L'engalipada de l'impost de successions

Llegeixo en el portal web que la Generalitat dedica a la reforma de l’impost sobre successions i donacions (la darrera fins ara) el següent:

“L'impost de successions desapareix per al 94% dels ciudatans.

- Actualment, 88.116 persones declaren aquest impost (un 95,3% declaren herències inferiors a 275.000 euros).
- Ara, només l'hauran de pagar el 6% dels grans patrimonis.
- Un 99% de les herències entre cònjuges en quedaran exemptes.
- Un 97,5% de les herències de pares a fills no pagaran l'impost.
- La reforma equipara Catalunya a aquells països europeus amb una fiscalitat més favorables per a les herències.”

És a dir, que en paraules de la Generalitat l’impost persisteix sols per al 6% dels ciutadans, als quals identifica com a “grans patrimonis”. Això, és clar, mentre no desaparegui per a tothom (o no, en funció de si la coalició governant a la Generalitat s’aclareix sobre aquest tema d’una vegada). M’interessa remarcar aquestes dades perquè deixen clar que es tracta d’un impost que, actualment, sols grava a grans patrimonis, en paraules de l’administració que el recapta. O sigui que quan parlem de suprimir aquest impost, estem parlant de suprimir-lo per a grans fortunes, la qual cosa pot ser bona o no, i pot ser aconsellable o no segons criteris econòmics, però que quedi clar que el que es pretén és suprimir un impost de rics, cosa que alguns pretenen justificar en el fet que el capital inverteix més si se’l grava menys. Si jo fos ric ho defensaria així, però com que no ho sóc, em molesta que em facin veure a galet amb el conte de la supressió d’impostos, quan no em beneficia en res.

És evident que l’impost de successions ha estat necessitat de reformes profundes per a corregir situacions injustes. El que s’ha de fer quan un impost presenta problemes és reformar-lo. Es podria fer tota una enciclopèdia sobre les reformes de l’IRPF, però ningú parla de suprimir-lo. També l’impost de successions ha estat reformat profundament pel darrer govern del tripartit. Bé o malament, però si persisteix alguna situació injusta, naturalment cal corregir-la. Altra cosa és plantejar, com es fa, que la mateixa existència de l’impost és injusta.

Al meu entendre la seva supressió no s’aguanta sota cap raonament, a no ser que formi part d’una supressió generalitzada d’impostos, i no sembla que anem per aquest camí. Tal com es planteja la seva supressió és com si parlem de la rebaixa de l’IRPF rebaixant sols el seu tipus màxim. Una mesura favorable per a les butxaques dels rics i desfavorable per a les arques públiques. El comú dels mortals ens quedem igual o pitjor, ja que el que no es recapta d’una banda caldrà recuperar-ho d’una altra, ja sigui apujant altres impostos “més generals” o retallant més la despesa pública si cap.

En qualsevol cas, els arguments que es remenen per a justificar la seva supressió són fortament demagògics i, per tant, efectius des d’un punt de vista d’acceptació social. Es parla de l’impost de la mort, segurament per a donar una connotació negativa a l’objecte d’aquest tribut, que no és altra que el de les herències. Amb tots els respectes, es tracta d’un impost que grava la recepció pels vius dels béns dels morts. Així de clar. Morir no és un negoci i no es grava. El que es grava és el negoci d’heretar.

A l’empara de les situacions injustes que fins fa poc es donaven en la gestió d’aquest impost, es presenta el fet d’haver de pagar per una herència com si es pagués per quelcom que ja és teu pel simple fet que era de la família. A veure si ens entenem. Els impostos naturalment que es paguen per quelcom que “és teu”. O és que l’impost sobre béns immobles (IBI) no és paga pel fet de ser titular d’una propietat o d’un usdefruit? O és que el de transmissions patrimonials no es paga per l’adquisició d’un immoble o d’unes accions? O és que el de circulació no es paga per tenir un vehicle en propietat? O és que l’IRPF no es paga per unes rendes, és a dir, pel fet d’obtenir uns guanys? A diferència de les taxes, que recauen sobre la recepció de serveis públics, els impostos graven la riquesa, és a dir, el fet de posseir quelcom. Si això és injust, aleshores tots els impostos són injustos i caldrà que comencem a plantejar-nos la seva supressió total. El paper de la pobra vídua que ha de fer panys i mànigues per a pagar la herència del domicili conjugal és força trist, però afortunadament ja ha passat. En qualsevol cas, al marge de la seva exempció, també hauria pogut ser objecte de bonificacions fins on s’estimés raonable. Però podríem reivindicar també el del pensionista que ha de pagar la “contribució” del pis, el de l’autònom que ha de pagar l’impost de circulació d’un vehicle que necessita per a la feina o, posats a fer, el del consumidor en general que ha de pagar l’IVA dels aliments siguin quins siguin els seus ingressos.

Es diu igualment que la permanència d’aquest impost pot suposar un greuge comparatiu amb altres comunitats que diuen haver-lo suprimit (no ho han fet totes). Potser sí. Si els rics de Madrid no paguen, perquè ho haurien de fer els de Catalunya? La veritat és que es tracta d’un joc pervers. El dia que Madrid decideixi que els seus ciutadans no paguin pels serveis públics (perquè ja no hi haurà serveis públics) farem el mateix?

I ja que de serveis públics parlem, resulta si més no obscè que haguem de llegir en una pàgina del diari la retallada en sanitat, educació i cultura, i en l’altra la supressió de l’impost dels rics. En una pàgina es retalla per a tothom, en l’altra es beneficia al “6% dels grans patrimonis”.

Des de la perspectiva de les arques públiques i la repercussió indirecta sobre la ciutadania en general, la supressió de l’impost de successions i donacions consisteix, bàsicament, en retallar els ingressos de la Generalitat amb l’aportació que fins ara feien (o havien de fer) a la societat els grans patrimonis pel fet de transmetre’ls en herència. Una manca d’ingressos i una exempció a un nombre reduït de ciutadans que es defensa amb arguments enganyosos (que servirien per a suprimir tots els impostos) i que es tradueix en una major o menor afectació sobre la capacitat de l’administració per a prestar els serveis públics. En definitiva, que paguem tots en benefici d’uns pocs. Si això fos delicte se l’anomenaria estafa, però com que no ho és, ho deixarem en una engalipada.