En aquest món accelerat en que vivim passen coses, i passen tan ràpid que les opinions i les sensacions d’un mes ja no valen per l’altre. Sols cal veure el que està passant des de fa sols... cinc dies! amb la percepció de perill que ens dóna la producció d’energia nuclear. Fins fa molt poc s’havia estès la creença que aquesta era una font d’energia inevitable, donada la dependència energètica de la majoria de països desenvolupats, i com més necessària la trobàvem, més irreals ens semblaven els deliris ecologistes i més improbables els accidents. Tanta dosi de pragmatisme acaba topant amb la fotuda realitat i ara tot és angoixa, al Japó més que en cap altre lloc, i els governs occidentals s’apressen a planejar revisions a les plantes nuclears i a jubilar instal·lacions ja amortitzades que fins fa pocs dies es volia mantenir en funcionament durant uns anys més.
Les coses són així i generalment responen a actituds col·lectives, a sentiments socials més que a propòsits governamentals o a programes polítics. Si les societats són optimistes, ho són els seus governs. Si hi ha por, també hi reaccionen els governs. No fa massa, i ja sembla que faci molt, en aquest país hi havia sensació de prosperitat. En aquest i en tots els altres països desenvolupats. Per un seguit de circumstàncies el diner corria per més mans de les que ho acostuma a fer. El diner, o la creença del diner. Tan se val, deixem-ho per als economistes, que són qui més entenen d’especulació, per l’estudi que en fan, que no per la pràctica. Però vulguis que no, no sols els ciutadans varem creure que érem rics, també les administracions, les de tots els països desenvolupats. I això que anomenem estat del benestar, que som incapaços de concretar però que tenim clar que es refereix al benestar que ens dóna la societat o, perquè no, l’estat, va tenir el seu punt de glòria durant un anys.
Ens ho varem creure, nosaltres i tots. Tots hi varem participar, perquè especular ho varem fer tots, no sols els que compraven pisos amb diners que no tenien o els que els prestaven, també els que varem gaudir sense remordiment dels serveis millorats i ampliats que l’estat proporcionava a la ciutadania sense fer-nos preguntes, fins al punt d’assumir-los com un dret més. És normal que fos així, a casa nostra i, repeteixo, a tots els països desenvolupats, amb governs de dreta o d’esquerra, o de centre, com s’anomenen tots. Per dir-ho d’alguna forma, el diner va portar prosperitat, i la prosperitat va millorar l’estat del benestar, encara que la prosperitat tingués els peus de fang per manca real d’efectiu.
Ja es coneix com acaben les bombolles. Un esclat i no en queda res. Això ha passat amb la prosperitat, i de cop i volta el món s’adona que el nivell assolit per l’estat del benestar resta en suspens per manca de recursos, com l’endemà del tsunami japonès, quan descobrim que les centrals nuclears ja no són segures (si és que ho han estat mai). Però de l’energia nuclear ja no hi ha qui en prescindeixi. La nuclear és una carrera que vam emprendre la majoria de països fa molts anys, i el que es quedi enrere haurà de mendicar l’energia en un mercat global i competitiu. Malgrat les desgràcies, seguirem tirant de la nuclear, i és probable que el Japó també.
Passa amb això de l’estat del benestar que, hi hagi diner o no, és un objectiu a mantenir contra qualsevol adversitat. Renunciar a l’estat del benestar és com renunciar al progrés. De fet, es desfer camí ja recorregut. Potser sí que el món es va equivocar assumint un nivell de protecció que ara no pot pagar, però és el que hi ha, o hi hauria d’haver, perquè qualsevol passa enrere ja és desprotecció.
Valgui tot això per dir que quan van maldades cal adoptar mesures extremes. Al Japó li tocarà un esforç molt gran per sortir del forat, però no es pot permetre renunciar a l’energia nuclear i no ho farà. Per sortir de la crisi calen decisions valentes, algunes d’immediates, com la retallada de la despesa per a eixugar el dèficit públic. Diuen que on no n’hi ha no en pot rajar. I es dóna la circumstància que l’esclat de la crisi ha estat tan aclaparador que la ciutadania entén molt bé la necessitat del sacrifici. En les hores difícils, els japonesos ens donen un exemple de serenitat i responsabilitat que costa d’entendre a occident. Doncs molt bé, l’estat, aquest i tots, i la Generalitat, han d’adoptar mesures difícils i traumàtiques, i tallar per llocs que fan mal.
Però una cosa són les cures d’emergència, els socors a les víctimes, i l’altra la demolició quasi incontrolada de l’estat del benestar, que no pretén ser total sinó una retallada per la cúspide i cap avall, com solen ensorrar-se controladament els edificis. No sabem on s’aturarà, si deixarà els primers pisos intactes, si sols afectarà a les plantes superiors o si farà net i ras del solar per aixecar-hi alguna cosa diferent. Però ara mateix no estem parlant d’una reforma de l’estat del benestar, d’una redefinició de les necessitats públiques, sinó de la supressió de serveis públics sota la fórmula eufemística de la concentració, i de la supressió de polítiques endegades els darrers anys en els camps de l’ensenyament o la sanitat amb l’excusa d’una retallada imposada per les circumstàncies de penúria econòmica de les arques públiques. No s’estan canviant els objectius, s’està destruint o es pretén destruir.
