Ja comencen a fer-se pesats, alguns, amb això de que Catalunya es terra de prohibicions. Al començament feia una certa gràcia, perquè veies aquells senyors i senyores de la dreta espanyolista més rància parlar de Catalunya com si parlessin de l’Alemanya hitleriana, i dic que feia gràcia perquè als que sempre hem viscut en aquesta terra més tolerant que moltes altres, ens feia patxoca que algú pogués pronunciar barbaritats tant espectaculars. Quan veus com es publiciten mentides tant evidents i coneixes la veritat de primera mà, se’t fa estrany que gent que es diuen periodistes, intel·lectuals o opinadors experts en tot el que no coneixen la puguin dir tant grossa. Té morbo.
Però ja se n’està fent un gra massa. L’assumpte de les corrides de toros s’emporta l’oli en aquest no parar de falsedats. Es pot dir que a Catalunya no hi ha llibertat perquè no és permès torturar als animals? Això es pot dir sense cap mania, amb tota la cara? És el que em faltava sentir. El que vindria a continuació és que no es respecten els drets del lladre a robar, de l’assassí a matar, del maltractador a maltractar ...
El més greu de tot plegat és que aquest despropòsit el sostingui un partit d’àmbit estatal amb possibilitats de governar, com el PP. La categoria moral d’alguns polítics, o la seva absència, defineix sovint el tarannà dels partits i el que es pot esperar d’ells quan governin. L’actitud del PP vers Catalunya és diàfana i evident. Es tracta d’aconseguir el poder a Espanya atiant l’odi territorial cap a Catalunya i els catalans. A fi de comptes, el pes electoral del PP a Catalunya té el seu límit insuperable sota terra, sense perspectives de millorar-lo, o sigui que del perdut aprofita’n el que puguis. Si a Catalunya no podem guanyar, que ens serveixi per a guanyar a Espanya, deuen pensar.
És a més una actitud irresponsable i imprudent d’allò més. Exactament la del piròman, que gaudeix del foc refiant que un altre l’apagarà. Algú hauria d’explicar a la camarilla de Gènova que aquest foc que alimenten de fa temps aviat no es podrà apagar, al menys pel que fa a la part de Catalunya. En aquest país l’independentisme l’alimenta i el promou l’espanyolisme més ranci de la dreta estatal. És allò de que els extrems es toquen. La irresponsabilitat d’alguns a l’estat espanyol empeny cap al fanatisme al que sempre havia estat un sobiranisme responsable i possibilista.
Podria dir que per ells faran, però no, perquè al cap i a la fi el futur ens pertany a tots. Fer el joc a aquesta gent no porta enlloc mentre no estiguem preparats. Com he dit, els extrems es toquen. Els que conceben la independència com a un únic objectiu al que cal supeditar tot el demès, els que l’han col·locat al final de tots els camins i la viuen com una religió, els que veuen la independència com el destí d’un poble més enllà del seu benestar, els que posen la independència de Catalunya per sobre dels interessos dels catalans, això els va bé. La feina es fa des de Madrid i aquí sols cal repartir carnets de catalanista i assegurar amb tota la convicció del món que la independència és per a demà mateix i que precisament això és el que volem tots els catalans (i si algun no ho vol, és que no deu ser prou català)
N’hi ha d’altres als quals no ens agraden les empentes, ni les de fora ni les de dins. Ja se sap que per empènyer cal cridar perquè ajuda a fer força, però no és necessari per a resistir. Parlo dels que optem per una Catalunya tranquil·la, emprenyada si es vol, però serena i sense perdre els papers. Deixem-los bramar, que això vol dir que anem per al bon camí, però no ens poséssim nerviosos, que les caigudes fan més mal com més es corre. El Parlament de Catalunya pren i seguirà prenent les decisions sobiranes que tingui per convenients, pesi a qui pesi, i el poble de Catalunya triarà les opcions que més prefereixi a l’hora d’exercir el seu autogovern. Potser un dia Catalunya serà independent, i sens dubte hi haurà contribuït decisivament la caverna espanyolista. Si les coses es fan com s’han de fer, això passarà quan sigui la millor opció per a una majoria inqüestionable de catalans i el pas es pugui fer ordenadament, pacíficament i conduit per gent responsable capaç de gestionar el canvi sense personalismes ni fanatismes.
O potser durant força temps la millor opció per als catalans seguirà essent un autogovern responsable i suficient, que respongui a les necessitats dels catalans, vetlli per al seu progrés i benestar i mantingui indemne la identitat nacional catalana.
