Maciste a la Vuit

Tot fent zapping, i per allò de que qui no té feina el gat pentina, aquesta tarda de dissabte tant avorrida he ensopegat amb una pel·lícula força inesperada: Maciste contra los cazadores de cabezas. He de confessar que m’he quedat bocabadat davant la tele, esmaperdut, meravellat, encisat durant una bona estona. Cinc minuts, fet i dit, que tampoc és qüestió d’estar-s’hi tanta estona. Bona la pel·lícula. Segurament, però tampoc espereu que jutgi per cinc minuts. L’emetien per la Vuit, la cadena del compte de Godó que s’anuncia com la televisió privada de Catalunya, i que té a bé emetre lots sencers de pel·lícules comprades als encants, no perquè siguin encantadores, sinó perquè són més barates i de les que, segurament, li agradaven al compte abans de fer la mili.

Si m’he quedat encantant davant la tele és perquè jo tampoc sóc jove, i aquesta és de la mena de pel·lícules que, de petit, veia al cine les tardes del diumenge. El tal Maciste era un heroi dels que marquen musculatura i l’ensenyen, o sigui que tot el dia voltava amb slips salvant pobres donzelles de monstres i desaprensius varis, socorrent als desvalguts i enderrocant tirans de tota mena, tot ambientat, és clar, a l’antiguitat clàssica, més o menys romans, o més o menys grecs, segons la pel·lícula.

La d’avui és una pel·lícula de 1963, italiana com totes les protagonitzades pel tal Maciste, dirigida per en Guido Malatesta. El paper de Maciste l’interpretava un tal Kirk Morris, que no és que fos anglès o nordamericà, sinó que, en realitat, es deia Adriano Bellini, un nom que no devia tenir prou ganxo. Com que en cinc minuts no he pogut escatir l’argument de la pel·lícula, resumeixo el que he trobat a internet: una violenta erupció volcànica, seguida de un terratrèmol devastador, destrueix una illa i a la majoria dels seus habitants. Els que queden, amb Maciste al capdavant, arriben a la misteriosa zona de Uras. Allí en Maciste coneix a la reina Amota que li explica que, junt amb el seu poble, estan obligats a viure a la selva, per a amagar-se dels terribles caçadors de caps. Al final tot deu acabar bé. L’heroi deu matar tots els dolents, es casa amb la reina i tot el poble ho agraeix molt.

A Igualada, quan jo era petit, hi havia un cine al Passeig Verdaguer, en el terreny on més tard s’hi aixecà l’edifici del sindicat vertical i, amb la tornada de la democràcia, la seu de la CNT. D’aquell cine en dèiem el catequístic, no sé si perquè realment tenia aquest nom o perquè, de fet, era el cinema on anàvem la quitxalla tot just acabades les inacabables sessions de cataquesi que tocava fer a la parròquia. Es tractava d’un edifici molt vell, amb un pati que donava al passeig i una reixa de ferro a la porta. Les entrades les venia una iaia i l’accés el controlava un avi al que li faltava una cama, el qual, a més, s’encarregava de la projecció. El tema de la cama, tot s’ha de dir, era el més interessant per als marrecs, sempre pensant com la devia haver perdut. Per reviure allò s’hauria de fer una pel·lícula d’en Berlanga, l’únic que ho podria descriure. Les pel·lícules, normalment, eren en blanc i negre, però també algunes en color. Quines pel·lícules? Doncs les de Maciste, Hèrcules, un tal Ursus, moltes de romans, o de l’oest tipus Murieron con la botas puestas, vides de sants i de santes, algunes glòries del franquisme sobre la guerra i la maldat dels rojos..... I la canalla, és clar, si no ens agradava la pel·lícula, ens entreteníem a destrossar els seient de fusta. I a menjar pipes i repartir-ne les clofes per tot el local.

Com que les coses velles sempre tornen i al Compte li deu semblar que la nostàlgia és barata i també entreté, la Vuit no para d’endossar-nos pel·lícules de l’any de la picor, tant bones com les de Maciste o les de Fu-man-chú. I la sèrie d’en Chuck Norris i el seu Walker Texas Ranger, és clar, no tan antiga però més casposa. Però vist com va la cosa, d’ara endavant estaré a l’aguait, perquè tinc el pressentiment que no tardarem massa a veure, per la mateixa cadena, altres pel·lícules adorables del Catequístic, com Los últimos de Filipinas o Franco ese hombre.