Anem per parts. El primer va ser un miratge que ens va portar a una nova situació. La varem entomar i la varem fer nostra, perquè el que ens és grat i útil s’accepta com a propi i definitiu. O sigui que, d’alguna manera, es va produir una reforma de l’estat del benestar cap a millor. I ara s’endega a marxes forçades, més forçades que la pròpia reforma, una autèntica contrareforma, perquè amb l’excusa de la crisi el que es desfà són els models de prestació de serveis públics per la via de la seva reducció fins on sigui possible. I el possible és fins on vulgui l’autoritat política. No seria possible si no haguéssim interioritzat el sentiment de crisi econòmica generalitzada. En altres circumstàncies la contestació social hauria estat immediata i imparable. En l’actualitat la reacció ciutadana és de conformisme i, en tot cas, d’indignació induïda envers els governants anteriors que suposadament van malbaratar el diner públic. Com si se’ls haguessin gastat per ells, com si ara no poguéssim construir equipaments, anar al metge més proper, tenir biblioteques o rebre ajuts socials perquè el tripartit o el govern Zapatero se’ls van gastar en costellades i no en serveis públics. I com si aquestes coses sols passessin a casa nostra i sols amb els nostres governs.
La qüestió és si amb l’excusa del dèficit i amb un culpable propici no haurem emprès una autèntica contrareforma, un plantejament dels serveis públics que de fet no és nou i que sempre s’ha defensat des de sectors conservadors: la privatització de fet i de dret dels serveis públics, per la via de la seva reducció fins on el ciutadà sigui capaç de suportar. És un model de gestió legítim que a més guanya eleccions. També seria honest si no és presentés com la cura urgent de les ferides i sí com la política de fons que sembla ser. Un es pregunta si no hi ha urgència per a tallar, amb el convenciment que els òrgans amputats difícilment es regeneren, i si no hi ha altres tractaments menys traumàtics. És feina d’economistes, però també de polítics, i alguns pensen més en la contrareforma que en la innovació, més en amputar i sacrificar que en curar l’estat del benestar. Aquí ja no em valen les comparacions amb el Japó, perquè una cosa és la responsabilitat i serenitat amb que els japonesos entomen la desgràcia, i l’altra és el conformisme i l’abatiment amb que els occidentals (llegeixis catalans) acceptem la frenada en sec i la destrucció de l’estat del benestar (llegeixis inversió i serveis públics).
Les coses són així i generalment responen a actituds col·lectives, a sentiments socials més que a propòsits governamentals o a programes polítics. Si les societats són optimistes, ho són els seus governs. Si hi ha por, també hi reaccionen els governs. No fa massa, i ja sembla que faci molt, en aquest país hi havia sensació de prosperitat. En aquest i en tots els altres països desenvolupats. Per un seguit de circumstàncies el diner corria per més mans de les que ho acostuma a fer. El diner, o la creença del diner. Tan se val, deixem-ho per als economistes, que són qui més entenen d’especulació, per l’estudi que en fan, que no per la pràctica. Però vulguis que no, no sols els ciutadans varem creure que érem rics, també les administracions, les de tots els països desenvolupats. I això que anomenem estat del benestar, que som incapaços de concretar però que tenim clar que es refereix al benestar que ens dóna la societat o, perquè no, l’estat, va tenir el seu punt de glòria durant un anys.
Ens ho varem creure, nosaltres i tots. Tots hi varem participar, perquè especular ho varem fer tots, no sols els que compraven pisos amb diners que no tenien o els que els prestaven, també els que varem gaudir sense remordiment dels serveis millorats i ampliats que l’estat proporcionava a la ciutadania sense fer-nos preguntes, fins al punt d’assumir-los com un dret més. És normal que fos així, a casa nostra i, repeteixo, a tots els països desenvolupats, amb governs de dreta o d’esquerra, o de centre, com s’anomenen tots. Per dir-ho d’alguna forma, el diner va portar prosperitat, i la prosperitat va millorar l’estat del benestar, encara que la prosperitat tingués els peus de fang per manca real d’efectiu.
Ja es coneix com acaben les bombolles. Un esclat i no en queda res. Això ha passat amb la prosperitat, i de cop i volta el món s’adona que el nivell assolit per l’estat del benestar resta en suspens per manca de recursos, com l’endemà del tsunami japonès, quan descobrim que les centrals nuclears ja no són segures (si és que ho han estat mai). Però de l’energia nuclear ja no hi ha qui en prescindeixi. La nuclear és una carrera que vam emprendre la majoria de països fa molts anys, i el que es quedi enrere haurà de mendicar l’energia en un mercat global i competitiu. Malgrat les desgràcies, seguirem tirant de la nuclear, i és probable que el Japó també.
