El mateix dia que entra en vigor el nou Codi de Consum de Catalunya, s’anuncia ja l’enèsim recurs d’inconstitucionalitat contra una norma catalana. Fidels als seus principis i aprofitant l’aixecament de la veda contra la política lingüística d’aquest país que a la pràctica ha suposat la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, el PP i Ciutadans amenacen ja amb un nou recurs davant l’alt tribunal. Sembla que el PP ho farà directament, mentre que Ciutadans aprofitarà l’avinentesa amb l’oficina del Defensor del Pueblo per a que sigui l’ombudsman en funcions qui compleixi l’encàrrec.
Cal dir que a la Sra. M. Luisa Cava de Llano, que actualment fa les funcions de Defensora del Pueblo, se li gira feina, perquè a Catalunya som molt gelosos dels nostres drets lingüístics, drets que, pel que sembla, són al seu parer contraris als drets de tots els espanyols. O, com he dit en el post anterior, és que el poble que ella defensa no és el mateix que va votar l’Estatut.
Ara mateix, el motiu de discòrdia és el que el Codi de Consum anomena drets lingüístics dels consumidors, i per a que quedi clar de què parlem, transcrit literalment el que diu el seu article 128-1:
Drets lingüístics de les persones consumidores
1. Les persones consumidores, en llurs relacions de consum, tenen dret, d’acord amb el que estableixen l’Estatut d’autonomia i la legislació aplicable en matèria lingüística, a ésser ateses oralment i per escrit en la llengua oficial que escullin.
2. Les persones consumidores, sens perjudici del respecte ple al deure de disponibilitat lingüística, tenen dret a rebre en català:
a) Les invitacions a comprar, la informació de caràcter fix, la documentació contractual, els pressupostos, els resguards de dipòsit, les factures i els altres documents que hi facin referència o que en derivin.
b) Les informacions necessàries per al consum, l’ús i el maneig adequats dels béns i serveis, d’acord amb llurs característiques, amb independència del mitjà, format o suport utilitzat, i, especialment, les dades obligatòries relacionades directament amb la salvaguarda de la salut i la seguretat.
c) Els contractes d’adhesió, els contractes amb clàusules tipus, els contractes normats, les condicions generals i la documentació que hi faci referència o que derivi de la realització d’algun d’aquests contractes.
3. La Generalitat ha de vetllar pel foment en les relacions de consum de l’ús de la llengua occitana, denominada aranès a l’Aran, dins de l’àmbit territorial de l’Aran, on és llengua pròpia.
No és que aquesta regulació sigui una novetat. La Llei 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística, és plenament vigent, i ja s’hi preveu l’obligació dels comerciants de senyalitzar al menys en català. És una llei que també ha estat combatuda des de la dreta espanyolista, com ho va ser la seva predecessora Llei de normalització lingüística de Catalunya, que va consagrar, entre d’altres mesures, la immersió lingüística a l’ensenyament, però que ha superat els obstacles legals. Una llei vigent i plenament constitucional. Als efectes de fer les oportunes comparacions, en transcric el seu article 32:
L'atenció al públic
1. Les empreses i els establiments dedicats a la venda de productes o a la prestació de serveis que desenvolupen llur activitat a Catalunya han d'estar en condicions de poder atendre els consumidors i consumidores quan s'expressin en qualsevol de les llengües oficials a Catalunya.
2. El Govern de la Generalitat ha de promoure, amb mesures adequades, l'increment de l'ús del català en l'àmbit a què es refereix l'apartat 1.
3. La senyalització i els cartells d'informació general de caràcter fix i els documents d'oferta de serveis per a les persones usuàries i consumidores dels establiments oberts al públic han d'ésser redactats, almenys, en català. Aquesta norma no s'aplica a les marques, als noms comercials i als rètols emparats per la legislació de la propietat industrial.
Tot i que amb diferent redactat, al meu entendre les dues normes vénen a dir el mateix, i pel que fa a la senyalització en català, que sempre preocupa als gelosos defensors de la llengua de Cervantes, està prevista en les dues normes.