Independentisme, federalisme o autonomisme. El que sigui, el que convingui, però les coses ben fetes. L’autogovern de Catalunya és una cosa massa seriosa com per a deixar-lo en mans d’un grapat de fanàtics i quatre polítics oportunistes, de Catalunya i d’Espanya.
Però ja se n’està fent un gra massa. L’assumpte de les corrides de toros s’emporta l’oli en aquest no parar de falsedats. Es pot dir que a Catalunya no hi ha llibertat perquè no és permès torturar als animals? Això es pot dir sense cap mania, amb tota la cara? És el que em faltava sentir. El que vindria a continuació és que no es respecten els drets del lladre a robar, de l’assassí a matar, del maltractador a maltractar ...
El més greu de tot plegat és que aquest despropòsit el sostingui un partit d’àmbit estatal amb possibilitats de governar, com el PP. La categoria moral d’alguns polítics, o la seva absència, defineix sovint el tarannà dels partits i el que es pot esperar d’ells quan governin. L’actitud del PP vers Catalunya és diàfana i evident. Es tracta d’aconseguir el poder a Espanya atiant l’odi territorial cap a Catalunya i els catalans. A fi de comptes, el pes electoral del PP a Catalunya té el seu límit insuperable sota terra, sense perspectives de millorar-lo, o sigui que del perdut aprofita’n el que puguis. Si a Catalunya no podem guanyar, que ens serveixi per a guanyar a Espanya, deuen pensar.
És a més una actitud irresponsable i imprudent d’allò més. Exactament la del piròman, que gaudeix del foc refiant que un altre l’apagarà. Algú hauria d’explicar a la camarilla de Gènova que aquest foc que alimenten de fa temps aviat no es podrà apagar, al menys pel que fa a la part de Catalunya. En aquest país l’independentisme l’alimenta i el promou l’espanyolisme més ranci de la dreta estatal. És allò de que els extrems es toquen. La irresponsabilitat d’alguns a l’estat espanyol empeny cap al fanatisme al que sempre havia estat un sobiranisme responsable i possibilista.
Podria dir que per ells faran, però no, perquè al cap i a la fi el futur ens pertany a tots. Fer el joc a aquesta gent no porta enlloc mentre no estiguem preparats. Com he dit, els extrems es toquen. Els que conceben la independència com a un únic objectiu al que cal supeditar tot el demès, els que l’han col·locat al final de tots els camins i la viuen com una religió, els que veuen la independència com el destí d’un poble més enllà del seu benestar, els que posen la independència de Catalunya per sobre dels interessos dels catalans, això els va bé. La feina es fa des de Madrid i aquí sols cal repartir carnets de catalanista i assegurar amb tota la convicció del món que la independència és per a demà mateix i que precisament això és el que volem tots els catalans (i si algun no ho vol, és que no deu ser prou català)
N’hi ha d’altres als quals no ens agraden les empentes, ni les de fora ni les de dins. Ja se sap que per empènyer cal cridar perquè ajuda a fer força, però no és necessari per a resistir. Parlo dels que optem per una Catalunya tranquil·la, emprenyada si es vol, però serena i sense perdre els papers. Deixem-los bramar, que això vol dir que anem per al bon camí, però no ens poséssim nerviosos, que les caigudes fan més mal com més es corre. El Parlament de Catalunya pren i seguirà prenent les decisions sobiranes que tingui per convenients, pesi a qui pesi, i el poble de Catalunya triarà les opcions que més prefereixi a l’hora d’exercir el seu autogovern. Potser un dia Catalunya serà independent, i sens dubte hi haurà contribuït decisivament la caverna espanyolista. Si les coses es fan com s’han de fer, això passarà quan sigui la millor opció per a una majoria inqüestionable de catalans i el pas es pugui fer ordenadament, pacíficament i conduit per gent responsable capaç de gestionar el canvi sense personalismes ni fanatismes.
O potser durant força temps la millor opció per als catalans seguirà essent un autogovern responsable i suficient, que respongui a les necessitats dels catalans, vetlli per al seu progrés i benestar i mantingui indemne la identitat nacional catalana.
Independentisme, federalisme o autonomisme. El que sigui, el que convingui, però les coses ben fetes. L’autogovern de Catalunya és una cosa massa seriosa com per a deixar-lo en mans d’un grapat de fanàtics i quatre polítics oportunistes, de Catalunya i d’Espanya.
0 comentaris :: Fanàtics d'allà i d'aquí
Publica un comentari a l'entrada