Guanyarà el millor

Confesso uns gustos poc corrents, o que en qualsevol cas són poc reconeguts: m’agraden les campanyes electorals i m’agrada la política. Des de fora, per descomptat. Se’m dirà amb raó que això no és pecat i que no sóc l’únic, però haurem de reconèixer que fer fàstics dels polítics i la política forma part d’un esport nacional molt nostrat, el de tirar-nos terra a sobre i menystenir tot allò que hem creat. I us asseguro que els polítics que tenim, ens agradin o no, siguin d’una corda o d’una altra, són com volem que siguin. Altrament no els elegiríem.

Tot i així, no sóc dels entusiastes. Crec que l’entusiasme en política està de part dels més compromesos, és a dir, dels que lliurement decideixen comprometre’s amb un projecte, ja sigui des de la militància, la simple col·laboració o acompanyant el seu vot d’un proselitisme més o menys intens. D’altres no som tant entusiastes, perquè una cosa és que t’agradi la política, i l’altre que t’hi casis. Cadascú serveix per al que serveix.

I he de dir que si m’agraden les campanyes electorals no és pel morbo de la picabaralla i les “maldats” polítiques. Aquestes em molesten molt, vinguin d’on vinguin. Pel que m’agraden és per l’intercanvi d’idees factibles, de projectes realistes i de voluntats. M’agrada que intentin convèncer-me d’una idea, que em demanin el vot amb sinceritat i que em facin promeses creïbles. I que es deixin de bestieses, de retrets personals, de missatges buits i de demagògia en estat pur. En la campanya, és clar, hi ha les coses bones i les dolentes, el que m’agrada i el que no m’agrada, i em toca fer la tria.

Tampoc és que la campanya sigui decisiva per al meu vot ni per al de gaire gent. Reconec que els cartells electorals i els mítings rarament fan canviar el sentit del vot. Com a molt, ens recorden que tenim una possibilitat d’elecció. A mi, personalment, m’agrada que m’ho recordin i que m’ho demanin, i si tan malament m’ho presentessin, potser sí que el meu vot seria un altre.

Com en totes les convocatòries electorals, a grans trets hi ha els “vells” i els “nous”, els que “manen” i volen continuar, i els que “volen manar”. En una lluita política ideal els que són el poder exposen i expliquen la feina feta i la defensen amb arguments raonables. Que admetin errors és desitjable, però dubtosament exigible. La feina ben feta sols ho és per al que se la creu, i no tots creiem el mateix. I expliquen també com donar continuïtat al seu projecte i per què. Per la banda dels aspirants tot és presentar projectes de futur i contraposar-los als del passat. I a l’hora de comprovar nous projectes som força exigents, o ho hauríem de ser.

En aquesta lluita política hi ha d’haver, com ja he dit en un altre post, una gran dosi de cortesia, honestedat, realisme i absoluta falta de demagògia. Sinó no funciona. Tot això és la teoria, però me la crec, al menys des d’una perspectiva igualadina. Al cap i a la fi, el que no respecta aquestes actituds perd la possibilitat d’obtenir el meu humil vot, que no és gran cosa per sí sol, però altres hi haurà que pensin com jo. No trobo bé, doncs, la desqualificació personal dels candidats. És la seva feina el que interessa, la que han fet i volen continuar, o la que volen fer si els deixen.

És possible que no hagi dit res després de tantes paraules? Potser, però a Igualada hi ha sobre la taula projectes de ciutat interessants. Alguns ja es duen a terme i d’altres volen començar. Uns s’han emprès des de l’Entesa i d’altres es proposen des de l’oposició. Amb la mà al cor he de dir que el vot sols pot ser un, però si pogués el fraccionaria.

Tretes les consideracions personals, la contesa per l’alcaldia d’Igualada pot ser apassionant. I no em mullo. Perquè ho hauria de fer, si sé que guanyarà el millor?