Quin poble defensa ?

D’alguna manera, els ciutadans de Catalunya som probablement uns privilegiats, perquè gaudim d’una doble protecció en front dels abusos de l’administració: la del Síndic de Greuges i la del Defensor del Pueblo. La missió del Defensor del Pueblo és la protecció i defensa dels drets fonamentals i les llibertats públiques dels ciutadans. L’article primer de la Llei orgànica 3/1981 assenyala que “el Defensor del Pueblo es el alto comisionado de las Cortes Generales designado por éstas para la defensa de los derechos comprendidos en el Título I de la Constitución, a cuyo efecto podrá supervisar la actividad de la Administración, dando cuenta a las Cortes Generales”. La mateixa llei i la posterior regulació establerta a la Llei 36/1985 estableixen el règim de col·laboració i coordinació amb les figures similars del diferents règims autonòmics de l’estat espanyol. En qualsevol cas, la competència del Defensor s’estén a tot el territori espanyol. Ens agradi o no, doncs, el Defensor del Pueblo també hi és per a defensar-nos als catalans.

Per la seva banda, el Síndic de Greuges, d’acord amb la Llei del Parlament de Catalunya 24/2009, és una institució de la Generalitat de Catalunya que “té la funció de protegir i defensar els drets i les llibertats constitucionals i estatutaris” (article 1). La diferència en les funcions d’ambdues figures es troba en que les del Síndic inclouen els drets i llibertats estatutaris.

Arribats a aquest punt, i reconeixent que val més una protecció doble que una de senzilla, seria lícit preguntar-nos, a la vista dels esdeveniments, quina institució ens protegeix més i fins i tot si alguna no ens perjudica, perquè en algun cas és d’aplicació allò que diuen de que amb amics com aquests no es calen enemics. Sembla una perogrullada, però el Defensor del Pueblo hi deu ser per a defensar al poble, i si ha actuat tant contundentment contra l’Estatut de Catalunya triplement validat pels Parlaments català i espanyol i pel poble de Catalunya en referèndum, és perquè deu pensar que les llibertats del poble que ell defensa es troben amenaçades pel poble que ha votat l’Estatut. O sigui que deuen ser pobles diferents. Potser és que pensa que no és el mateix el Pueblo que el poble. Potser és, doncs, que en una part d’Espanya exerceix competències i protecció i en l’altre competències i jurisdicción. És clar que, com hem dit, les llibertat que ell defensa no inclouen les estatutàries, que corresponen al Síndic, i també li deuen semblar diferents.

El recurs d’inconstitucionalitat interposat per l’anterior Defensor del Pueblo encara és pendent de resolució pel Tribunal Constitucional, però ja se sap que acabarà tan malament per als catalans com l’interposat pel PP, atès que coincideixen en quasi tot. El cas és que la sentència del TC sobre l’Estatut ja dona els seus primers fruits, o hauríem de dir que ja comença a tenir conseqüències, més enllà de les polítiques, perquè l’actual Defensora del Pueblo en funcions s’ha dignat interposar un recurs contra la Llei del Parlament de Catalunya d’acollida de les persones immigrades i de les retornades a Catalunya, basant-se en la suposada inconstitucionalitat del seu article 9è. sobre competències lingüístiques bàsiques, a partir de la recent sentència del TC, que elimina la preferència lingüística de l’idioma català en les administracions.

L’article 9 impugnat diu el següent:

1. La persona titular del dret d’accés al servei de primera acollida, al llarg del procés d’integració a la societat catalana, ha d’assolir les competències lingüístiques bàsiques en català i en castellà.
2. El servei de primera acollida ha d’oferir la formació i els mitjans necessaris per a adquirir les competències bàsiques en llengua catalana a les persones titulars del dret d’accés al servei que no la coneguin, sempre que sigui possible mitjançant el Consorci per a la Normalització Lingüística.
3. S’ha de fixar, per reglament, el nivell de referència mínim que s’ha d’assolir pel que fa a competències lingüístiques referides en el Marc europeu comú de referència per a les llengües, establert pel Consell d’Europa.
4. El català, com a llengua pròpia de Catalunya, és la llengua comuna per a la gestió de les polítiques d’acollida i d’integració. També és la llengua vehicular de la formació i la informació, instrument bàsic per a la plena integració al país. Amb aquesta finalitat, l’aprenentatge lingüístic ofert pels serveis de primera acollida comença per l’adquisició de les competències bàsiques en llengua catalana.
5. El servei de primera acollida, finida la formació en llengua catalana, ha d’oferir la formació per a adquirir les competències bàsiques en llengua castellana a les persones que hagin assolit l’adquisició de competències bàsiques en llengua catalana i que ho sol·licitin o ho requereixin.

És a dir, que el que fa és traslladar a aquest àmbit la immersió lingüística que es ve practicant a l’ensenyament des de fa anys i que, mal que bé, ha superat tots els filtres constitucionals i els entrebancs que se li han interposat. Entén la Defensora del Pueblo que constitucionalment és inadmissible que el català sigui la primera llengua d’integració, i ja que la seva feina consisteix en defensar les llibertats fonamentals, considera que ha de defensar el dret dels immigrants a ser acollits i a integrar-se en castellà. Diu que el que no admet és la preferència de l’idioma català, però no em puc estar de preguntar-me, i estic segur que molts ens ho preguntem a Catalunya, si hauria recorregut una llei que establís la preferència del castellà.

A risc d’emportar-me per davant la Constitució tal com l’entén el TC, he de dir que si jo fos immigrant a Catalunya, el que m’interessaria és conèixer la llengua pròpia d’aquí, com a via més segura per a la integració. I que la llengua pròpia de Catalunya és el català ni tant sols el PP ha estat capaç de posar-ho en dubte. Per això dubto que la Defensora del Pueblo defensi a ningú quan recorre una norma com aquesta. A no ser, és clar, que defensi el dret dels immigrants a ser acollits en la seva llengua pròpia, és a dir, la dels seus països originaris. Si no és així, el que està dient és que l’important és que les persones immigrades siguin ateses en castellà, que aquest és un idioma que els convé més i que l’altre deu ser de “províncies”. Ara que, si el que pretén és que no es reguli en absolut la política lingüística, fàcil ho posa. Els serveis d’acollida tindrien les mans lliures per a atendre com volguessin a la gent, i n’hi hauria prou amb unes instruccions internes per a fer que la immersió lingüística en català fos, a la pràctica, total. Segur que això no ho vol, i retorno a la pregunta que ja m’he fet abans: hauria recorregut una norma que establís la preferència del castellà sobre el català? I qui ens defensarà de la Defensora?

La resposta del Govern català, de moment, és la que ha de ser. La llei és vigent i s’ha d’aplicar. Quan hi hagi sentència ja en parlarem.