La Llei de normalització lingüística de Catalunya va ser aprovada a l’empara de l’Estatut del 1979, i pel que sembla era (i encara ho és, mentre no es demostri el contrari) constitucional. El Codi de Consum de Catalunya és resultat de l’Estatut del 2006, i en la interpretació que PP i Ciutadans en fan gràcies a la recent sentència del Tribunal Constitucional, sembla que no és constitucional. Si la Constitució és la mateixa, resulta si més no estrany que els drets lingüístics del consumidor siguin diferents segons emanin d’una norma o de l’altra.
Insisteixen des del PP i Ciutadans que sancionar per no retolar en català constitueix un atac a la llibertat d’empresa. Convé dir dues coses al respecte. En primer lloc, que el reconeixement d’un dret porta implícita l’obligació erga omnes de respectar-lo i habilita per a sancionar l’incompliment de la norma que el garanteix, com a mesura de protecció del destinatari d’aquest dret. És una qüestió de lògica deductiva, que no sempre és respectada pel legislador ni entesa pel ciutadà. A la inversa, no sancionar la vulneració d’un dret destrueix l’obligació de la seva observança i, en última instància, porta a la negació implícita d’aquest dret. Penso, per això, que des del PP i Ciutadans, i segurament que molt properament des de la Defensora del Pueblo, el que es qüestiona és, en realitat, el reconeixement dels drets lingüístics de Catalunya. Altrament, no s’entén que aquests drets no mereixin, al seu parer, protecció.
En segons lloc, la qüestió de les sancions tampoc és nova, al contrari. La Llei de normalització lingüística no estableix sancions directament. Tanmateix, la seva disposició addicional cinquena assenyala literalment: “L'incompliment dels preceptes dels articles 15, 30, 31 i 32.3 imputable a les empreses i les entitats concernides es considera una negativa injustificada a satisfer les demandes de les persones usuàries i consumidores, a la qual s'ha d'aplicar el règim sancionador que estableix la Llei 1/1990, del 8 de gener, sobre la disciplina del mercat i de defensa dels consumidors i dels usuaris.”
És a dir, que remet la sanció a la regulació sobre disciplina de mercat i defensa dels usuaris. En el marc d’aquesta legislació, és precisament que s’han sancionat alguns casos molt puntuals d’incompliment de la normativa sobre política lingüística, respecte de la senyalització en català. Són les famoses “multes lingüístiques” que la caverna mediàtica s’encarrega tot sovint d’esbombar, tot titllant-nos de nazis i difonent la falsa imatge d’una persecució acarnissada contra l’espanyol. Són, per dir-ho d’alguna manera, aquelles multes de les que parlen molts però que ningú ha vist mai directament. Una llegenda urbana amb finalitats polítiques.
Però és cert que en el marc de la normativa esmentada, l’administració catalana està habilitada per a sancionar aquestes infraccions. El que fa el Codi de Consum és establir aquestes sancions directament en el seu redactat, sense remetre a cap altra norma. És a dir, que no passa a sancionar el que abans no es sancionava. No és res nou, no es tracta de cap volta de cargol. Als mitjans de la caverna cal dir-los que si abans, segons ells, érem un nazis, ara no ho som més. I al consumidor cal aclarir-li que, pel que fa als drets lingüístics, res a canviat, tret que el que abans era confós ara és més clar.
En qualsevol cas, novament cal dir que el que amb l’Estatut del 1979 era constitucional ara, amb el nou Estatut, és impugnat per inconstitucional. Si Catalunya i Espanya van aprovar l’Estatut del 2006, és perquè, malgrat les mancances, era millor que el de Sau. No varem fer aquest camí per res. Valia la pena tirar endavant, perquè el nou Estatut millorava considerablement l’autogovern de Catalunya. La sentència del Tribunal Constitucional, amb la seva interpretació restrictiva, ha donat peu als que creien perduda la seva batalla contra l’autogovern català, i paradoxalment el que queda de l’Estatut després de la sentència, pot esdevenir en una efectiva disminució dels drets dels catalans, començant pels drets lingüístics.
