La guerra convenient

A jutjar pel que es diu i es publica, hi ha guerres legals i il·legals, justes i injustes, santes i interessades; hi ha guerres necessàries i guerres insensates, guerres de defensa i guerres de conquesta. Hi ha guerres en defensa de la democràcia i guerres que porten a la dictadura. Hi ha, pel que sembla, moltes classes de guerra i un tret comú en totes elles: es mor i es mata.

La pràctica de la guerra entre humans perdura des del mateix dia en que ens convertirem en animals socials, i no porta camí d’extingir-se, sinó és que s’acaba amb la mateixa extinció del gènere humà. Portem la guerra en els gens, però em temo que ni les més modernes tècniques de manipulació genètica aconseguiran eradicar-la. Potser fins i tot, per mor d’aquesta tècnica, ens declararíem la guerra per a dominar-la.

Però jo sempre he pensat, una mica a contracorrent, que el que és natural no és més bo, pel fet de ser-ho, que el que no ho és. És natural que ens trenquem la crisma uns als altres perquè així varem començar, però entre la pau i la guerra la meva tria és clara, com segurament ho és per a una majoria. Pel simple fet que en una guerra es mor i es mata. No crec que hi hagi argument més potent que aquest.

És clar que aquest és un principi bàsic en el que tots podem estar d’acord sense comprometre’ns massa. Dit això, al menys a mi no em resulta fàcil mantenir-ho en tota mena de situacions en les que aquest principi general trontolla.

• Si ens ataquen (guerra de conquesta), ens hem de defensar (guerra de defensa)? I si ens defensem, fins on ho hem de fer? Fins a repel·lir l’agressió o fins a destruir l’enemic per a que no hi torni? Seria una guerra justa, malgrat mori i es mati gent, la majoria innocents?
• Una guerra per a alliberar un poble que no és el nostre és justa? Encara que hi morin innocents? Quina opció és més justa: abandonar al poble oprimit a la seva sort, o emprendre una guerra que portarà mort i destrucció?
• Hi ha guerres inevitables? A partir de quin moment ho són?
• I ja posat a preguntar, es pot considerar la guerra un mal menor? Totes les guerres o sols algunes? I si sols algunes, quines?

Massa preguntes per a generar una resposta clara i única. Potser per això les guerres tenen els seus instigadors i les seves víctimes, i els seus seguidors entusiastes que, tot s’ha de dir, són menys quan la mort i la destrucció fan acte de presència.

Al començament de la Primera Guerra Mundial les joventuts de França i Anglaterra s’allistaven entusiastes per acudir a la que havia de ser la darrera de totes les guerres, la que havia d’imposar definitivament la pau al món. Un miratge que es va desfer als camps de batalla com un terròs de sucre ofegat en sang. I a la Segona Guerra Mundial els soldats americans van acudir a Europa a lliurar una guerra que no era seva. Un es podria preguntar què hauria passat si no hagués estat així, i de cop i volta trobar-nos amb el dilema d’optar entre una guerra de milions de morts o una llarga època de barbàrie hitleriana.

I la guerra que varis països africans van emprendre contra Ruanda per acabar amb el genocidi d’hutus contra tutsis? Quines morts eren més justes, les dels soldats i civils morts durant la guerra, o la dels civils massacrats durant el genocidi? Preguntes sense resposta.

És per això que em torba qualificar una guerra de legal o d’il·legal, de justa o d’injusta, que és tant com dir bona o dolenta, com si hi haguessin guerres morals i guerres immorals. Potser el que hauríem de constatar d’una guerra és la seva conveniència o la seva oportunitat, perquè d’immorals, de fet, ho són totes, i en totes es mor i es mata innocents.