un do de gents apreciat i una capacitat de gestió admirable. Els degenerats s’exhibeixen sols quan l’instint els supera. Mentre, poden ser persones admirades i respectades. Però tot i admetent el costat obscur de la personalitat d’aquests individus, seria d’esperar que tanta intel·ligència servís també per adonar-se que assaltar en pilotes una dóna és, a més d’un delicte i un acte injustificable, una forma contundent i instantània d’acabar amb la pròpia carrera. Vaja, que a aquest senyor, tant si en surt ben parat judicialment com si no, se li ha acabat el prestigi, la feina i el respecte. D’ara en endavant serà en empestat, i suposo que això també deu fer mal quan has estat a la cimera de l’èxit i te’n foten fora de cop. El que és segur és que aquest individu, si hagués pensat fredament tant sols un instant el que anava a fer, s’hauria adonat que no podia sortir bé de cap manera, al menys pel que fa a les conseqüències.

Com és, doncs, em torno a preguntar, que una persona que hauria de conèixer les conseqüències dels seus actes comet un acte tan irresponsable com aquest? És l’atracció de l’abisme, la fascinació pel buit? Fins i tot l’escalador més expert pot sofrir el vertigen de la profunditat insondable. Ets a dalt de tot però et crida el precipici. La majoria, fins i tot els que no pugem muntanyes, resistim la temptació de mirar avall i ens agafem fort, però de quan en quan algú salta al buit i mor, sense que mai s’arribi a saber com ha estat i per què. De la mateixa manera, algunes persones cometen una barbaritat que no podran explicar mai, però que capgira dràsticament i frena en sec la seva trajectòria vital.

Si Dominique Strauss-Kahn és declarat innocent no haurà de donar cap explicació, encara que un cert mal ja haurà patit en la seva reputació i en el seu orgull. Pel contrari, si és declarat culpable, o si ho és sense ser-ne declarat, probablement no serà capaç d’explicar per què ho ha fet. No ho ha pogut evitar? És possible això? Ha sentit un impuls irrefrenable? Era realment irrefrenable? Està malalt? És un sàtir declarat que mai hauria d’haver arribat tant lluny? És un delinqüent sexual que fins ara ha enganyat tothom? Li han parat una trampa? I si és així, com pot haver estat tant estúpid de caure-hi? I una darrera pregunta: com és possible que qui controla les finances mundials i la política econòmica dels governs no pugui controlar els seus neguits sexuals? Sembla que qui rescata governs també necessita teràpia. Fins i tot els més experts i els més valents salten al buit quan el buit del seu interior els crida.