P.D.
Ha pensat mai Ciutadans en acudir al Síndic de Greuges en comptes del Defensor del Pueblo? Cal preguntar-los perquè prefereixen la protecció de la Defensora a la del Síndic?
Cal dir que a la Sra. M. Luisa Cava de Llano, que actualment fa les funcions de Defensora del Pueblo, se li gira feina, perquè a Catalunya som molt gelosos dels nostres drets lingüístics, drets que, pel que sembla, són al seu parer contraris als drets de tots els espanyols. O, com he dit en el post anterior, és que el poble que ella defensa no és el mateix que va votar l’Estatut.
Ara mateix, el motiu de discòrdia és el que el Codi de Consum anomena drets lingüístics dels consumidors, i per a que quedi clar de què parlem, transcrit literalment el que diu el seu article 128-1:
Drets lingüístics de les persones consumidores
1. Les persones consumidores, en llurs relacions de consum, tenen dret, d’acord amb el que estableixen l’Estatut d’autonomia i la legislació aplicable en matèria lingüística, a ésser ateses oralment i per escrit en la llengua oficial que escullin.
2. Les persones consumidores, sens perjudici del respecte ple al deure de disponibilitat lingüística, tenen dret a rebre en català:
a) Les invitacions a comprar, la informació de caràcter fix, la documentació contractual, els pressupostos, els resguards de dipòsit, les factures i els altres documents que hi facin referència o que en derivin.
b) Les informacions necessàries per al consum, l’ús i el maneig adequats dels béns i serveis, d’acord amb llurs característiques, amb independència del mitjà, format o suport utilitzat, i, especialment, les dades obligatòries relacionades directament amb la salvaguarda de la salut i la seguretat.
c) Els contractes d’adhesió, els contractes amb clàusules tipus, els contractes normats, les condicions generals i la documentació que hi faci referència o que derivi de la realització d’algun d’aquests contractes.
3. La Generalitat ha de vetllar pel foment en les relacions de consum de l’ús de la llengua occitana, denominada aranès a l’Aran, dins de l’àmbit territorial de l’Aran, on és llengua pròpia.
No és que aquesta regulació sigui una novetat. La Llei 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística, és plenament vigent, i ja s’hi preveu l’obligació dels comerciants de senyalitzar al menys en català. És una llei que també ha estat combatuda des de la dreta espanyolista, com ho va ser la seva predecessora Llei de normalització lingüística de Catalunya, que va consagrar, entre d’altres mesures, la immersió lingüística a l’ensenyament, però que ha superat els obstacles legals. Una llei vigent i plenament constitucional. Als efectes de fer les oportunes comparacions, en transcric el seu article 32:
L'atenció al públic
1. Les empreses i els establiments dedicats a la venda de productes o a la prestació de serveis que desenvolupen llur activitat a Catalunya han d'estar en condicions de poder atendre els consumidors i consumidores quan s'expressin en qualsevol de les llengües oficials a Catalunya.
2. El Govern de la Generalitat ha de promoure, amb mesures adequades, l'increment de l'ús del català en l'àmbit a què es refereix l'apartat 1.
3. La senyalització i els cartells d'informació general de caràcter fix i els documents d'oferta de serveis per a les persones usuàries i consumidores dels establiments oberts al públic han d'ésser redactats, almenys, en català. Aquesta norma no s'aplica a les marques, als noms comercials i als rètols emparats per la legislació de la propietat industrial.
Tot i que amb diferent redactat, al meu entendre les dues normes vénen a dir el mateix, i pel que fa a la senyalització en català, que sempre preocupa als gelosos defensors de la llengua de Cervantes, està prevista en les dues normes.
La Llei de normalització lingüística de Catalunya va ser aprovada a l’empara de l’Estatut del 1979, i pel que sembla era (i encara ho és, mentre no es demostri el contrari) constitucional. El Codi de Consum de Catalunya és resultat de l’Estatut del 2006, i en la interpretació que PP i Ciutadans en fan gràcies a la recent sentència del Tribunal Constitucional, sembla que no és constitucional. Si la Constitució és la mateixa, resulta si més no estrany que els drets lingüístics del consumidor siguin diferents segons emanin d’una norma o de l’altra.