Passa amb això de l’estat del benestar que, hi hagi diner o no, és un objectiu a mantenir contra qualsevol adversitat. Renunciar a l’estat del benestar és com renunciar al progrés. De fet, es desfer camí ja recorregut. Potser sí que el món es va equivocar assumint un nivell de protecció que ara no pot pagar, però és el que hi ha, o hi hauria d’haver, perquè qualsevol passa enrere ja és desprotecció.
Valgui tot això per dir que quan van maldades cal adoptar mesures extremes. Al Japó li tocarà un esforç molt gran per sortir del forat, però no es pot permetre renunciar a l’energia nuclear i no ho farà. Per sortir de la crisi calen decisions valentes, algunes d’immediates, com la retallada de la despesa per a eixugar el dèficit públic. Diuen que on no n’hi ha no en pot rajar. I es dóna la circumstància que l’esclat de la crisi ha estat tan aclaparador que la ciutadania entén molt bé la necessitat del sacrifici. En les hores difícils, els japonesos ens donen un exemple de serenitat i responsabilitat que costa d’entendre a occident. Doncs molt bé, l’estat, aquest i tots, i la Generalitat, han d’adoptar mesures difícils i traumàtiques, i tallar per llocs que fan mal.
Però una cosa són les cures d’emergència, els socors a les víctimes, i l’altra la demolició quasi incontrolada de l’estat del benestar, que no pretén ser total sinó una retallada per la cúspide i cap avall, com solen ensorrar-se controladament els edificis. No sabem on s’aturarà, si deixarà els primers pisos intactes, si sols afectarà a les plantes superiors o si farà net i ras del solar per aixecar-hi alguna cosa diferent. Però ara mateix no estem parlant d’una reforma de l’estat del benestar, d’una redefinició de les necessitats públiques, sinó de la supressió de serveis públics sota la fórmula eufemística de la concentració, i de la supressió de polítiques endegades els darrers anys en els camps de l’ensenyament o la sanitat amb l’excusa d’una retallada imposada per les circumstàncies de penúria econòmica de les arques públiques. No s’estan canviant els objectius, s’està destruint o es pretén destruir.
Anem per parts. El primer va ser un miratge que ens va portar a una nova situació. La varem entomar i la varem fer nostra, perquè el que ens és grat i útil s’accepta com a propi i definitiu. O sigui que, d’alguna manera, es va produir una reforma de l’estat del benestar cap a millor. I ara s’endega a marxes forçades, més forçades que la pròpia reforma, una autèntica contrareforma, perquè amb l’excusa de la crisi el que es desfà són els models de prestació de serveis públics per la via de la seva reducció fins on sigui possible. I el possible és fins on vulgui l’autoritat política. No seria possible si no haguéssim interioritzat el sentiment de crisi econòmica generalitzada. En altres circumstàncies la contestació social hauria estat immediata i imparable. En l’actualitat la reacció ciutadana és de conformisme i, en tot cas, d’indignació induïda envers els governants anteriors que suposadament van malbaratar el diner públic. Com si se’ls haguessin gastat per ells, com si ara no poguéssim construir equipaments, anar al metge més proper, tenir biblioteques o rebre ajuts socials perquè el tripartit o el govern Zapatero se’ls van gastar en costellades i no en serveis públics. I com si aquestes coses sols passessin a casa nostra i sols amb els nostres governs.
La qüestió és si amb l’excusa del dèficit i amb un culpable propici no haurem emprès una autèntica contrareforma, un plantejament dels serveis públics que de fet no és nou i que sempre s’ha defensat des de sectors conservadors: la privatització de fet i de dret dels serveis públics, per la via de la seva reducció fins on el ciutadà sigui capaç de suportar. És un model de gestió legítim que a més guanya eleccions. També seria honest si no és presentés com la cura urgent de les ferides i sí com la política de fons que sembla ser. Un es pregunta si no hi ha urgència per a tallar, amb el convenciment que els òrgans amputats difícilment es regeneren, i si no hi ha altres tractaments menys traumàtics. És feina d’economistes, però també de polítics, i alguns pensen més en la contrareforma que en la innovació, més en amputar i sacrificar que en curar l’estat del benestar. Aquí ja no em valen les comparacions amb el Japó, perquè una cosa és la responsabilitat i serenitat amb que els japonesos entomen la desgràcia, i l’altra és el conformisme i l’abatiment amb que els occidentals (llegeixis catalans) acceptem la frenada en sec i la destrucció de l’estat del benestar (llegeixis inversió i serveis públics).
0 comentaris :: La contrareforma
Publica un comentari a l'entrada