De les bones maneres en campanya

Serà per l’edat, que ens fa tornar conservadors, o per l’experiència, que dóna perspectiva. O serà simplement perquè el pas del temps modera l’esperit com un llarg camí modera la rapidesa del caminant, cada dia que passa valoro més la importància d’allò que abans anomenàvem urbanitat i que ara en diem educació, en contraposició al que coneixem per mals modes. No és que pretengui reviure els formalismes empallegosos i reverencials dels manuals d’urbanitat que s’impartien a les escoles religioses de fa quaranta o cinquanta anys, no es tracta d’ajudar a una àvia a creuar el carrer, cosa que està força bé i no cal que figuri en cap manual, ni de vestir a la quitxalla amb pantalons curts i corbata de goma i pentinar-los amb clenxa i mig litre de colònia. I no parlo de civisme, exigible a tothom i que tant costa de mantenir.

No em refereixo als bons costums, que també són desitjables. Parlo de mantenir un nivell acceptable d’honestedat, empatia, cordialitat, sinceritat i realisme en les relacions personals i en les públiques. Així com en els vells catecismes i els manuals d’urbanitat se’ns deia que no havíem de mentir, i seguim acceptant-ho, malgrat que professem creences diverses o no en professem cap, i així com sempre hem mantingut que cal ser allò que en diem “ben educat”, també en les relacions públiques és exigible un cert nivell de “bona educació”, que definiré per allò que no és: la bona educació no és ser barroer, no és ser agressiu, no és ser hipòcrita, no és mentir ni manipular, que al cap i a la fi és el mateix. La bona educació no és la desqualificació gratuïta i sistemàtica.

La bona educació és exigible, crec, en totes aquelles relacions que són projecció pública de la nostra personalitat. I ho dic així, perquè em sembla prou evident que el que insulta o agredeix és un agressor, com el que menteix és un mentider, o el que manipula és un manipulador i, per extensió, també mentider. Si tanta virtut exigim de les persones en les nostres relacions personals, sembla assenyat exigir-les també, oi més, en les relacions públiques. I així com exigim dels nostres polítics la major eficàcia i no perdonem l’error ni la incompetència, no veig motiu perquè no reclamem virtuts més “humanes” o “personals” dels polítics actius i dels que volen ser-ho.

Siguin quins siguin els interessos polítics que hom pugui defensar, i que cal presumir d’honorables, és una obvietat que un polític que menteix és un polític mentider, un polític que manipula és un polític manipulador, i el polític que insulta és un agressor. Polítics en actiu, polítics aficionats i polítics en potència. Ja he dit que em faig gran. Deu ser perquè sóc de la vella escola, però no accepto que en política tot s’hi valgui. No hi ha mentides piadoses. En política poden ser oportunistes (que no oportunes) i fins i tot útils per alguns, però són inacceptables pels que estimem el nostre poble, la nostra ciutat o el nostre país. Des del meu punt de vista, no hi ha interessos polítics que justifiquin la mentida, la manipulació o la demagògia, que són el mateix i tan se val d’on vinguin. És el punt de vista d’un que torna a donar importància a la “bona educació”.

Qui faria negocis amb un “maleducat”? Quina confiança ens inspira el que ens vol vendre la moto de forma descarada i evident? Quin valor donem al que va de sobrat o el que practica la desqualificació? Hi confiem? Perquè ha de ser diferent a la cosa pública?

He de dir aquí que com a català em sento orgullós que la política del principat continuï essent un oasi, especialment en contraposició a l’estatal. També com a igualadí, ja que en els darrers anys no s’observa a la política municipal una crispació significativa, al marge d’alts i baixos que provenen de la natural discrepància entre els diferents projectes de ciutat. Llevat que em passin per alt fets que desconec, les relacions públiques i polítiques entre candidats, com en general entre els representants de les diferents forces del consistori igualadí, són respectuoses i responsables, com és desitjable pels que no ens dediquem a la política més enllà del fet de votar. Tenim sort, perquè no és igual a tot arreu.

Però portes enfora de la casa consistorial sobren corifeus, pregoners, professionals de la crispació i estrategs del tot s’hi val, a Igualada i arreu. Els debats s’enrareixen amb desqualificacions i males arts, soroll de fons que impedeix sentir i valorar les propostes de ciutat. I em consta que n’hi ha de bones en una i altra banda de la sala de plens. Anirem més bé si calla la claca i ens ho expliquen els propis candidats, amb educació, claredat i cortesia, virtuts que a casa meva veiem amb més bons ulls que la pressa i els mals modes.