Insisteixen des del PP i Ciutadans que sancionar per no retolar en català constitueix un atac a la llibertat d’empresa. Convé dir dues coses al respecte. En primer lloc, que el reconeixement d’un dret porta implícita l’obligació erga omnes de respectar-lo i habilita per a sancionar l’incompliment de la norma que el garanteix, com a mesura de protecció del destinatari d’aquest dret. És una qüestió de lògica deductiva, que no sempre és respectada pel legislador ni entesa pel ciutadà. A la inversa, no sancionar la vulneració d’un dret destrueix l’obligació de la seva observança i, en última instància, porta a la negació implícita d’aquest dret. Penso, per això, que des del PP i Ciutadans, i segurament que molt properament des de la Defensora del Pueblo, el que es qüestiona és, en realitat, el reconeixement dels drets lingüístics de Catalunya. Altrament, no s’entén que aquests drets no mereixin, al seu parer, protecció.
En segons lloc, la qüestió de les sancions tampoc és nova, al contrari. La Llei de normalització lingüística no estableix sancions directament. Tanmateix, la seva disposició addicional cinquena assenyala literalment: “L'incompliment dels preceptes dels articles 15, 30, 31 i 32.3 imputable a les empreses i les entitats concernides es considera una negativa injustificada a satisfer les demandes de les persones usuàries i consumidores, a la qual s'ha d'aplicar el règim sancionador que estableix la Llei 1/1990, del 8 de gener, sobre la disciplina del mercat i de defensa dels consumidors i dels usuaris.”
És a dir, que remet la sanció a la regulació sobre disciplina de mercat i defensa dels usuaris. En el marc d’aquesta legislació, és precisament que s’han sancionat alguns casos molt puntuals d’incompliment de la normativa sobre política lingüística, respecte de la senyalització en català. Són les famoses “multes lingüístiques” que la caverna mediàtica s’encarrega tot sovint d’esbombar, tot titllant-nos de nazis i difonent la falsa imatge d’una persecució acarnissada contra l’espanyol. Són, per dir-ho d’alguna manera, aquelles multes de les que parlen molts però que ningú ha vist mai directament. Una llegenda urbana amb finalitats polítiques.
Però és cert que en el marc de la normativa esmentada, l’administració catalana està habilitada per a sancionar aquestes infraccions. El que fa el Codi de Consum és establir aquestes sancions directament en el seu redactat, sense remetre a cap altra norma. És a dir, que no passa a sancionar el que abans no es sancionava. No és res nou, no es tracta de cap volta de cargol. Als mitjans de la caverna cal dir-los que si abans, segons ells, érem un nazis, ara no ho som més. I al consumidor cal aclarir-li que, pel que fa als drets lingüístics, res a canviat, tret que el que abans era confós ara és més clar.
En qualsevol cas, novament cal dir que el que amb l’Estatut del 1979 era constitucional ara, amb el nou Estatut, és impugnat per inconstitucional. Si Catalunya i Espanya van aprovar l’Estatut del 2006, és perquè, malgrat les mancances, era millor que el de Sau. No varem fer aquest camí per res. Valia la pena tirar endavant, perquè el nou Estatut millorava considerablement l’autogovern de Catalunya. La sentència del Tribunal Constitucional, amb la seva interpretació restrictiva, ha donat peu als que creien perduda la seva batalla contra l’autogovern català, i paradoxalment el que queda de l’Estatut després de la sentència, pot esdevenir en una efectiva disminució dels drets dels catalans, començant pels drets lingüístics.
P.D.
Ha pensat mai Ciutadans en acudir al Síndic de Greuges en comptes del Defensor del Pueblo? Cal preguntar-los perquè prefereixen la protecció de la Defensora a la del Síndic?
0 comentaris :: El català a la picota
Publica un comentari a l'entrada